Homilia del Sant Pare en la Missa exequial pel papa emèrit Benet XVI

«Pare, a les teves mans confio el meu esperit» (Lc 23,46). Són les darreres paraules que el Senyor va pronunciar a la creu; el seu darrer sospir —podríem dir— capaç de confirmar el que va segellar tota la seva vida: un continu entregar-se a les mans del seu Pare. Mans de perdó i de compassió, de curació i de misericòrdia, mans d’unció i benedicció que el van impulsar a lliurar-se també a les mans dels seus germans. El Senyor, obert a les històries que trobava en el camí, es va deixar cisellar per la voluntat de Déu, carregant sobre les espatlles totes les conseqüències i dificultats de l’Evangeli, fins a veure les seves mans llaurades per amor: «Porta el dit aquí i mira’m les mans» (Jn 20,27), li va dir a Tomàs, i ho diu a cadascun de nosaltres: “aquí són les meves mans”. Mans nafrades que surten a la trobada i no paren d’oferir-se perquè coneguem l’amor que Déu ens té i creem en ell (cf. 1 Jn 4,16).

«Pare, a les teves mans confio el meu esperit» és la invitació i el programa de vida que inspira i vol modelar com un terrisser (cf. Is 29,16) el cor del pastor, fins que hi bateguin els mateixos sentiments de Jesús (cf. Flp 2, 5). Lliurament agraït de servei al Senyor i al seu Poble, que neix per haver acollit un do totalment gratuït: “Tu em pertanys… tu els pertanys”, xiuxiueja el Senyor; “tu ets sota la protecció de les meves mans, sota la protecció del meu cor. Roman al buit de les meves mans i dóna’m les teves”. És la condescendència de Déu i la seva proximitat, capaç de posar-se a les mans fràgils dels seus deixebles per alimentar el seu poble i dir amb Ell: preneu i mengeu, preneu i beveu, això és el meu cos, cos que s’entrega per vosaltres (cf. Lc 22,19). La synkatabasis total de Déu.

Lliurament orant que es forja i es purifica silenciosament entre les cruïlles i contradiccions que el pastor ha d’afrontar (cf. 1 P 1,6-7) i la confiada invitació a pasturar el ramat (cf. Jn 21,17). Com el Mestre, porta sobre les espatlles el cansament de la intercessió i el desgast de la unció pel seu poble, especialment allà on la bondat està en lluita i els seus germans veuen perillar la seva dignitat (cf. Hb 5,7-9). Trobada d’intercessió on el Senyor va gestant aquesta mansuetud capaç de comprendre, rebre, esperar i apostar més enllà de les incomprensions que això pot generar. Fecunditat invisible i inaferrable, que neix de saber a quines mans s’ha posat la confiança (cf. 2 Tm 1,12). Confiança orant i adoradora, capaç d’interpretar les accions del pastor i ajustar el seu cor i les seves decisions als temps de Déu (cf. Jn 21,18): «Pasturar vol dir estimar, i estimar vol dir també estar disposats a patir. Estimar significa donar el veritable bé a les ovelles, l’aliment de la veritat de Déu, de la paraula de Déu; l’aliment de la presència».

I també entrega sostinguda per la consolació de l’Esperit, que ho espera sempre en la missió: en la recerca apassionada per comunicar la bellesa i l’alegria de l’Evangeli (cf. Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 57), en el testimoni fecund d’aquells que, com Maria, romanen de moltes maneres al peu de la creu, en aquesta dolorosa però forta pau que no agredeix ni avassalla; i a la tossuda però pacient esperança que el Senyor complirà la seva promesa, com ho havia promès als nostres pares i a la seva descendència per sempre (cf. Lc 1,54-55).

També nosaltres, aferrats a les darreres paraules del Senyor i al testimoni que va marcar la seva vida, volem, com a comunitat eclesial, seguir les seves empremtes i confiar el nostre germà a les mans del Pare: que aquestes mans de misericòrdia trobin el seu llum encès amb l’oli de l’Evangeli, que ell va escampar i testimoniar durant la seva vida (cf. Mt 25,6-7).

Sant Gregori Magne, en finalitzar la Regla pastoral, convidava i exhortava un amic a oferir-li aquesta companyia espiritual: «Enmig de les tempestes de la meva vida, m’encoratja la confiança que tu em mantindràs a la superfície de les teves oracions, i que, si el pes de les meves faltes m’humilia, tu em prestaràs l’auxili dels teus mèrits per aixecar-me». És la consciència del Pastor que no pot portar només allò que, en realitat, mai no podria suportar sol i, per això, és capaç d’abandonar-se a la pregària i a la cura del poble que li va ser confiat. És el poble fidel de Déu que, reunit, acompanya i confia la vida de qui fou el seu pastor. Com les dones de l’Evangeli al sepulcre, som aquí amb el perfum de la gratitud i l’ungüent de l’esperança per demostrar-li, un cop més, aquest amor que no es perd; volem fer-ho amb la mateixa unció, saviesa, delicadesa i entrega que ell va saber escampar al llarg dels anys. Volem dir junts: “Pare, a les teves mans confiem el vostre esperit”.

Benet, fidel amic de l’Espòs, que el teu goig sigui perfecte en sentir definitivament, i per sempre, la seva veu.