Carta dominical | «Aprendre a mirar»

Integrats cada vegada més en un món tecnològic, tenim la temptació de mirar la vida a través de les pantalles dels nostres dispositius. Fins i tot, estem modificant la manera com processem la informació. Passem ràpid d’una pantalla a una altra i hem convertit la realitat en una mirada fàcil, fugaç i superficial. I, el pitjor de tot, molta gent mira, però no veu res.

La societat, a més, ens entrena per evitar les mirades que no ens agraden. La pantalla es converteix en una barrera perquè no ens embrutem les mans. Nosaltres decidim si volem ser testimonis del patiment d’altres persones. Si no ens agrada, canviem de pantalla i llestos. Veiem la pobresa i les injustícies del món de reüll, asseguts còmodament al sofà de casa nostra. Durant uns segons, ens indignem, sí, però no fem res, perquè, sense adonar-nos-en, ja hem canviat de pantalla. Així, se’ns escapa el món de les experiències directes i els vincles afectius. Ens estem oblidant de tocar la vida. Estem deixant de sentir els batecs del cor. Ens estem perdent la vida en directe. Sens dubte, veure el mar in situ és més bonic que a través d’una pantalla.

Cal tornar a aprendre a mirar. I a l’estiu, amb més tranquil·litat i envoltats de natura, és un bon moment per fer-ho. Aprendre a mirar és fixar els ulls veritablement. És obrir la finestra de la nostra ànima. És estimar tot allò que ens ha estat donat. Meravellar-nos pel que ens envolta, com els nadons, que es queden observant embadalits qualsevol objecte que descobreixen, com si fos el més extraordinari de l’univers. Aprendre a mirar és descobrir Déu a tot arreu, en el nostre dia a dia. I, de manera particular, en el proïsme. Aprendre a mirar és viatjar a les profunditats del cor per veure millor el que hi ha fora. Però també és confiar, creure en allò que no es veu. Si ho fem, com diu sant Agustí, la recompensa és veure el que un creu. Perquè qui contempla Déu, aprèn a descobrir-lo també en els altres.

Aprendre a mirar és fer visible aquest món en què hem convertit els més desfavorits en persones totalment invisibles. Intentem mirar el món amb els ulls de Jesús, que mirava els més vulnerables i es compadia d’ells, perquè estaven perduts i abandonats com ovelles sense pastor (cf. Mt  9,36). Ja deia sant Joan de la Creu que la forma de mirar que té Déu és estimar. I és que només l’amor pot fer visible l’invisible.

El papa Francesc, en nombroses ocasions, ens convida a contemplar el món amb els ulls de Déu. És la mirada del seu amor incondicional, compassiva, benèvola i misericordiosa. En aquesta mirada cada ésser humà descobreix la seva dignitat i el sentit de la seva existència: ser estimat per Déu. I amb aquesta mirada també hem d’aprendre a mirar el proïsme.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.