Cinema Espiritual: «La (des)educación de Cameron Post»

Aquesta setmana el crític de cinema espiritual, Mn. Peio Sánchez, ens presenta La (des) educación de Cameron Post. Dirigida per la novaiorquesa Desiree Akhavan la pel·lícula ha estat la guanyadora del Gran Premi del Jurat del Festival de Sundance ede 2018 i de l’Espiga de Plata de la Seminci. La trama s’inspira en la novel·la homònima d’Emily Danforth sobre una jove òrfena obligada a internar-se per reorientar la seva sexualitat.

Sinopsis

En plena década dels noranta, després de la mort dels seus pares, la Cameron, una noia de Montana de dotze anys ha d’anar a viure amb la seva tieta. Aquesta destaca per la seva mentalitat radicalment conservadora. La vida de la jove es complica quan se n’adona que sent atracció per les dones. De fet, aquest sentiment entra en contradicció amb la ideologia de la seva tieta. Així, després de ser descoberta amb la seva millor amiga en una situació una mica compromesa, l’obliguen a entrar en un centre. Aquest centre, de rehabilitació, mirarà d’inculcar-li una nova educació per tal de canviar a la jove. 

Reflexió entre el drama i l’humor

Entre el drama que pateix la protagonista i espurnes iròniques d’humor del diàleg, la pel·lícula atrapa l’espectador i fa reflexionar sobre la situació. Tal com explica el crític de cinema, «es presenta la problemàtica de la homosexualitat enmig de les comunitats evangèliques i els extrems del fonamentalisme». 

També ho argumenta Jordi Costa de El País, que destaca la «mirada sofisticada i perplexa sobre aquest microcosmos dels campaments religiosos de reeducació, sense oblidar l’estratègica i necessària inflexió dramàtica destinada a recordar que tot això no passa en cap planeta extraterrestre, sinó, tristament, dins de les nostres societats democràtiques occidentals».

Tanmateix, la crítica a exemplificat l’empatia que desprèn Desiree Akhavan, la directora de cinema, la qual sap posar-se a la pell de les dues maneres de pensar. Una manera d’encarar la història que denota l’honestedat per part d’ella, però sense renunciar a la necessitat de reflexionar-hi.