Edificar la comunitat cristiana avui

(Diumenge, 27/10/2013)

El papa Francesc, en l’homilia de la missa celebrada amb els cardenals electors el 14 de març passat, l’endemà que l’havien elegit, ens resumia en tres punts –com té costum de fer- les exigències eclesials d’aquesta hora: caminar, edificar, confessar. Caminar perquè la nostra vida és un camí i quan ens aturem la cosa no funciona. Edificar, concretament edificar l’Església, comunitat sobretot de pedres vives, ungides per l’Esperit Sant i fonamentades sobre la “pedra angular” que és Jesucrist. I confessarl’única glòria veritable: la de Jesucrist crucificat i ressuscitat.

Aquestes tres necessitats d’aquesta hora –resumides en els tres verbs esmentats- indiquen els objectius i el marc de la carta pastoral que he dirigit als meus diocesans per al curs actual. Es titula Viure la fe i construir la comunitat cristiana. El curs passat, amb motiu de la celebració de l’Any de la Fe –que es clourà el proper 24 de novembre-, vaig proposar les diverses dimensions de la fe cristiana en la carta pastoral titulada Homes i dones de fe. En la carta pastoral d’aquest any invito a reflexionar sobre el fet de viure la fe en comunitat, en Església o sobre la dimensió eclesial de la fe.

La primera part de la carta és més teològica. En la segona i darrera part, més pràctica i d’aplicació pastoral, he cercat de proposar a tota la comunitat diocesana algunes actuacions que em semblen especialment necessàries ara en l’aplicació dels tres objectius del nostre Pla Pastoral diocesà per als anys 2011-2015. Recordo que aquests tres objectius són: l’anunci de Jesucrist als qui no el coneixen; la pastoral de la iniciació cristiana; i la solidaritat com a expressió de la fe cristiana, solidaritat amb les persones i famílies que pateixen més agudament les conseqüències de la crisi econòmica.

La realització pràctica d’aquests tres objectius pressuposa un subjecte actiu, la comunitat cristiana; és a dir, aquell conjunt de persones que confessen i donen testimoni del Crist amb obres i paraules i el celebren i el fan present en el món mitjançant la fe i els sagraments de la fe, especialment el baptisme i l’eucaristia.

Així va néixer i es va difondre l’Església en el món pagà: en petites comunitats, establertes des de primera hora precisament en el món urbà; només més tard arribà als ambients rurals. Fa temps que procuro reflexionar sobre quins han de ser el camins per revitalitzar les comunitats cristianes en el món de les grans ciutats. Per això, edificar comunitats cristianes obertes i compromeses ha de ser la nostra màxima prioritat.  M’agradaria que aquest escrit hi pugui ajudar.

Sovint sentim dir a sacerdots i laics frases com aquestes: “No tenim comunitat”; o bé: “Tinc creences, però sense Església”. O també aquesta altra: “És molt difícil trobar una veritable comunitat”. Què podem fer per tal de donar alguna resposta a aquestes afirmacions sovint ben explícites. Davant d’aquest repte, he cercat unes orientacions en la primera encíclica del papa Francesc, que es titula Lumen fidei, és a dir, La llum de la fe. Ens diu en aquest document –especialment en el capítol tercer- que la vida de fe es dóna en un àmbit comunitari i té un fonament comunitari. Creiem –per la gràcia de Déu- cada persona, però la vida de fe es dóna en un àmbit comunitari i té un fonament comunitari. Per això, en temps de forta secularització i de no poques proves per a la fe, em sembla molt necessari que –com els primers cristians- puguem comptar amb unes comunitats cristianes que ho siguin veritablement. Aquestes recolzen la nostra fe personal, fràgil i tan sotmesa a diverses foscors. Ho diem a cada celebració de l’eucaristia: “No mireu, Senyor, els nostres pecats, sinó la fe de l’Església”.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona