Continuem escoltant als africans. No hi ha res més fàcil i més erroni que voler interpretar què diuen, quan ells ho diuen força clar.
I continuem amb el pare Mveng. Fem-ho «a l’africana», o sigui, seient als peus d’un ancià i escoltant com parla.
«Com és evident, un diàleg així resulta molt exigent per Àfrica, perquè suposa sotmetre a judici la nostra herència espiritual davant Déu. Reivindicar la responsabilitat de portar la Creu de Crist és reivindicar el temible honor de carregar, no solament amb el nostre destí, sinó amb el destí de la Humanitat, amb el destí total del món».
Un dels nostres, diguem-li pecats socials, pot ser no percebre la unitat del món i la humanitat. I queda clar que unitat no vol dir uniformitat. Tot atansant-nos a una altra realitat, assumim acceptar punts de vista diversos als nostres, aspectes fins ara no descoberts o analitzats. Fa por inclús dir-ho, però el dogmatisme és la millor manera de tancar-se en el propi inexpugnable castell i no veure res més. I a més a més imaginar que aquesta és l’única realitat i la veritat exclusiva.
A partir d’aquest punt ningú està pel damunt de l’altre, i molt menys ningú està més avall. És un esforç comú que no pot claudicar amb raons sentimentals o actituds paternalistes. També el poble africà s’hi ha de posar seriosament.
Aquesta actitud podem anomenar-la diàleg.
L’autor que ens acompanya diu:
«El problema del diàleg entre cristianisme i els valor de la civilització de l’Àfrica Negra es planteja avui en dia en els termes d’un radicalisme sense discussió. Aquest radicalisme supera de lluny l’interrogant dels cercles ecumènics contemporanis sobre els socis d’aquest diàleg i el seu contingut … Per renovar el diàleg, l’Àfrica arranca en l’actualitat de la seva experiència històrica i planteja unes qüestions concretes».
I comenta a propòsit d’aquest diàleg:
«El cristianisme i l’herència cultural africana han de superar ara l’estadi de l’enfrontament i l’exclusivisme, per iniciar un veritable diàleg. El problema de l’africanització del cristianisme, apareix doncs, com un immens camp de treball, que constitueix una de les tasques imminents de l’evangelització».
Val la pena escoltar amb molta cura aquestes paraules. Ens han deixat sobre la taula les eines necessàries, ara tots plegats les hem de fer servir. Sense presses, deixant-nos sorprendre per tot allò que descobrirem els uns dels altres.
I seguint aquest camí descobrirem com les nostres realitats s’atansen. Unes primeres passes giraran al voltant d’elements, diguem-ne molt externs, circumstancials, però a poc a poc arribarem a punts que ens portaran a una respectuosa escolta mútua i a una acceptació real d’aspectes que inclús nosaltres no havíem imaginat mai que podrien presentar-se amb aquests embolcalls.
Ens haurem apropat els uns als altres, aprenent, sense imposar i respectant. Aleshores veurem com l’Església no s’ha enfonsat sinó que en surt més reforçada, més universal.
