Advent, temps d’esperança

(Diumenge, 27/11/2011)            

El nou any litúrgic s’inicia amb el temps d’Advent, quatre setmanes abans de Nadal. L’escalfor de la festa familiar i entranyable de Nadal manté un clima de renovada esperança en el nostre món; perquè Advent significa precisament això: esperança.

En la societat actual l’esperança resulta difícil i fatigosa. Es respira més aviat resignació, desencís i fins i tot s’arriba a la frustració i a la desesperació. D’una manera especial enmig de la crisi econòmica que vivim, més greu i persistent del que semblava a l’inici.

Cada dia són més fortes les veus que ens ajuden a veure que la crisi no és només financera o econòmica, sinó també una crisi de valors, una crisi moral. El cristià cal que sàpiga que els seus valors no són pas els del món i que ha estat cridat a viure la seva fe entre contrarietats i lluites.

Advent és temps d’esperança avui i enmig del nostre món. El Senyor ve contínuament. En la celebració litúrgica de l’Advent coexisteixen tres dimensions històriques: el memorial del passat a Betlem quan el Fill de Déu posà el seu tabernacle entre nosaltres, el misteri de Nadal que s’actualitza en el present i l’anticipació del futur. Fonamentats en la fe en un Salvador que va venir, ara vivim en l’amor a aquell que per nosaltres es va fer home i està sempre amb nosaltres, i vivim l’esperança que el Crist vindrà a donar plenitud a la seva redempció. Per això, les pregàries de l’Església, sobretot en aquest temps d’Advent, estan amarades d’esperança. I en totes les celebracions de l’eucaristia, quan Jesús torna a néixer a l’altar, li diem: “Esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.”

Aquest any inaugurem el cicle litúrgic amb el clam d’Isaïes que ens invita a reconèixer i a viure el primat de Déu enmig de temps de crisi, també de crisi religiosa: “Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és des de sempre el nostre redemptor”. També avui és una realitat la constatació del profeta: “No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes.”

Tanmateix, Isaïes, tan realista, no és un profeta de calamitats, perquè confia plenament en Déu, i per això confessa esperançat: “Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila i vós el terrisser; tots som obra de les vostres mans.”

Voldria recomanar, com a lectura espiritual per aquest temps d’Advent, la segona encíclica del nostre Sant Pare, dedicada precisament a l’esperança cristiana. El títol, citant sant Pau, és Salvats en esperança. En aquest document, Benet XVI ens recorda que “qui no coneix Déu, encara que tingui moltes esperances, en el fons està sense esperança, sense la gran esperança que sosté tota la vida. La vertadera, la gran esperança de l’home que resisteix malgrat totes les desil·lusions, només pot ser Déu, el Déu que ens ha estimat i que ens continua estimant fins a l’extrem, fins al compliment total”.

La paraula del Sant Pare, d’aquesta manera, es fa ressò del missatge d’Isaïes: “Però, enmig de tot, Senyor, vós sou el nostre pare.” Aquí recolza l’esperança invencible del creient i especialment del creient cristià: en el primat de Déu.

      † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO