L’Evangeli de Marc, primera part: 1,1-8,26

 

Després d’haver presentat els temes introductoris de l’evangeli de Marc (autor, data de composició, estructura…), ens proposem ara presentar el contingut de la primera part de l’evangeli.

Els inicis de l’evangeli (1,1-13)

L’evangelista inicia la seva narració amb els mots: “Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu” (1,1), i és que la Bona Nova, o evangeli, té per subjecte i objecte la persona de Jesús, de la qual s’entreveu el misteri: és el Messies, el Fill de Déu.

Tot s’inicia amb la predicació de Joan Baptista, el seu Precursor, el Baptisme i les Temptacions de Jesús. Aquests fets proporcionen al lector la clau per a interpretar la resta d’esdeveniments narrats: el Misteri de Jesús que s’anirà revelant al llarg de la seva vida pública, arribarà al seu cim a la creu, quan el centurió romà reconegui i digui: “És veritat, aquest home era Fill de Déu” (15,39).

Inicis del ministeri a Galilea (1,14-45)

La indicació: “Després que Joan fou empresonat…” marca un canvi de protagonistes. Des d’ara serà Jesús qui omplirà l’escena. A continuació trobem un sumari de la predicació de Jesús centrada en l’adveniment del Regne i  en les actituds amb què s’ha de rebre: “Jesús se n’anà a Galilea i anunciava la Bona Nova de Déu. Deia: S’ha complert el temps, i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (1,14b-15). Fe i conversió constant: les actituds bàsiques del deixeble de Jesús.

A continuació, ens narra la vocació dels qui seran els més estrets col·laboradors del Mestre; i tot seguit veiem Jesús en plena predicació a la sinagoga de Cafarnaüm, i se’ns mostra l’exemple d’una jornada seva, plena de guaricions. A la fi trobem un altre sumari: tothom busca Jesús per tal de sentir la seva paraula, mentre ell recorre tot Galilea.

Aquesta secció, tot i que és breu, ens mostra un intent de sistematització: ens ha presentat l’activitat fonamental de Jesús: fer present el Regne, que ell anuncia a través de la paraula i de la guarició dels malalts.

Cinc casos de conflicte (2,1-3,6)

Ens trobem encara a Cafarnaüm, on Jesús retorna després d’una incursió missionera per les contrades veïnes (2,1). L’evangelista ens presenta ara cinc escenes paral·leles que formen un grup homogeni:

  • Escena 1: el perdó dels pecats (2,1-12)
  • Escena 2: les relacions amb els publicans i pecadors (2,13-17)
  • Escena 3: el dejuni (2,18-22),
  • Escena 4 i escena 5: el treball en dissabte (2,23-26; 3,1-6).

L’estructura literària és, però, sempre la mateixa: una acció de Jesús o dels seus deixebles, la reacció crítica dels seus adversaris i la resposta aguda del Mestre, que en resulta sempre victoriós.

En aquesta secció, Crist revela progressivament el seu Misteri diví, entre l’admiració de la gent (1,22.27.45) i l’oposició de les autoritats oficials, s’anirà creant un dramatisme creixent que acabarà en el Calvari.

Moviment al voltant de Jesús (3,7-35)

Aquesta secció consta de quatre escenes diverses:

La primera escena (v. 7-12) té la forma d’un sumari i sembla que ens vol donar una referència de l’atracció espontània que la multitud sentia cap a Jesús: “També va anar a trobar-lo molta gent de Judea, de Jerusalem, d’Idumea, de l’altra banda del Jordà i dels voltants de Tir i de Sidó, que havien sentit a dir tot el que feia” (7b-8); si mirem un mapa del país de Jesús ens adonarem que pràcticament tota Palestina hi és representada en aquest verset. Si la gent se li acosta és per portar-li els malalts físics i psíquics: “Els qui patien malalties se li tiraven al damunt per poder-lo tocar. Els esperits malignes, quan el veien, es prosternaven davant d’ell i cridaven: Tu ets el Fill de Déu” (v. 10-11). El misteri de Jesús es va revelant, però de moment només els esperits malignes el saben reconèixer, la multitud es mostra només atreta pel carisma guaridor.

A la segona escena (v. 13-19) hi trobem l’elecció dels Dotze, amb els seus noms, com a col·laboradors de la tasca de Jesús: “En designà dotze… perquè estiguessin amb ell i per a enviar-los a predicar, amb poder de treure dimonis” (v. 14-15).

A la tercera (v. 20-30) i a la quarta (v. 31-35) hi trobem dues controvèrsies amb els mestres de la Llei i amb els seus parents, contra els quals Jesús s’ha de justificar. D’una banda, els escribes de Jerusalem el consideren posseït per Beelzebul, d’altra banda els seus familiars consideren que ha perdut el seny.

Jesús va apareixent com a signe de contradicció per als homes (venerat per uns, criticat pels altres), però, per als esperits malignes, Jesús apareix com el Fill de Déu que ve a expulsar-los d’aquest món.

Les paràboles del Regne (4,1-34)

En aquest capítol se’ns presenta un recull de dites i narracions parabòliques, un recurs força usat per Jesús a l’hora d’anunciar i de revelar el misteri del Regne que ell fa present.

