Carta dominical | «El combustible de la caritat»

Som de ple a l’estiu i durant aquesta època de l’any tenim més temps per descansar, contemplar la natura i estar amb els nostres familiars i amics. Aquests dies podem aprofitar-los també per pregar amb més intensitat.

A propòsit de la importància de la pregària, voldria compartir amb vosaltres un conte que em va arribar. La història ens explica la vida d’un ancià que vivia al desert. Es deia que era un gran asceta que havia aconseguit un alt grau d’espiritualitat.

Un dia, l’ancià va ser visitat per un àngel que li va parlar d’un sabater molt humil que vivia en una ciutat de molt mala fama. Segons l’àngel, aquest home el superava en santedat. Llavors l’ancià, sorprès per aquella revelació, va decidir anar a la ciutat per conèixer-lo.

Quan l’ancià va arribar a la ciutat, va visitar el sabater i van estar parlant una bona estona. El sabater va explicar a l’ancià el que feia cada dia. Dedicava vuit hores a treballar al seu petit taller, vuit a pregar i vuit més a descansar. També, donava una tercera part del que guanyava a l’Església, una altra als pobres i el que li quedava era per poder menjar i pagar les seves despeses.

L’ancià va quedar sorprès, ja que ell, després de donar els seus béns als pobres i de dedicar la vida a la pregària, era considerat menys sant. Llavors l’ancià li va preguntar com ho feia per poder suportar tots els que vivien en aquella ciutat corrupta. Ell li va respondre que no li suposava cap esforç conviure amb ells, ja que els considerava els seus germans i resava perquè se salvessin.

En aquell moment, l’ancià ho va comprendre tot. Aquest sabater tractava d’acceptar els altres tal com eren. I, precisament per això, era superior en santedat. L’ancià, una mica avergonyit, se’n va anar i va tornar al desert. Des de llavors, va dedicar la seva vida a pregar per la salvació dels altres i a estimar-los amb les seves virtuts i defectes.

Déu ens estima tal com som, però ens somia millors. Deixem que Ell ens transformi per veure els altres com germans, acceptar-los, cuidar-los i oferir-li la nostra pregària per a la seva salvació eterna. Aquesta història ens ensenya que pregar és dirigir-nos a Déu per oferir-li la vida i encomanar la dels altres.

Aquest conte ens anima, doncs, a descobrir la pregària d’intercessió per aquells que ens trobem pel camí. Si preguem per ells, la nostra vida serà com la bardissa de la qual ens parla la Sagrada Escriptura. La bardissa cremava, però no es consumia (cf. Ex 3,2). I és que la pregària és el combustible que alimenta el foc de la caritat.

Aquesta història ens ensenya que la santedat no és només una cosa personal, té també una dimensió comunitària. Tal com ens diu Fra Luis de León en una bella poesia, la santedat és «un camí que va de mi cap al meu germà».

Benvolguts germans i germanes, tant de bo que, durant aquest estiu, trobem algun moment per cuidar la nostra pregària. Que Maria ens ajudi a acollir la Paraula de Déu i a pregar en qualsevol moment de la nostra vida.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.