Carta dominical | Beneït el qui ve en nom del Senyor

Iniciem avui la setmana que des de temps immemorial el poble cristià anomena santa. I l’anomena així per moltes raons, però bàsicament perquè està abocada al diumenge de Resurrecció, al diumenge de Pasqua, que conté el fonament de la nostra fe. De manera molt gràfica, sant Pau ho va raonar sota la inspiració de l’Esperit Sant: «Crist ha ressuscitat, i s’ha aparegut a Simó i als altres. Finalment, se m’ha aparegut a mi. Si Crist no hagués ressuscitat, la nostra fe no tindria sentit, estaria buida, i seguiríem amb els nostres pecats.»

La festa central de tot el calendari cristià és la Resurrecció de Jesucrist. I tots els esdeveniments que rememorem, que tornem a fer presents i que celebrem els dies de la Setmana Santa estan abocats al gran misteri pasqual. Avui és el diumenge de Rams, i l’Església recorda, reviu i celebra l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem. Pocs dies més tard, serà en aquesta ciutat on serà clavat en una creu. Sempre m’han cridat l’atenció les paraules de sant Joan en el pròleg del seu Evangeli que llegim per Nadal: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Avui ve a casa seva de nou, i tampoc el rebran, tampoc l’acceptaran, tampoc el seguiran, malgrat el fervor entusiasta que ha encomanat al seguici. Els qui criden a plena veu «hosanna!», seran pràcticament els mateixos que el Divendres Sant hauran transformat aquest crit en un enfurismat «crucifiqueu-lo!» «Que diferents eren les veus –comenta Sant Bernat en un sermó pronunciat un diumenge de Rams– i que diferents els rams i la creu, les flors i les espines!»

Què ha degut passar per un canvi així? Ha estat la por, la comoditat, el què diran, els respectes humans? Us convido que ens fem aquestes preguntes nosaltres mateixos mirant el nostre propi cor. Avui, com fa dos mil anys, som capaços de les mateixes grandeses i les mateixes misèries d’aquells que es van bolcar en la rebuda a Jesús. El van seguir en massa, molts, però en realitat van ser molt pocs els qui van arribar fins al final. Avui som més de mil cent milions d’homes i dones, de tot el món, els seguidors de Jesús. Seguidors? Aquella entrada triomfal demana avui, igual que llavors, coherència, perseverança, fidelitat, continuïtat. El nostre seguiment de Jesús no pot ser un sentiment fugaç que s’apaga a la més mínima contrarietat. La pedra de toc del seguiment de Jesús, no ho oblidem, és l’amor, i l’amor passa per la creu. Sense creu no hi ha redempció, no hi ha salvació.

Rebem en el nostre cor aquest Jesús que ve ple d’humilitat muntat en un pollí. Diguem-li que estem disposats a acompanyar-lo fins al final, duent a terme totes les nostres obligacions envers Déu, envers la família i envers tota la societat. Visquem una Setmana Santa –i sempre– amb tal categoria que els altres, amics, companys de feina i familiars, en veure’ns, no tinguin més remei que dir amb alegria: «Aquest és un cristià, un veritable seguidor de Jesucrist».

 Que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Descarrega’t aquesta carta dominical en format àudio *.mp3