Hi descobrim dues parts:

La primera part (v. 3-20) s’elabora al voltant de la paràbola del sembrador, primer tenim l’enunciat de la paràbola (v. 3-9) i després l’explicació al·legòrica del seu significat (v. 13-20). Enmig trobem uns versets enigmàtics sobre la finalitat de l’ensenyament en paràboles (v. 10-12) on Jesús alliçona els seus deixebles sobre la finalitat del llenguatge parabòlic, que és comprensible per ells, però enigmàtic per als qui no s’adhereixen a Jesús. Nosaltres també ho experimentem. El missatge de l’evangeli resulta entenedor i atractiu per a uns i fosc o indiferent per a d’altres. La paràbola del sembrador ens vol fer veure que Déu vol actuar en nosaltres, però respectant la nostra llibertat.

La segona part (v. 21-32) presenta quatre paràboles més: la llàntia que ha d’il·luminar, la mesura amb què hem de mesurar, la llavor que creix sola i el gra de mostassa. Són paràboles que volen provocar compromís i confiança; compromís per a il·luminar els altres i per a ser generós amb ells, confiança de saber que el Regne va creixent, sense que sapiguem com, per l’acció de Déu, fins a esdevenir un gran arbre capaç d’aixoplugar els ocells. El Regne posseeix un vigor extraordinari per a transformar les persones i construir-se en el món.

Un seguit de miracles de Jesús (4,35-5,43)

Jesús continua al llac de Galilea (4,35; 5,1-21), al voltant del qual s’esdevenen els quatre miracles que l’evangelista ens refereix: la tempestat calmada (4,35-41), la guarició de l’endimoniat (5,1-20), la guarició de la dona amb pèrdues de sang i la resurrecció de la filla de Jaire (5,21-43).

No és la primera vegada que a l’evangeli trobem relats de miracles, però ara l’autor s’hi estén més: la narració es magnifica i s’omple de detalls narratius, que contrasta amb la senzillesa dels anteriors.

La narració dels dos darrers miracles: la dona amb pèrdues de sang i la resurrecció de la filla de Jaire la trobem combinada de tal manera que no ens és possible dividir el text d’ambdós. La guarició de la dona ens resulta estranya per la manera com s’esdevé: no és la dona la que demana ser guarida per Jesús, sinó que moguda per una fe gairebé màgica, pròpia de la religiositat popular de tots dels temps, s’acosta a tocar els vestits de Jesús. L’evangelista afegeix que una força va sortir de Jesús i va guarir sobtadament la dona. Jesús es mostra obert a acollir qualsevol persona, sigui quin sigui el seu nivell de fe.

Viatges de Jesús (6,1-8,26)

Jesús deixa la riba del llac per anar a altres contrades; la pujada a Natzaret serà el seu primer desplaçament. Jesús arribarà fins a la regió fenícia de Tir i de Sidó (7,24-30).

El contingut d’aquesta secció és molt variat: ens presenta relats de miracles, controvèrsies amb els seus detractors, principalment els fariseus i els mestres de la Llei, i també perícopes de caire didàctic.

Sembla que tota la secció estigui emmarcada pels dos relats de la multiplicació de pans (6,34-44 i 8,1-10). Entremig, a la conversa entre Jesús i els seus deixebles, apareix el tema de l’aliment o del pa (6,31.52; 7,2.5.27-28; 8,14-21). Això fa que aquesta secció sigui titulada la secció dels pans. Jesús, com a nou Moisès, se’ns presenta com aquell que nodreix els seus seguidors amb el pa material i el pa de la seva paraula. Això provoca el seguiment interessat d’uns, la incomprensió dels deixebles i les crítiques dels fariseus i mestres de la Llei. I mentrestant, Jesús és capaç de guarir les deficiències humanes: la sordesa, la mudesa i la ceguesa; les del cos i també les de l’esperit.

T'ha agradat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

Dr. Jordi Latorre i Castillo, SDB

Jordi Latorre i Castillo (Barcelona 1958), salesià des de 1976 i prevere des del 1985, llicenciat en Ciències Bíbliques (Pontifici Institut Bíblic, Roma 1988), Doctor en Teologia Bíblica (Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona 2001), especialitzat en Antic Testament i literatura intertestamentària; ha estat professor ordinari de Sagrada Escriptura al Centre Teològic Salesià Martí-Codolar (1988-2010), i actualment ho és a l’Institut Superior de Ciències Religioses Don Bosco de Barcelona (des de 1999), on també ha estat secretari i exerceix actualment de director (1999-2002, i des de 2005); professor encarregat de curs a la Facultat de Teologia de Catalunya (des de 2008), a l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona (des de 2007), a l’Institut de Teologia Fonamental de Sant Cugat del Vallès (des de 2008), i en l’Estudi Monàstic de Poblet, a Tarragona (des de 2006). Ha participat en nombroses escoles de catequistes i en cursos de formació del professorat de religió catòlica, també anima freqüentment recessos i tandes d’exercicis espirituals per a joves i adults. Durant sis anys va ser responsable de formació de la Província salesiana de Catalunya, Aragó i Balears (1996-2002).