Missatge del papa Francesc per a la 61a Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions

«Cridats a sembrar l’esperança i a construir la pau», títol del missatge apostòlic signat a Sant Joan del Laterà, el 21 d'abril de 2024

Benvolguts germans i germanes,

Cada any la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions ens convida a considerar el preciós do de la crida que el Senyor ens dirigeix a cadascú de nosaltres, el seu poble fidel en camí, perquè puguem ser partícips del seu projecte d’amor i encarnar la bellesa de l’Evangeli en els diversos estats de vida. Escoltar la crida divina, lluny de ser un deure imposat des de fora, fins i tot en nom d’un ideal religiós, és, en canvi, la manera més segura que tenim per alimentar el desig de felicitat que portem dins. La nostra vida es realitza i arriba a la seva plenitud quan descobrim qui som, quines són les nostres qualitats, en quins àmbits podem fer-les fructificar, quin camí podem recórrer per a convertir-nos en signes i instruments d’amor, d’acollida, de bellesa i de pau, en els contextos on cadascú viu.

Per això, aquesta Jornada és sempre una bonica ocasió per a recordar amb agraïment davant el Senyor el compromís fidel, quotidià i sovint amagat d’aquells que han abraçat una crida que implica tota la seva vida. Penso en les mares i els pares que no anteposen els propis interessos i no es deixen endur pel corrent d’un estil superficial, sinó que orienten la seva existència cap a la cura de les relacions, amb amor i gratuïtat, obrint-se al do de la vida i posant-se al servei dels fills i del seu creixement. Penso en els que duen a terme la seva feina amb entrega i esperit de col·laboració; en els que es comprometen, en diversos àmbits i de diferents maneres, a construir un món més just, una economia més solidària, una política més equitativa, una societat més humana; en tots els homes i les dones de bona voluntat que es desgasten pel bé comú. Penso en les persones consagrades, que ofereixen la pròpia existència al Senyor tant en el silenci de la pregària com en l’acció apostòlica, a vegades en llocs de frontera i d’exclusió, sense escatimar energies, tirant endavant el seu carisma amb creativitat i posant-lo a disposició dels qui troben. I penso en els qui han acollit la crida al sacerdoci ordenat i es dediquen a l’anunci de l’Evangeli, i ofereixen la seva vida, juntament amb el Pa eucarístic, pels germans, sembrant esperança i mostrant a tothom la bellesa del Regne de Déu.

Als joves, especialment a tots els qui se senten allunyats o que desconfien de l’Església, voldria dir-los: deixeu-vos fascinar per Jesús, plantegeu-li les vostres inquietuds fonamentals. A través de les pàgines de l’Evangeli, deixeu-vos inquietar per la seva presència que sempre ens posa beneficiosament en crisi. Ell, més que ningú, respecta la nostra llibertat, no s’imposa sinó que es proposa. Doneu-li cabuda i trobareu la vostra felicitat en el seu seguiment i, si us ho demana, en l’entrega total a Ell.

Un poble en camí

La polifonia dels carismes i de les vocacions, que la comunitat cristiana reconeix i acompanya, ens ajuda a comprendre plenament la nostra identitat com a cristians. Com a poble de Déu que camina pels viaranys del món, animats per l’Esperit Sant i inserits com a pedres vives en el Cos de Crist, cadascú de nosaltres es descobreix com a membre d’una gran família, fill del Pare i germà i germana dels seus semblants. No som illes tancades en si mateixes, sinó que som parts del tot. Per això, la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions porta imprès el segell de la sinodalitat: són molts els carismes i estem cridats a escoltar-nos mútuament i a caminar junts per a descobrir-los i per a discernir a què ens crida l’Esperit per al bé de tothom.

A més, en el moment històric actual, el camí comú ens condueix vers l’Any Jubilar del 2025. Caminem com pelegrins d’esperança cap a l’Any Sant perquè, redescobrint la pròpia vocació i posant en relació els diversos dons de l’Esperit, puguem ser en el món portadors i testimonis del somni de Jesús: que formem una sola família, unida en l’amor de Déu i sòlida en el vincle de la caritat, del compartir i de la fraternitat.

Aquesta Jornada està dedicada, en particular, a la pregària per a invocar del Pare el do de vocacions santes per a l’edificació del seu Regne: «Demaneu a l’amo dels sembrats que hi enviï més homes a segar-los» (Lc 10,2). I la pregària —ho sabem— es fa més amb l’escolta que amb paraules adreçades a Déu. El Senyor parla al nostre cor i vol trobar-lo disponible, sincer i generós. La seva Paraula s’ha fet carn en Jesucrist, que ens revela i ens comunica tota la voluntat del Pare. En aquest any 2024, dedicat precisament a la pregària en preparació al Jubileu, estem cridats a redescobrir el do inestimable de poder dialogar amb el Senyor, de cor a cor, esdevenint així pelegrins d’esperança, perquè «la pregària és la primera força de l’esperança. Tu pregues i l’esperança creix, avança. Jo diria que la pregària obre la porta a l’esperança. L’esperança hi és, però amb la meva pregària li obro la porta» (Catequesi, 20 de maig de 2020).

Pelegrins d’esperança i constructors de pau

Però, què significa ser pelegrins? Qui comença un pelegrinatge procura abans que res tenir clara la meta, que porta sempre al cor i a la ment. Però, al mateix temps, per assolir aquest objectiu cal concentrar-se en l’etapa present, i per afrontar-la es necessita estar lleugers, desfer-se de càrregues inútils, dur a sobre l’essencial i lluitar cada dia perquè el cansament, la por, la incertesa i les tenebres no obstaculitzin el camí iniciat. D’aquesta manera, ser pelegrins significa tornar a començar cada dia, recomençar sempre, recuperar l’entusiasme i la força per a recórrer les diferents etapes de l’itinerari que, malgrat el cansament i les dificultats, obren sempre davant nostre horitzons nous i panorames desconeguts.

El sentit del pelegrinatge cristià és precisament aquest: ens posem en camí per a descobrir l’amor de Déu i, alhora, per a conèixer-nos a nosaltres mateixos, a través d’un viatge interior, però sempre estimulat per la multiplicitat de les relacions. Per tant, som pelegrins perquè hem estat cridats. Cridats a estimar Déu i a estimar-nos els uns als altres. Així, el nostre caminar en aquesta terra mai no es resol en un cansar-se sense sentit o en un vagar sense rumb; al contrari, cada dia, responent a la nostra crida, intentem fer els passos possibles cap a un món nou, on es visqui en pau, en la justícia i l’amor. Som pelegrins d’esperança perquè tendim cap a un futur millor i ens comprometem a construir-lo al llarg del camí.

Aquest és, en definitiva, el propòsit de tota vocació: arribar a ser homes i dones d’esperança. Com a individus i com a comunitat, en la varietat dels carismes i dels ministeris, tots estem cridats a “donar-li cos i cor” a l’esperança de l’Evangeli en un món marcat per desafiaments epocals: l’avenç amenaçador d’una tercera guerra mundial a trossos; les multituds de migrants que fugen de les seves terres a la recerca d’un futur millor; l’augment constant del nombre de pobres; el perill de comprometre de manera irreversible la salut del nostre planeta. I a tot això s’hi afegeixen les dificultats que trobem quotidianament i que, a vegades, amenacen amb deixar-nos en la resignació o l’abatiment.

En el nostre temps, doncs, és decisiu que nosaltres els cristians conreem una mirada plena d’esperança, per a poder treballar de manera fructífera, responent a la vocació que ens ha estat confiada, al servei del Regne de Déu, Regne d’amor, de justícia i de pau. Aquesta esperança —ens assegura sant Pau— «no quedarà defraudada» (Rm 5,5), perquè es tracta de la promesa que el Senyor Jesús ens ha fet de romandre sempre amb nosaltres i d’involucrar-nos en l’obra de redempció que Ell vol realitzar en el cor de cada persona i en el “cor” de la creació. Aquesta esperança troba el seu centre propulsor en la Resurrecció de Crist, que «comporta una força de vida que ha penetrat el món. On sembla que tot ha mort, arreu tornen a aparèixer els brots de la resurrecció. És una força imparable. És clar que moltes vegades sembla que Déu no existís: veiem injustícies, maldats, indiferències i crueltats que no cedeixen. Però també és cert que enmig de la foscor sempre comença a brollar quelcom nou, que tard o d’hora produeix un fruit» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 276). Fins i tot l’apòstol Pau afirma que «en esperança» nosaltres «hem estat salvats» (Rm 8,24). La redempció realitzada en la Pasqua dona l’esperança, una esperança certa, segura, amb la qual podem afrontar els desafiaments del present.

Ser pelegrins d’esperança i constructors de pau significa, aleshores, fundar la pròpia existència en la roca de la resurrecció de Crist, sabent que cada compromís nostre, en la vocació que hem abraçat i portem endavant, no cau en el buit. Malgrat els fracassos i els contratemps, el bé que sembrem creix de manera silenciosa i res no ens pot separar de la meta última, que és la trobada amb Crist i l’alegria de viure en fraternitat entre nosaltres per tota l’eternitat. Aquesta crida final hem d’anticipar-la cada dia, ja que la relació d’amor amb Déu i amb els germans i les germanes comença a realitzar des d’ara el projecte de Déu, el somni de la unitat, de la pau i de la fraternitat. Que ningú no se senti exclòs d’aquesta crida! Cadascú de nosaltres, dins de les pròpies possibilitats, en l’específic estat de vida pot ser, amb l’ajuda de l’Esperit Sant, sembrador d’esperança i de pau.

La valentia d’involucrar-se

Per tot això us dic una vegada més, com durant la Jornada Mundial de la Joventut a Lisboa: “Rise up! – Aixequeu-vos!”. Despertem-nos del somni, sortim de la indiferència, obrim les reixes de la presó en la que tantes vegades ens tanquem, perquè cadascú de nosaltres pugui descobrir la pròpia vocació en l’Església i en el món i es converteixi en pelegrí d’esperança i artífex de pau! Apassionem-nos per la vida i comprometem-nos en la cura amorosa d’aquells que estan al costat nostre i de l’ambient on vivim. Us ho repeteixo: tingueu la valentia d’involucrar-vos! Mn. Oreste Benzi, un infatigable apòstol de la caritat, sempre en favor dels últims i dels indefensos, acostumava a repetir que no hi ha ningú tan pobre que no tingui res donarni hi ha ningú tan ric que no tingui necessitat de rebre.

Aixequem-nos, doncs, i posem-nos en camí com a pelegrins d’esperança, perquè, com ho va ser Maria per a Elisabet, també nosaltres puguem ser missatgers d’alegria, fonts de vida nova i artesans de fraternitat i de pau.

Roma, Sant Joan del Laterà, 21 d’abril de 2024, IV Diumenge de Pasqua.

FRANCESC

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

T'interessarà ...