Carta dominical | Noi mimat

Molts lectors d’aquest comentari setmanal, aprofitant l’estiu, potser són fora de la seva ciutat o de la seva parròquia i no podran llegir aquestes línies. Però potser aquesta absència de lectors habituals sigui ocupada per altres germans, que vénen de fora a visitar, durant uns dies, Barcelona, ​​i aquests nous lectors s’atreviran a agafar aquest senzill full diocesà, mirant de veure què diu l’arquebisbe als seus diocesans. A tots vosaltres, presents ocasionalment en les nostres comunitats, us vull dedicar també aquestes breus línies, escrites amb tot l’afecte de pare i pastor d’aquestes Esglésies que pelegrinen a Barcelona. Creients o no, us saludo amb molt de goig i amb tot afecte en el Senyor.

Vaig llegir fa uns dies una història que em va fer pensar molt. La va escriure un germà bisbe de Canadà (Jean Guy Hamelin, Le silence m’a dit., Edit. Anne Sigier, 1993; pàg. 25-27) i li havia passat a ell mateix:

«Anava aquest bisbe -Mons. Jean Guy Hamelin- en tren. Se li acosta un home jove i li diu: «Puc seure al seu costat? Miri, mossèn, acabo de sortir de la presó i la veritat és que estic una mica perdut. En veure’l, el cor m’ha fet un salt i aquí em té. Em dic R… Potser coneix el meu oncle M…» El bisbe coneixia perfectament el seu oncle.

»I R. va començar a explicar la seva història personal. Tenia 25 anys. Li va explicar com es va enrolar en una colla d’amiguets que no feien res més que robar, al principi coses de poca importància, però al final van arribar a fer robatoris importants. Li va explicar com, un dia, tornant de la presó, va rebre un cop emocional molt fort: la seva companya li va donar amb la porta als nassos i el va deixar sol. Li va descriure també l’ambient que va trobar dins de la presó i com hi va aprendre a la perfecció l’art de robar. Tot d’una, amb veu baixa i molt trist li va dir: «Mossèn, sóc fill únic. Els meus pares no em van negar mai res. Em van mimar massa. No els desitjo res dolent, però… no ho van fer bé amb mi.»

Set anys després, en una gran ciutat, va morir assassinat un treballador. L’assassí va entrar a robar al taller. Tenia 32 anys i el seu nom era R… El fill únic que el Sr. Bisbe va trobar al tren.»

Estimats lectors, en aquest temps d’estiu en què el dia és més llarg i queda temps per a moltes coses, no estaria gens malament que poguéssiu dedicar una mica de temps a reflexionar una mica i veure com eduqueu, o millor, com eduquem els nens, els adolescents, els joves. Educar no és donar-los tot el que demanen i volen; educar és ajudar-los a treure tots els valors que porten dins, com a éssers humans que són, creats per un Déu que no fa deixalles, sinó que va fer l’home i la dona molt bons, persones que porten l’empremta del Creador, la seva imatge i semblança , plens de dignitat i de bellesa. No hi ha ningú que no porti a dins preciosos tresors humans per treure, per educar. Ajudar-los a treure, a donar forma a aquests valors que ja porten i ensenyar-los a posar-los al servei dels altres, en això consisteix la bella, pacient i imprescindible tasca d’educar. No podem criar éssers tancats, egoistes, que tenen de tot i mai en tenen prou, sinó homes i dones capaços de ser adults, capaços d’oferir i d’acceptar, capaços de valorar els altres i de compartir. Educar és també, doncs, saber negar-los coses, ensenyar-los a renunciar, a ajornar en el temps la consecució dels seus desitjos, per aprendre a estimar més, a estimar millor. Només així els preparem per ser feliços i per encaixar, amb enteresa, les dificultats de la vida.

Bon descans a tots.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Descarrega’t aquesta carta dominical en format àudio *.mp3