J. Cardijn va morir el 1967. Dos anys abans (1965) havia acabat el Concili Vaticà II. Joan XIII va convocar el Concili per conduir l’Església a un «aggiornamento». En aquest aggiornamento J. Cardijn hi va influir enormement. El 1925 havia fundat els primers grups de la Joventut Obrera Cristiana. La J.O.C. tenia, doncs, en començar el Concili, uns quaranta anys d’existència. Per això J. Cardijn formava part del Comitè que preparava els documents a debatre durant el Concili. J. Cardijn va influir directament en el Decret Apostolicam Actuositatem (Apostolat dels laics, 8/11/1965). L’aportació principal és: els laics són agents actius de la vida de l’Església i de la seva missió. La novetat és aquesta: els laics són agents actius no només a l’hora de dur a terme accions, sinó a l’hora de pensar-les, decidir-les i organitzar-les! Aquestes idees van planar durant tot el Concili. Alguns exemples. La Constitució Lumen Gentium (21/11/1964) descriu la naturalesa de l’Església i conté tot un capítol definint el paper dels laics com part d’aquesta naturalesa. La Constitució Gaudium et Spes (7/12/1965) planteja el lideratge de l’Església en termes de servei al món actual. La Constitució Sacrosantum Concilium (4/12/1963) fomenta la participació activa dels laics en la litúrgia: celebra tota la comunitat, no només el capellà. La Constitució Dei Verbum (18/12/1965) afirma que Déu es revela en un diàleg amorós i salvador amb la humanitat sencera. El Decret Presbiterorum Ordinis (7/12/1965) exigeix que els capellans treballin juntament amb els laics i promoguin la seva dignitat i la seva pròpia missió en l’Església i en el món. El Decret Optatam Totius (28/12/1965) demana que la formació dels capellans sigui filosòfica, teològica, espiritual i, sobretot, pastoral atenent la realitat que viu la gent. J. Cardijn sentia una profunda preocupació per l’educació dels joves treballadors. Va visitar molts països de tots els continents per parlar als joves obrers, als capellans, als bisbes. Tenia amics arreu, alguns dels quals pertanyien a altres confessions cristianes o a altres religions. No va aprovar el Concili, per això, diversos decrets i declaracions? Sobre els Mitjans de Comunicació Social, la Llibertat Religiosa, l’Activitat Missionera de l’Església, l’Ecumenisme i la relació entre l’Església i les Religions no cristianes. La conclusió d’aquest repàs és que si el Concili Vaticà II havia de ser un «aggiornamento» de l’Església, la J.O.C. ja feia temps que l’estava duent a terme. J. Cardijn va escriure i repartir entre els Pares Conciliars un llibre («Laïcs en premières lignes», 1963) on explica la seva pastoral feta d’acompanyament als joves, a peu de carrer, analitzant la seva situació amb ells, observant-los, aprenent, reflexionant, preparant accions transformadores i evangelitzadores, educant-los. L’any que començava el Concili (1962) J. Cardijn complia vuitanta anys!
Quan tenia 15 anys (1897), enlloc d’anar a treballar com molts companys seus, va decidir seguir estudiant. Tenia «vocació» de sacerdot. Però el Seminari el va desarrelar de la realitat obrera del seu barri de naixement. Per això, va orientar els estudis de filosofia i de teologia (també va fer la carrera de Sociologia) a entendre més i millor el «problema dels treballadors». Vivien durant la setmana amb uns criteris–valors marcats pel treball. Els caps de setmana, els qui s’acostaven a la parròquia, vivien amb uns altres criteris–valors. La gent estava esquizofrènica: uns dies uns valors, uns altres dies uns altres. La fe no formava part de la vida laboral, només era per a la vida parroquial. La resolució d’aquest problema va començar quan J. Cardijn va descobrir l’Encíclica Rerum Novarum (Lleó XIII 1891). Estava admirat de com l’Església defensava els drets dels treballadors i promocionava que ells mateixos s’organitzessin per defensar-los. Amb aquesta orientació va emprendre la tasca pastoral. Va descobrir que el treball marca la vida dels joves. Que les solucions al problema dels treballadors només servien per «ajudar-los», sense provocar cap canvi real en les seves condicions de vida. La condició natural dels treballadors és viure sempre explotats? Només podem suavitzar-la? Quan un jove entra en el món laboral, està condemnat a perdre la fe? També va descobrir la capacitat de responsabilitzar-se dels joves. Per què sempre han d’estar dirigits per adults i des de l’exterior? El 1935 J. Cardijn va formular la teologia d’aquella pastoral. Veritat de fe: Déu ha creat totes les persones, les ha salvat, i les crida, per amor, a compartir la seva vida. La dignitat dels treballadors deriva d’aquesta crida–vocació de Déu. Els treballadors tenen una vocació indissociable, alhora divina i humana (vida de Déu en el lloc de treball). Veritat d’experiència: la realitat de les precàries condicions de treball atempta contra la vocació dels treballadors, malmet la dignitat que els ve de Déu. Veritat de mètode pastoral: només una organització de joves treballadors, dirigida per ells, compartida amb els companys treballadors, pot trencar la dicotomia entre la veritat de fe i la d’experiència. Cinc anys abans, J. Cardijn havia demanat a Pius XI una nova Encíclica sobre el món del treball: Quadragesimo Anno (1931). Joan XIII va demanar a J. Cardijn idees per celebrar el 70è aniversari de la Rerum Novarum. En va sortir l’Encíclica Mater et Magistra (1961). Després del Concili, tres mesos abans que J. Cardijn morís, Pau VI va publicar l’Encíclica Populorum Progressio (1976).
Cardijn va enfrontar-se a un nou segle (segle XX) que va començar amb revolucions, guerres i crisis econòmiques. Una mica com nosaltres, encetant el segle XXI. La seva teologia–pastoral continuen inspirant, més ara amb el Sínode sembla anar pel mateix camí. Si ens deixem guiar per l’Esperit.
Joan Ramon Marín
Consiliari Internacional de la Coordinació Internacional de la Joventut Obrera Cristiana – CIJOC
