L’atenció sanitària cerca sempre, en primera instància, la guarició dels malalts: curar la malaltia concreta. Però al costat d’aquesta intenció n’hi ha una altra d’igualment important: tenir cura dels malalts, atendre’ls en el ventall ampli de necessitats que els genera la malaltia.
Tradicionalment s’identificava el curar amb la professió mèdica i el tenir cura amb la professió infermera. Però les coses ja no són exactament així. Mentre la professió infermera reivindica, encertadament, funcions pròpies del curar, les professions mèdiques han assumit també el tenir cura amb una creixent atenció envers el malalt com a interlocutor que mereix atenció integral.
De fet, la definició clàssica de la OMS afirmava que la salut és el ple estat de benestar físic, psicològic i social. Una definició feble, ja que postulava una pretesa plenitud que quasi bé mai es dona. Però tenia la seva grandesa en fer-nos veure que la salut no només fa referència a l’àmbit físic, orgànic, sinó que també es manifesta en l’àmbit psicològic, el benestar i equilibri de la personalitat, i en l’àmbit social, l’adequada integració en la complexa xarxa social. De tot això en podem deduir que la malaltia representa l’alteració indeguda de qualsevol d’aquests tres àmbits. I que el curar i el tenir cura els ha d’abastar tots tres. I tots tres alhora, si així convé.
Tenir cura no és només l’especialitat d’una professió sanitària, que ho és, sinó que és, també, una responsabilitat de tots aquells que envolten el malalt amb qualsevol tipus d’afectació, física però també psicològica, social o espiritual. I si aquesta responsabilitat implica molt especialment als familiars més propers al malalt, recau també sobre tots nosaltres perquè tots, en alguna ocasió, som propers a algú necessitat de cura, d’atenció, d’ajut, de companyia.
Aquest tenir cura dels malalts vol dir saber identificar les necessitats reals de la persona que volem cuidar. No es tracta d’imposar el que creiem que li convé sinó d’esbrinar, amb ella, què és el que necessita i què és el que nosaltres podem aportar-li. És significativa la pregunta aparentment retòrica del professional de la salut que s’adreça al malalt demanant-li, d’entrada, com es troba: expressa la convicció que cadascú viu la malaltia d’una manera molt personal i que és bo escoltar-lo. El mateix passa en la nostra vida quotidiana: no es pot imposar a una persona necessitada el que creiem que li convé, amb o sense raó, sinó que cal, en primera instància, esbrinar amb ella el que realment percep que necessita i el que nosaltres li podem oferir. Hauríem de portar gravada al cor la paràbola del bon samarità (Lc 10, 25-38) amb la que el papa Francesc comença el segon capítol de la seva recent encíclica sobre la fraternitat i l’amistat social Fratelli tutti (2020).
Més encara, el papa Francesc es serveix de l’expressió tenir cura de manera freqüent però ara, més recentment encara, ho ha fet en el missatge de la Jornada mundial de la Pau del dia 1 de gener de 2021, en el seu paràgraf primer. Afirma la importància de la cultura de la cura com a camí de pau que ha d’erradicar la cultura de la indiferència i del rebuig que acostuma a prevaldre avui dia [1]. Tenir cura els uns dels altres, i tots del medi que ens envolta, és, ara ja, una missió inajornable, pròpia de la veritable naturalesa de l’ésser humà i urgent per a la salvaguarda de la humanitat.
Antoni Nello
[1] Missatge del papa Francesc per a la 54 Jornada Mundial de la Pau de l’1 de gener de 2021, La cultura de la cura com a camí de pau
