Carta dominical | «Atreveix-te a ser sant»

Aquest divendres hem celebrat la festivitat de Tots Sants. ¿Qui són els sants? ¿Podrem un dia arribar a ser-ho? Els sants no són persones diferents de nosaltres. De fet, molts d’ells van viure durant bona part de la seva existència al marge de Déu. No obstant això, quan es van trobar amb Jesucrist, van canviar radicalment i van decidir lliurar-li la vida.

A les Escriptures, Déu ens crida contínuament a la santedat: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, soc sant» (Lev 19,2). També trobem aquesta crida a l’Evangeli de Mateu: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte» (Mt 5,48). Quan llegim aquestes paraules podem caure fàcilment en el desànim. Certament, ser sant és impossible si comptem només amb els nostres propis recursos. Per a Déu, però, tot és possible, fins i tot, que un dia arribem a ser sants.

Un sant no és un superheroi llegendari lluny de la realitat. No són tampoc persones autosuficients ni perfectes. Als sants se’ls reconeix pel que creuen, pel que fan i pel que celebren.

Un sant és algú que està en comunió amb Déu, que es fa un amb Ell, que parla amb Déu com amb un amic. És una persona que obre el cor a Déu i que es deixa transformar per Ell. És aquell que es deixar guiar i modelar per l’Esperit Sant. Els sants han comprès que per recórrer el camí de la santedat és necessari mantenir la mirada fixa en Jesús (cf. Hb 12,2). Si tenim els ulls posats en Jesús i ens deixem mirar per Ell serem transformats pel seu amor. Perquè, tal com ens diu sant Joan de la Creu, «la mirada de Déu és amor».

Els sants no treballen per ser importants, sinó per fer-se petits. Han experimentat que la santedat no consisteix a enaltir-se sinó a humiliar-se (cf. Mt 23,12). Se senten com gerres de terrissa. Fràgils atuells que, a través de les esquerdes, deixen veure la puresa de l’amor de Crist.

Els sants viuen amb humilitat i alegria el camí de les benaurances. Ploren amb els que ploren, lluiten per la justícia, sembren la pau i miren els altres amb amor. Per aconseguir-ho, compten tan sols amb la força que Déu els brinda a través dels sagraments i de l’oració. Saben que allà on acaben les seves forces comencen les de Déu.

Diu el llibre de l’Apocalipsi: «Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). Déu truca a la porta del nostre cor. No dubtem a obrir-la-hi. ¡Atrevim-nos a ser sants! La santedat no és un camí per a uns pocs. És quelcom proper, real i possible per a cada un de nosaltres. És la nostra vocació fonamental. Però, sobretot, la santedat és un do de Déu que hem de fer fructificar amb l’ajuda dels nostres germans.

Us animo a llegir, si encara no ho heu fet, l’exhortació apostòlica del papa Francesc Gaudete et exsultate sobre la crida a la santedat en el món actual.

Benvolguts germans i germanes, preguem perquè acollim el Senyor al nostre cor i ens ajudi a seguir el camí de les benaurances. Que Maria, Reina dels Sants, ens estimuli a recórrer amb decisió el camí de la santedat. I que Ella, que és Mare de l’Esperança, acompanyi fins al cel els nostres estimats difunts.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.