L’Església sempre els ha tingut presents i són una preocupació constant, objecte de la seva atenció. Especialment en aquests darrers anys. Pensem en les Jornades Mundials sobre la Joventut i en el darrer Sínode convocat pel Papa Francesc. En moments significatius de la Història de l’Església han sorgit carismes i institucions eclesials al servei dels joves, persones carismàtiques que s’han situat al seu costat, han captat les seves necessitats i colze a colze han iniciat un camí d’acompanyament i escolta mútua. Per posar un exemple: quantitat de congregacions religioses (famílies carismàtiques globals) al servei dels infants i joves més necessitats, moviments eclesials amb una mirada preferent als joves. Recordem la Comunitat ecumènica de Taizé amb una clara vocació de reconciliació, simplicitat, pregària, universalitat.
L’Esperit Sant també ha fet sorgir a l’interior de l’Església joves testimonis de la fe que han entregat la vida pel Crist, molts d’ells fins al martiri (cfr CV 49 ss). També avui, en la realitat social, hi trobem molts joves compromesos en accions de voluntariat i de lluita política per la justícia, en moviments cristians de lleure, en projectes pastorals d’evangelització, en accions educatives al costat dels oblidats i marginats per la societat, en el compromís per un món més sostenible. Sense ells, seria difícil tirar endavant. Els hem d’acompanyar i reconèixer la seva feina i presència. Encara que a vegades ens descol·loquin i ens qüestionin el nostre nivell de vida.
Acompanyar significa disposar de temps i recursos per estar al seu costat. És important la formació dels acompanyants. Acompanyar en la fe als joves no és fàcil. Cal experiència personal de fe, temps per escoltar-los i ganes de comunicar la fe als joves. Un referent d’acompanyament evangèlic és el relat dels deixebles d’Emmaús (Lc 24, 13-35).
El llenguatge és una de les dimensions fonamentals perquè és el mitjà a través del qual s’estableixen relacions. Cal destacar el llenguatge digital ja que els joves viuen connectats a la xarxa. Vull subratllar, al meu parer, la necessitat de renovar el llenguatge litúrgic. L’actual fa difícil entendre la fe. Caldrà explicar molt bé què signifiquen les paraules, els gestos, els signes i símbols i dinamitzar les celebracions per no avorrir als joves. Tal com diu Sant Pau als Corintis: “Pot ben ser que hagis donat gràcies d’una manera excel·lent, però que això no contribueixi a l’edificació de l’altre. Gràcies a Déu, tinc el do de parlar en llengües més que tots vosaltres; però en una reunió comunitària m’estimo més dir cinc paraules que s’entenguin, per instruir els altres, que no pas deu mil paraules en llengües” (1Co 14, 17-19) .Un objectiu important és fer pedagogia del llenguatge.
Ens apropem als joves amb una actitud d’escolta i acollida cordial perquè molts joves es troben en una situació d’orfandat. L’Església cal que escolti i aculli als joves sense prejudicis o idees prefixades. Sense donar respostes prefabricades i solucions anticipades. Es una tasca d’acompanyament, de saber estar present. La veu dels joves s’ha de deixar sentir a l’interior de l’Església.
Caldrà fer un esforç de comprensió per intentar veure com són els joves avui, què els preocupa, què els motiva, quines són les seves fortaleses i debilitats. Cada comunitat cristiana està cridada a realitzar amb respecte i serietat un examen de la seva pròpia realitat juvenil més propera, per a discernir els camins pastorals més adequats (CV 103). Una altra percepció molt important en molts joves és la poca claredat del rol de la dona en l’Església. Som conscients de l’esforç que s’està fent.
D’altra banda, cal abandonar esquemes rígids i obrir-nos a l’escolta atenta i disponible, no donar respostes preparades, deixar que els joves es plantegin preguntes i que expressin quina pot ser la seva aportació a la comunitat:
“El Sínode va reconèixer que els fidels de l ‘Església no sempre tenen l’actitud de Jesús. En lloc de disposar-nos a escoltar-los a fons, «a vegades predomina la tendència a donar respostes preconfeccionades i receptes preparades, sense deixar que les preguntes dels joves es plantegin, amb la seva novetat i sense acceptar-ne la provocació» . En canvi, quan l ‘Església abandona esquemes rígids i s’obre a l’escolta disponible i atenta dels joves , aquesta empatia l ‘enriqueix, perquè «permet que els joves donin la seva aportació a la comunitat, ajudant- la a obrir-se a noves sensibilitats i a plantejar-se preguntes inèdites» (CV 65).
En el fons els joves ens criden a transformar les estructures de l’Església i la forma de governar-la, la manera d’establir les institucions. Ens demanen passar a una Església més autèntica, relacional, oberta, transparent, comunicativa. Un nou estil d’Església més participativa i interactiva.
A vegades s’acusa als joves de ser immadurs, addictes a les xarxes socials i poc compromesos, Cal estar atents a no estigmatitzar als joves:
“Avui els adults correm el risc de fer una llista de calamitats, de defectes de la joventut actual. Alguns podran aplaudir-nos perquè semblem experts a trobar punts negatius i perills. Però quin seria el resultat d’aquesta actitud? Més i més distància, menys proximitat, menys ajuda mútua” (CV 66).
Però cal anar més endavant.
