Edificar la comunitat cristiana avui

(Diumenge, 27/10/2013) El papa Francesc, en l’homilia de la missa celebrada amb els cardenals electors el 14 de març passat, l’endemà que l’havien elegit, ens resumia en tres punts –com té costum de fer- les exigències eclesials d’aquesta hora: caminar, edificar, confessar. Caminar perquè la nostra vida és un camí i quan ens aturem la […]

26 Oct, 2013
Església de Barcelona

(Diumenge, 27/10/2013)

El papa Francesc, en l’homilia de la missa celebrada amb els cardenals electors el 14 de març passat, l’endemà que l’havien elegit, ens resumia en tres punts –com té costum de fer- les exigències eclesials d’aquesta hora: caminar, edificar, confessar. Caminar perquè la nostra vida és un camí i quan ens aturem la cosa no funciona. Edificar, concretament edificar l’Església, comunitat sobretot de pedres vives, ungides per l’Esperit Sant i fonamentades sobre la “pedra angular” que és Jesucrist. I confessarl’única glòria veritable: la de Jesucrist crucificat i ressuscitat.

Aquestes tres necessitats d’aquesta hora –resumides en els tres verbs esmentats- indiquen els objectius i el marc de la carta pastoral que he dirigit als meus diocesans per al curs actual. Es titula Viure la fe i construir la comunitat cristiana. El curs passat, amb motiu de la celebració de l’Any de la Fe –que es clourà el proper 24 de novembre-, vaig proposar les diverses dimensions de la fe cristiana en la carta pastoral titulada Homes i dones de fe. En la carta pastoral d’aquest any invito a reflexionar sobre el fet de viure la fe en comunitat, en Església o sobre la dimensió eclesial de la fe.

La primera part de la carta és més teològica. En la segona i darrera part, més pràctica i d’aplicació pastoral, he cercat de proposar a tota la comunitat diocesana algunes actuacions que em semblen especialment necessàries ara en l’aplicació dels tres objectius del nostre Pla Pastoral diocesà per als anys 2011-2015. Recordo que aquests tres objectius són: l’anunci de Jesucrist als qui no el coneixen; la pastoral de la iniciació cristiana; i la solidaritat com a expressió de la fe cristiana, solidaritat amb les persones i famílies que pateixen més agudament les conseqüències de la crisi econòmica.

La realització pràctica d’aquests tres objectius pressuposa un subjecte actiu, la comunitat cristiana; és a dir, aquell conjunt de persones que confessen i donen testimoni del Crist amb obres i paraules i el celebren i el fan present en el món mitjançant la fe i els sagraments de la fe, especialment el baptisme i l’eucaristia.

Així va néixer i es va difondre l’Església en el món pagà: en petites comunitats, establertes des de primera hora precisament en el món urbà; només més tard arribà als ambients rurals. Fa temps que procuro reflexionar sobre quins han de ser el camins per revitalitzar les comunitats cristianes en el món de les grans ciutats. Per això, edificar comunitats cristianes obertes i compromeses ha de ser la nostra màxima prioritat.  M’agradaria que aquest escrit hi pugui ajudar.

Sovint sentim dir a sacerdots i laics frases com aquestes: “No tenim comunitat”; o bé: “Tinc creences, però sense Església”. O també aquesta altra: “És molt difícil trobar una veritable comunitat”. Què podem fer per tal de donar alguna resposta a aquestes afirmacions sovint ben explícites. Davant d’aquest repte, he cercat unes orientacions en la primera encíclica del papa Francesc, que es titula Lumen fidei, és a dir, La llum de la fe. Ens diu en aquest document –especialment en el capítol tercer- que la vida de fe es dóna en un àmbit comunitari i té un fonament comunitari. Creiem –per la gràcia de Déu- cada persona, però la vida de fe es dóna en un àmbit comunitari i té un fonament comunitari. Per això, en temps de forta secularització i de no poques proves per a la fe, em sembla molt necessari que –com els primers cristians- puguem comptar amb unes comunitats cristianes que ho siguin veritablement. Aquestes recolzen la nostra fe personal, fràgil i tan sotmesa a diverses foscors. Ho diem a cada celebració de l’eucaristia: “No mireu, Senyor, els nostres pecats, sinó la fe de l’Església”.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

Seguiu-nos  

Facebook
La Carmina va patir depressió. Fa gairebé dos mesos, a l'Estadi Lluís Companys, la jove va fer arribar el seu testimoni al papa Lleó XIV. Recupera l'entrevista compVatican Newstican News 👇www.vaticannews.va/es/iglesia/news/2026-07/carmina-historia-depresion-papa-viaje-espana-testimoni... ... See MoreSee Less
View on Facebook
«Avui les santes Juliana i Semproniana ens ajuden a alçar la mirada»Mons. Sergi Gordo, bisbe de Tortosa, ha presidit aquest 27 de juliol la missa de Les Santes de Mataró.🔗 tinyurl.com/cvu5jmbk📸 J. Merino ... See MoreSee Less
View on Facebook

4 days ago

Arquebisbat de Barcelona
Aquest dilluns, 27 de juliol, ha tingut lloc la missa d’acció de gràcies en agraïment al comitè organitzador de la visita apostòlica del Sant Pare Lleó XIV a Barcelona, i als col·laboradors, a la Catedral de Barcelona. L’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, ha presidit la missa i l’ha concelebrat el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. David Abadías. 📸 Dr. G. Simón ... See MoreSee Less
View on Facebook
Memòria de les santes Juliana i Semproniana, verges i màrtirs. Acompanyant la història de sant Cugat, a partir de l’Edat Mitjana sorgeix la tradició que les santes Juliana (“relatiu a Júlia”) i Semproniana (“relatiu a Semprònia = eterna”) són deixebles seves. I l’any 1667, el frare Joan Gaspar Roig, afirma en una obra que les santes són filles de l’antiga Iluro. Mataró en reivindicarà les relíquies fins que les aconseguirà el 1772. L’ofici que es canta a la “Missa de les Santes” (“Missa de Glòria”) fou composta el 1848 per Mn. Manuel Blanch, amb aire d’òpera italianitzant; s’interpreta per privilegi pontifici, amb orquestra i cor, i té una duració aproximada de tres hores. Després, processó (recuperada el 1972) al voltant del temple amb les relíquies de les santes. Des de 1985 hi participa també un grup de diablesses amb música i ball propis. Festa gran a Mataró.«Si vols saber què és calor, ves per les Santes a Mataró»🥵. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Jaume, fill de Zebedeu, és juntament amb el seu germà Joan i Pere un dels que acompanyava més de prop Jesús. Segons el llibre dels Fets (12,2) fou el primer apòstol màrtir, decapitat a Jerusalem per Herodes Agripa (vers l'any 44). Patró de Galícia, després de les invasions musulmanes fou venerat com a patró dels Regnes castellans i més tard de tota Espanya. El seu sepulcre a Compostela fou un gran centre de peregrinacions medievals de tot el món cristià, després de Roma i terra Santa.«A Raïms de Sant Jaume, raïms aigualits; raïms de setembre te'n llepes els dits», segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

No és el fill del fuster? D’on li ve, tot això?

(Mt 13,54-58)