Europa ha de redescobrir Àfrica

(Diumenge, 09/12/2012)

Àfrica sembla llunyana, però ens és geogràficament molt pròxima. Els seus problemes els veiem sobretot a través dels emigrants que, després d’un viatge dramàtic, arriben a les nostres costes buscant un futur millor. La pretesa felicitat d’Europa, mostrada pels mitjans de comunicació, atrau sobretot els joves d’aquell continent.

Ja en altres ocasions he parlat de la mala premsa que té aquest continent en els països d’Occident. Sembla que els mitjans només mostrin imatges africanes quan hi ha corrupció, terrorisme, fam i malalties (amb els 24 milions d’infectats per la sida). Però la realitat del continent negre, quant a la vida de les seves poblacions, és molt diferent. Àfrica, amb els seus mil milions d’habitants, és una gran reserva en molts ordres, també en l’ordre dels valors humans.

Es pot dir que si Àfrica té els seus problemes, també nosaltres, sobretot amb la crisi econòmica, tenim els nostres. Es diu que nosaltres no podem fer el que és impossible per uns països sovint víctimes de la corrupció. I se’ns demana ser realistes. Cal reconèixer que el pessimisme és una posició còmoda.

Tanmateix, acceptem el desafiament de ser realistes. El realisme intel·ligent no equival a tancar-nos en el nostre territori. La seva crisi produirà sempre més emigrants, que les fronteres no podran parar. Necessàriament, Àfrica serà una de les protagonistes del futur del món, tant per la seva població jove com pels seus recursos en tots els ordres. Es diu, amb raó, que no es tracta d’un continent pobre, sinó d’un continent empobrit, sobretot per alguns governants d’ahir i d’avui. També en aquest sentit Europa té unes responsabilitats que no podem oblidar.

Hem de treballar contra la misèria en l’anomenat continent de l’esperança. L’Església no ha oblidat Àfrica, com ho mostra l’activa presència de tants missioners i missioneres, de tantes congregacions i obres de l’Església, que treballen en els camps de l’educació, de la promoció de la dona, de la sanitat i de l’evangelització.

Si en molts països el cristianisme va arribar de la mà del colonialisme, també és cert que l’Església treballà ben aviat per posar l’Església en mans dels autòctons i avui tenim una Església veritablement africana, arrelada en la cultura d’aquells poblacions. Així es va posar en relleu sobretot en ocasió en el Sínode dels Bisbes especial per al continent celebrat l’any 2009.

Perquè canviï la nostra actitud envers el món africà, la primera cosa que hauríem de fer entre nosaltres és millorar la seva imatge. Caldria fer néixer –o almenys fer renéixer- la simpatia envers aquells pobles, especialment entre els joves, a l’escola i amb altres iniciatives. No podem tancar-nos pensant que estem davant d’una pretesa amenaça al nostre benestar.

Aquest sentiment de simpatia caldria que anés acompanyat d’una política intel·ligent d’ajut al desenvolupament d’aquelles poblacions. En un món cada vegada més globalitzat i interdependent, el futur millor que volem no el podrem fer els europeus sols.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO