Homilia del Cardenal Omella en la missa funeral de Mons. Antoni Vadell i Ferrer

És sempre dolorós enterrar una persona estimada. Avui se’ns trenca el cor davant la mort del nostre benvolgut bisbe auxiliar de Barcelona, Mons. Toni Vadell Ferrer. I la pregunta que molts de nosaltres ens fem davant la mort del nostre pastor, germà i amic és: «Per què tan aviat? Per què el Senyor no ha escoltat les nostres pregàries?».

I no tenim resposta. No obstant això, en el silenci de la pregària, en la pau del diàleg amorós amb el Senyor, hi ha una llum que pot il·luminar els nostres dubtes i els nostres dolors. En la Bíblia, trobem aquesta llum en la resposta que dona Job a aquells que el torturen amb aquesta mena de preguntes. Job, davant la dura situació d’haver-ho perdut tot (béns, fills, casa, salut), amb immensa fe i confiança diu: «El Senyor ho dona, Ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom» (Jb 1,21). ¿No és aquesta també la llum que ens il·lumina en aquests moments? Sí, germans, el Senyor ens va regalar la presència del nostre estimat Toni Vadell i ara se l’emporta amb Ell. Podem dir, veritablement, que tot ve de Déu i que tot torna a Ell. Costa, a vegades, entendre-ho, però el Senyor sap donar-nos sempre el que més ens convé.

El nostre germà Toni ha anat a trobar-se amb el Pare, de la mà de Jesucrist, el principi i fi de la història, en l’amor sense mesura de l’Esperit Sant. El misteri de Déu ha sigut el fonament i la roca sobre la qual s’ha edificat sòlidament la vida del bisbe Toni, i sobre la qual se sosté també la vida de tota l’Església, la de tots els fidels i, fins i tot, la d’aquells que neguen Déu o no el coneixen.

Tant el bisbe Toni com tots els preveres que he conegut a la nostra Diòcesi afectats per la malaltia, l’han sabuda portar amb gran dignitat humana i creient, donant-nos un exemple admirable de com hem de posar-nos a les mans de Déu, acceptant sempre la seva voluntat. Especialment, en aquest temps de pandèmia que el contacte personal ha quedat tan restringit i els moments de solitud són molt freqüents.

En el bisbe Toni, he pogut descobrir una profunda espiritualitat, fonamentada en el misteri pasqual, en la Creu de Crist Ressuscitat, signe de renúncia i d’amor; i també una profunda espiritualitat apostòlica, a l’estil de sant Joan d’Àvila, patró dels sacerdots espanyols, a qui va tractar sempre d’imitar en el seguiment a Crist.

De sant Joan d’Àvila es diu que abans de morir «va invocar la Mare de Déu amb el Recordare, Virgo Mater… I una de les seves últimes paraules, mirant el crucifix, va ser “ja no tinc pena d’aquest negoci”. Era el 10 de maig de 1569. Santa Teresa de Jesús, en assabentar-se de la mort de Joan d’Àvila, es va posar a plorar i, preguntant-li la causa, va dir: “Ploro perquè l’Església de Déu perd una gran columna”».

El bisbe Toni deia que, quan li van comunicar que tenia un tumor al pàncrees, va posar la seva vida totalment a les mans del Senyor i que, encara que li dolia pensar que aquest tumor pogués portar-lo a la mort, en la pregària sentia com mai la proximitat de Déu, el consol del Senyor.

El bisbe Toni, home de fe sòlida, també ha mirat el crucificat al llarg de la seva malaltia i, especialment, en aquests últims temps. Va unir el seu dolor al de Crist, va posar a les seves mans la seva vida i tot el seu ser. I m’atreveixo a dir, en paraules de santa Teresa, que també l’Arquebisbe, els Bisbes Auxiliars i tota l’Arxidiòcesi plora, perquè perdem una «gran columna», i jo, personalment, perdo no només una gran ajuda en el meu ministeri pastoral, sinó sobretot un germà petit al que estimo de cor.

I em pregunto: ¿què ens diría el bisbe Toni en un moment com aquest? ¿quin seria el seu ensenyament catequètic? Ell tenia molts recursos per a mostrar el missatge de Jesús. Era un molt bon comunicador. Segur que, com ell solia fer moltes vegades, ens suggeriria una imatge o metàfora a través de la qual aniria mostrant-nos com ser millors laics, consagrats, diaques, preveres i bisbes. No sé quina imatge o metàfora posaria davant els nostres ulls, perquè sempre ens sorprenia en les seves catequesis i predicacions. No obstant això, m’atreveixo a dir que triaria dues icones: Crist a la premsa de vi i la Mare de Déu de Lluc.

Crist a la premsa de vi: això és, en el recipient on es trepitja o premsa el raïm per a obtenir-ne el most. En aquest quadre, podem contemplar l’amor que Déu Pare té per nosaltres, que no es conforma a enviar el seu Fill, sinó que, com mostra la pintura, el «tritura», fent-lo vi, perquè, quedant-se amb nosaltres, puguem dir: «Ell s’entrega per mi i jo m’entrego per Ell».

