En un escrit anterior vaig parlar de la maternitat de l’Església en el pensament del papa Francesc. Avui voldria completar-ho amb un comentari sobre la influència que, en la vida del Sant Pare, va tenir la seva àvia Rosa. En el llibre El jesuita. Conversaciones con el cardenal JorgeMario Bergoglio –escrit a partir d’una llarga entrevista que li van fer els periodistes Sergio Rubin i Francesca Ambrogetti abans de ser elegit bisbe de Roma–, Francesc explica l’arribada de la seva família com a immigrants a Buenos Aires durant l’estiu de 1929 en el vaixell Giulio Cesare.
Enmig de la calor intensa que feia a la capital argentina, l’àvia de Francesc, Rosa Margherita, portava un abric propi de l’hivern, amb coll de pell de guineu, que no es va treure en cap moment. En el folre de l’abric, hi portava els diners de la venda de la propietat que la família tenia a Itàlia, que constituïa la reserva imprescindible per començar una nova vida a l’Argentina.
La relació profunda del Papa amb la seva àvia va començar ben aviat perquè, quan Jorge Mario –el més gran dels fills de la família– tenia tretze mesos, la seva mare va tenir el segon fill. L’àvia, que vivia a prop, anava a buscar-lo cada dia i se l’emportava a casa seva; a la tarda, el tornava a casa dels seus pares. Tan important fou la marca que aquesta sàvia dona deixà en la vida de Bergoglio que, en escrits i en entrevistes posteriors que ha concedit ja com a Papa, sempre parla amb emoció del paper de la seva àvia en la construcció de la seva personalitat i el seu caràcter.
L’àvia Rosa fou com una mare en la fe per a Jorge Bergoglio. El Papa afirma que fou ella qui l’ensenyà a pregar. En l’entrevista que concedí al pare Antonio Spadaro, director de la revista Civiltà Cattolica, confessa que guarda en el seu breviari un testament espiritual de la seva àvia i que el resa sovint com una oració. Una de les frases que més recorda Bergoglio de la seva àvia és aquesta: “El sudari no té butxaques”. Com per dir que de res no serveix acumular amb avidesa béns materials, perquè no ens emportem res després de la mort.
Això és el que el Papa aprecia de la dona: la saviesa pràctica que neix de l’experiència, profunda i vertadera perquè està ancorada en la realitat. Ell està convençut que l’aportació de la dona és imprescindible si l’Església vol ajudar a tenir cura i reparar les ferides del món. Com a bisbe de Roma, el Papa ha deixat veure clarament en els seus discursos i en les seves actituds que té una gran confiança en les qualitats de la dona, perquè en poden derivar una gran esperança i una obertura de perspectives per al món i per a tota l’Església.
