L’any 438, en una solemne processó, les restes de Joan Crisòstom entraren de nou en Constantinoble després de la seva mort a l’exili. A les portes de la ciutat el rebia l’emperador Teodosi II, fill d’Arcadi i d’Eudòxia, tocant el fèretre amb el cap tot demanant perdó per les persecucions que Joan havia sofert per obra dels seus pares.
Des del moment que fou noment bisbe de Constantinoble per l’emperador Arcadi, quaranta-un anys abans, Joan Crisòstom s’havia proposat com a objectiu combatre els abusos i reformar la societat, promovent una observança més fidel dels preceptes evangèlics. Però les seves exigències provocaren l’hostilitat dels destinataris als que s’adreçava. L’emperadriu Eudòxia, altres dames de la cort, els bisbes de diverses províncies i els monjos que vivien despreocupadament a les ciutats, s’uniren en contra d’ell.
En les seves homilies i escrits, Joan denuncià amb severitat la distància que separava l’ideal cristià i la realitat de la vida, sovint mediocre, de seglars i religiosos. Però Crisòstom era molt conscient que no n’hi ha prou amb la paraula o l’exhortació a una vida recta i a una consciència autèntica. El món exigeix dels cristians un testimoniatge coherent. En ser elevat al Patriarcat de Constantinoble, Crisòstom va vendre els mobles de la casa episcopal i va donar els diners als pobres, multiplicant els hospitals i els centres d’acollida. Com a resposta al luxe i l’ociositat dels rics, subratlla la importància de la comunitat de béns, del treball, la necessitat de l’alliberament dels esclaus. Fa crides a compartir individualment i col·lectiva. La solidaritat, més que no pas una bona consciència, és per a ell un sagrament, el signe de la presència real de Crist al nostre món. Comentant sovint la frase de Jesús: «El que vau fer a un d’aquests petits, a mi m’ho feu», conclou que el pobre és “un altre Crist” i que el “sagrament de l’altar” s’ha de prolongar al carrer a través del “sagrament del germà”. La seva autenticitat el convertia en un home per als altres, ja que la caritat és “el sagrament del germà” que contraresta aquest amor propi que ens converteix en egoistes.
Podem resumir la vida de Joan en tres línies mestres: una capacitat excepcional per explicar la bona notícia de Crist amb la passió i les paraules de la cultura del seu temps; un fort accent posat en les implicacions socials de l’Evangeli; i un esforç per embellir la pregària comuna i per transmetre la reflexió teològica sota una forma poètica. Joan Crisòstom fou un gran i incansable predicador que es dedicà amb determinació a la reforma moral dels seus oients, tal com ell mateix ens diu en una de les seves homilies: «Per això expliquem les Escriptures: no només perquè les comprengueu, sinó perquè reformeu també els costums. Si això no succeeix, debades llegim, debades interpretem».
Les contínues topades que tingué amb l’emperadriu Eudòxia, els exilis i les persecucions que patí, les incessants crides a la conversió i la correcció dels desviaments morals dels seus contemporanis, el seu zel per la unitat de l’Església, per la vida humil i exemplar del clergat i dels bisbes, tot això ens porten a reconèixer en Joan Crisòstom una persona autèntica en un món que s’amaga darrere les màscares per no voler afrontar veritats que són difícils d’acceptar.
Entre els Pares de l’Església Joan Crisòstom és qui millor ha percebut i entès les dificultats i proves a les quals està exposada la vida cristiana viscuda amb autenticitat, ja sigui al monestir, ja al món. El seu testimoni evangèlic s’obrí camí en mig d’una societat que no sintonitzava amb les exigències del cristianisme. Però malgrat tot, el seu missatge, amb la seva empenta d’amor a Déu i d’amor al proïsme, ens porta l’aroma de l’evangeli i un model on emmirallar-nos.