Sí, el nostre bisbe Toni ha volgut viure el seu sacerdoci esdevenint pa, aliment, per als altres. S’ha deixat triturar i ha volgut fer seves aquestes belles paraules: si Crist s’entrega per mi, jo m’entrego per Ell i per l’Església que pelegrina a Barcelona. Em deia un dia a l’hospital: «Estic molt fluix, no tinc forces, el mal va avançant. Creix el tumor. Només queda com a remei el miracle, si és la voluntat de Déu. M’abandono a les seves mans. La meva pregària és l’ofrena de la meva vida al Senyor per l’Església, per la Diòcesi.»

Escoltant-lo, vaig recordar les paraules de sant Pau que proclamàvem el dia de la festa de sant Fructuós, bisbe i màrtir. Deia així: «Pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. Ens heu provat, Déu nostre, però a la fi ens porteu al Paradís» (2Tm 4, 6-8a).

Mare de Déu de Lluc: li agradava molt contemplar la Mare de Déu de Lluc, patrona de Mallorca. Sabia posar-se a les seves mans com un nen es posa a la falda de la seva mare, tot pregant:

Mare de Déu, que en la imatge de Lluc,
fóreu coronada com a Reina i Mare de Mallorca,
seguiu demanant l’Esperit per a la nostra Església
i mostrant el vostre Fill amb l’Evangeli obert.

Ensenyau-nos a estojar-lo com Vós dins el cor
per obeir sempre tot allò que Ell digui,
i, talment com Vós, solament serem esclaus del Senyor.

Mare de Déu de Lluc,
que regnau dins el cor de la muntanya
on sentiu de prop els batecs dels vostres fills,
obteniu-nos el gran do de la unitat per damunt de les diferències
i així el món creurà en el Déu que és Amor.

Model dels creients i profetessa d’un poble nou,
«conservau-nos fe i llenguatge»,
eixamplau espais de llibertat i solidaritat, de justícia i de pau,
on els humils seran exalçats i plens de béns els pobres.

I si el dolor ens travessa l’ànima,
manteniu-nos drets vora la creu de Jesús,
compartint el vostre coratge de redempció,
escampant esperança als qui sofreixen
i servint fins a donar la vida pels amics.

Mare de Jesús i de l’Església,
vetllau nit i dia per Mallorca i les Illes germanes.

Encara més, obriu-nos cap a horitzons més amples
per tal d’anunciar la Bona Nova arreu del món.

Mentre seguirem les vostres petjades,
es farà la voluntat del Pare,
com l’acomplí el vostre Fill Jesucrist,
moguts per l’amor de l’Esperit. Amén.

¡Quantes vegades va pregar a la Mare de Déu de Lluc el nostre estimat Toni! Avui, davant la Mare de Déu, nosaltres preguem i li demanem que dirigeixi els seus ulls misericordiosos cap al bisbe Toni, cap a la seva mare, cap al seu germà, cap a la seva neboda i cap a tota la seva família, i que els mostri el fruit beneït del seu ventre, Jesús el nostre Salvador. I que, pels mèrits de la Passió i Resurrecció de Jesucrist, sigui purificat de tots els seus pecats i ressusciti a la vida sense fi.

Com a poble de Déu que pelegrina a Barcelona, proclamem amb fe que Crist ha vençut la mort, que el Ressuscitat viu i és enmig de nosaltres, que en Ell viuen també, misteriosament, però realment, els nostres difunts, i que en Ell viurem per sempre. Diem amb fe viva: «Anunciem la vostra mort, confessem la vostra resurrecció, esperem el vostre retorn, Senyor Jesús» (de la Pregària Eucarística).

Li demanem, també, que us concedeixi la pau, l’esperança i el consol a vosaltres: a l’Antònia, la seva mare, al seu germà Joan, a la seva neboda, a tots els familiars i amics. Que el Senyor us recompensi per tot l’afecte amb què heu tractat el Toni durant la seva malaltia. Gràcies a tots els que heu estat prop d’ell, l’heu acompanyat físicament i amb les vostres pregàries. Gràcies pel vostre testimoni i per la vostra entrega generosa.

Estic segur que podem aplicar al nostre estimat Toni les paraules que va dir sant Joan d’Àvila al final de la seva vida:

«Tu, Senyor, ho saps. No em van torbar les paraules d’aquells que murmuraven de mi, d’aquells que malparlaven de mi i d’aquells que em contradeien, perquè jo et seguia a Tu, Pastor bo, Pastor amorós. Després que et vaig seguir no vaig desitjar coses d’aquest món; no vaig buscar favors d’homes ni riqueses que els homes solen desitjar, ni cap altra cosa que, com a home pogués procurar-me i desitjar. Tu, Senyor, ho saps que dic veritat, que de bona gana vaig deixar tot el que tenia i tot el que pogués tenir per seguir-te a tu, Senyor meu, Pastor meu, Bé meu».

Toni, germà, que Déu et beneeixi i et guardi. Descansa en pau i continua treballant des del cel mentre nosaltres avancem per aquesta vall de llàgrimes.

† Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona