Les Santes, entre el martiri i la valentia

Fotos: Agustí Codinach

Les Santes de Mataró són conegudes arreu de Catalunya, però poques persones saben d’on prové aquesta tradició. Una tradició que recorda martiri, tortura i mort, però que fa honor a la fe i la valentia de les dues santes; Juliana i Semproniana.

La Missa de Glòria a la Basílica de Santa Maria de Mataró -enguany presidida pel bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Antoni Vadell, i concelebrada pel rector de la parròquia Mn. Segimon Garcia– ha continuat una tradició que porta des de 1848 quan Mn. Manel Blanch i Puig va lluitar per instaurar de manera permanent el patronatge de les dues santes. També va ser l’autor de les partitures de les obres musicals, protagonistes de la tradicional vetllada a la basílica des de fa 170 anys.

Reconeixement Cristià

Durant la seva homilia el bisbe Vadell ha explicat la seva admiració per les festes de la capital del Maresme. «He pogut veure els carrers plens de joia, alegria, festa, il·lusió; amb peces musicals que donen glòria a Déu» ha assegurat Mons. Vadell qui ha posat èmfasi amb el per què d’aquesta tradició:

Si un nen o un turista s’endinsés a la basílica per primera vegada i veiés tantíssima gent es preguntaria per què es celebra aquesta festa?

Santa Juliana i Semproniana

Santa Juliana i Semproniana eren dues màrtirs cristianes nascudes a l’actual Mataró a finals del segle II. Les dues noies eren deixebles de Sant Cugat. L’any 304 van acompanyar-lo fins a l’actual ciutat de Sant Cugat, on va ser decapitat. Quan els botxins van marxar, les dues joves van recollir-ne el cos i el van enterrar cristianament. Van ser sorpreses, però, per la guàrdia i, acusades també de cristianes, van ser degollades al mateix lloc que el seu mestre.

Molts segles després, al segle XVIII es van reclamar les relíquies de les Santes al descobrir que eren originaries de Mataró però fins al segle XIX no van arribar a la basílica de Santa Maria de Mataró. Moment en el qual Pius IX gràcies al lideratge de Mn. Blanch va proclamar-les patrones de la ciutat.

Les dues santes necessitaven afecte, ser estimades i Sant Cugat els va mostrar aquest amor gràcies a Jesucrist, que va donar sentit a la seva vida i també a la seva mort