
L’audàcia de la Pau
La violència, el patiment, la mort... la creu no posseeixen un sentit per si mateixos; són, en essència, un buit ontològic que amenaça la dignitat humana. Malgrat aquesta absència inherent de significat,…
Llegeix l'article d'opinió de Joan Ramon Marín
El llibre del Levític (5,20-26) diu:
20 El Senyor va parlar encara a Moisès. Li digué:
21 Posem que algú peca cometent un frau contra el Senyor, sigui negant a un company un dipòsit que aquest li havia confiat o un objecte que li havia prestat, sigui robant-li alguna cosa, sigui fent-li violència, 22 o bé negant que ha trobat un objecte perdut, o jurant en fals a propòsit d’alguna de les males accions que els homes solen cometre. 23 Aquest home ha pecat i n’ha de donar satisfacció. Primer de tot haurà de restituir el que haurà robat, allò que s’haurà fet seu amb violència, el dipòsit que li havia estat confiat, l’objecte perdut que havia trobat, 24 o qualsevol de les coses de què s’haurà apoderat jurant en fals. Ho restituirà íntegrament a qui pertany, amb un recàrrec de la cinquena part del seu valor, el dia que voldrà expiar la seva culpa. 25 Com a sacrifici per a reparar la seva falta, presentarà al Senyor un moltó sense cap defecte, d’acord amb la valoració estipulada per a un sacrifici de reparació. 26 Quan el sacerdot haurà fet per ell el ritu d’expiació davant el Senyor, serà perdonat de qualsevol de les faltes amb què s’havia fet culpable.
Les normes dels sacrificis insisteixen en que s’ha d’oferir «un moltó sense cap defecte». Aquesta insistència ve de la queixa del profeta Malaquies (1,6-8) denunciant que els sacerdots ofereixen animals cecs, coixos o malalts. Tal actitud es considera un frau contra el Senyor.
El Levític il·lustra el frau contra el Senyor a través d’una casuística força exhaustiva d’exemples de frau contra les persones. Interessant. El frau contra les persones està fet, a més, amb violència. Per una qüestió de pura justícia elemental, el frau necessita una reparació, una restitució. El frau violent necessita, amb més raó, una sobre-reparació. Dit d’una altra manera, necessita una oferta i una acceptació de perdó.
El text del Levític expressa la reparació – restitució – perdó amb l’arrel hebrea ŠLM, l’arrel de la paraula «šalom» (pau, plenitud). L’arrel šlm quan funciona com a verb significa: «ser/estar pacífic, pacificat», «portar la pau», «posar pau» i també «pagar» (justament per evitar els fraus, els robatoris, o els enriquiments abusant dels altres) o «saldar els deutes que has contret». La restitució del que s’ha defraudat a la persona defraudada és el mínim exigit per justícia. El recàrrec a pagar (šlm) de la cinquena part del valor d’allò defraudat sona a multa. Però, de fet, representa un gest de pacificació. Un gest de generositat (estem parlant del 20%) que contraresta la violència exercida en el frau. És un gest que retorna la pau. Així se’ns fa veure que la normativa del llibre del Levític no està preocupada (no només) pel contingut del frau sinó per la relació entre persones. Es tracta d’algú que comet un frau contra un company. El frau ha malmès la relació entre persones. És aquesta relació la que cal restablir amb la pau. Paral·lelament, com a condició i com a conseqüència de la pau restablerta entre persones, s’obté la pau que només Déu dona, feta de perdó.
Frases del tipus «Déu pagarà a cadascú segons les seves obres» (p. ex. Is 59,18; 65,6; 66,6; Jr 25,14; 51,24) s’han entès per tradició com un càstig. Context legal. Pobre Déu! La frase en realitat diu: «Déu farà pagar a cadascú segons les seves obres». Un Déu que es mou per convertir els cors, per fer que cadascú restitueixi als altres, repari la violència contra els altres, reverteixi els fraus (Ez 33,15). Un Déu que es mou per fer-nos autèntics. La «pau» no significa literalment «autenticitat» però sí que significa «plenitud». Déu ens fa persones plenes. Perquè s’ha acabat l’enemistat. L’enemistat ha estat vençuda per la pau (Na 2,1).