Mons. Vadell: «Comunitat és font de tendresa, va més enllà de pandèmies i de secularitzacions»

La trobada catalana interdiocesana d’Apostolat Seglar que se celebra cada any, s’ha fet per primer cop telemàticament. Amb el títol «Acompanyament amb dimensió comunitària» es van congregar aquest tercer cap de setmana de febrer, ja en plena Quaresma, al voltant de dos-cents usuaris en línia. Seglars, preveres i bisbes, tots ells connectats des de casa, es van unir per a reflexionar entorn la dimensió comunitària. 

Precisament, l’acompanyament és un dels objectius d’acord amb la línia de treball amb el segon itinerari que es va fixar en el darrer Congreso Nacional de Laicos. Un tema rellevant que va desenvolupar el bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Antoni Vadell, encarregat de la ponència principal. 

Ser i sentir-nos acompanyats

El bisbe de Solsona i representant de l’Apostolat Seglar de les diòcesis catalanes, Mons. Xavier Novell, va donar la benvinguda i va exposar la necessitat de les «comunitats vives en l’evangelització». La necessitat de caminar en aquest camí que, entre tots i totes, teixim a partir d’allò que observem i de la necessitat d’un acompanyament integral. «Fem un camí totes les esglésies catalanes de treball partint de les necessitats i hem vist que l’acompanyament era una necessitat». 

Per la seva banda, el bisbe Toni va desenvolupar la seva intervenció al voltant d’aquesta necessitat de ser comunitat entre tots. «La companyia, la relació, és una necessitat – exposava- és molt important ser conscients de la importància de les relacions humanes, i respon a una necessitat que està en el cor de les persones».

«La cuina on tot es cou»

Vadell va catalogar tres tipologies de relacions entre les persones. En primer lloc, les del rebedor, on s’hi troba tot aquell que passa per la nostra porta i que tenim la possibilitat de conèixer. En segon lloc, les relacions de la sala d’estar – exposava el bisbe Toni- on tenim aquells coneguts amb els quals ens relacionem sovint i que formen part de la nostra vida. Finalment, i com a més rellevants, les relacions de la cuina. 

En aquest darrer estadi, hi ha les relacions amb qui les persones s’obren interiorment. És a dir, en paraules del bisbe Toni: «aquells més propers que deixem entrar a la nostra cuina, on hi ha poc espai però on resideix tota la confiança i sinceritat». «La cuina és allà on tot es cou. L’espai de llibertat, l’espai íntim on deixes entrar a qui tu vols», deia el bisbe.  Va insistir en la necessitat que tota persona ha de tenir algú a la seva cuina, tot i que mai en són gaires,  és necessari. «Tenir un gran hall i una sala d’estar més o menys poblada si a la cuina no hi tens ningú se sent sol», va dir el bisbe. 

Va alertar de la delicadesa que hi ha en una relació de cuina, en què els sentiments se senten directament interpel·lats, perquè les persones es donen amb confiança. Però, tal com va dir, cal que les «espines» que generem de defensa no ens deixin caure en la soledat. 

Acompanyats i sent església

Continuant amb l’exposició, va centrar-se en l’essència de la vida comunitària en la vida cristiana. Un col·lectiu necessari, «allà on se sentirà acompanyat, aprendrà a estimar i on tindrà la sala d’estar i algunes persones podran entrar a la cuina». «La comunitat, -continuava el bisbe- forma part de l’entranya cristiana, propera i sempre pertanyent a una organització més gran: parròquia, diòcesis… Diverses formes de grup que engloben un sentit únic d’Església», va dir. 

Ara bé, fent referència a les paraules del bisbe Novell, va alertar que cal «comunitats vives». És a dir, allà on «hi ha alegria i també discussió i aquí cobra un paper molt rellevant el perdó i la reconciliació». Per això, -va recordar- «una comunitat viva que es perdona és una comunitat que no es jutja i que acull amb incondicionalitat».  

Full de ruta comunitari: l’amor

Per  conviure en comunitat, va alertar que «està molt bé parlar dels mètodes d’evangelitació, però, la clau es troba en l’amor i en com mirem els altres». «Una relació on hi arribem per «la gràcia de Déu a aquest caliu, perquè Ell ho vol». 

Com a exemple, va exposar la seva situació de convivència amb el cardenal Omella i els bisbes auxiliars Mons. Sergi Gordo i Mons. Javier Vilanova. Va advertir com, tot i les diferències entre ells, «la gràcia de Déu ens uneix i ens porta per aquest bon camí. Ell possibilitat que ens estimem sense jutjar-nos. Això és un miracle». 

Laics en terra estrangera

Vadell va interpel·lant els «laics en missió», que viuen en un context «descristianitzat». Un escenari que va relacionar amb el poble d’Israel quan es trobava en terra estrangera i, tot i això, molts van mantenir la promesa de Déu, gràcies a aquesta l’essència i l’existència de la comunitat que mira Déu. 

«Igual que els primers cristians, llavors considerats esclaus, no hem de viure amb pena perquè tenim la font de l’alegria, la tendresa de Déu que el trobem en l’Eucaristia. La comunitat és font de tendresa i va més enllà de pandèmies i de la secularització», va dir.

Acompanyament eclesial

Va animar les parròquies a «esdevenir més obertes» i va convidar tots a adonar-se que no es tracta d’un moment laical o clerical, sinó eclesial, on tots prenen part del joc. «És un temps eclesial en què cal que cada un descobreixi la seva vocació d’anunciar l’evangeli d’allà on es trobin enmig del món». 

Amb aquesta exposició del bisbe Toni Vadell, es va donar pas a la discussió i reflexió entre grups, on hi havia preveres, laics… precisament, un exemple més d’aquesta església eclesial que camina. Tal com diu la delegada de l’Apostolat Seglar a Barcelona, Anna Almuni, «el que subratllem és que tots junts hem de fer l’església». «Aquesta trobada en línia, ha demostrat un moment potent de gent d’església que vol construir. Ens adonem que som molts els connectats amb aquest xip de comunitat, necessari ara més que mai, i que suposa un moment d’esperança».

Comunitat oberta i connectada

Almuni es va mostrar contenta amb aquesta trobada que, tot i ser en línia, ha permès que molta gent pogués participar. Persones provinents no només a les diòcesis catalanes, sinó també, de Mallorca.  «És això el que volem, una església amb una comunitat estesa i disposada a escoltar, i acompanyar-se , sigui en línia o no, per implicar-se en els reptes d’avui», afegeix Almuni.