«Cal treballar en l’origen per tallar les causes que provoquen les migracions»

«La capelleta de Sant Roc, lo qui no acudirà la peste li agarrarà», una senzilla tornada encara avui cantada pels nens del poble de Cretes, per a convidar a pregar a Sant Roc per ser protegits de la pesta. Ens pot remuntar fins als orígens de la consagració d’un antic portal de la muralla a la figura de Sant Roc advocat de totes les pestes.

Es tractava en realitat d’una espècie d’alberg pels més necessitats on acudien els malalts i els pobres, així com els ferits en temps de guerra i que es mantindria en funcionament fins ben entrat el segle XIX. Moltes vegades per aquest lloc haurà passejat, durant la seva infància, l’arquebisbe de Barcelona, el cardenal Joan Josep Omella, nascut el 1946 a la bella població de Cretes dins de la comarca de Terol de Matarraña, a la ‘franja’ de parla catalana d’Aragó i que ofereix racons tant d’ensomni que sovint s’anomena la Toscana espanyola i que ell visita sempre que pot. La imatge de la Verge de la Misericòrdia de Cretes i la creu de la catedral de la Santa Creu de Barcelona figuren en el seu escut episcopal. Entre Aragó, La Rioja i Barcelona ha discorregut el seu servei una vegada nomenat bisbe el 1996. Va ser missioner a l’Àfrica i president, anteriorment, de la Comissió de Pastoral Social a més de Consiliari de Mans Unides.

Ventana Europea: La sensibilitat de l’Església en general (ara més amb el papa Francesc) i de l’espanyola en particular amb els emigrants és molt notòria… què opina sobre aquest tema?

Joan Josep Omella: Les persones que es veuen obligades a migrar del seu país, en la majoria dels casos, ho fan per extrema necessitat. En els seus països d’origen viuen en situacions molt complexes, on la guerra, la fam o la inestabilitat social i política els obliguen a marxar deixant-ho tot enrere.

Els cristians, amb la gràcia de Déu, podem descobrir Jesús en cada rostre dels nostres germans i germanes que s’han vist obligats a emigrar. En ells s’actualitza l’experiència viscuda pel Nen Jesús que també es va veure obligat a fugir a Egipte amb Josep i Maria, els seus pares. Ningú vol deixar enrere a la seva família o als seus amics, la seva llar, la seva terra. Pensem, doncs, en quines situacions han de viure aquests germans nostres per voler marxar de la seva terra.

V.E.: Podria dir-nos alguna cosa de la contribució dels espanyols emigrants a Europa? Això va contribuir molt també a fer costat a les seves famílies a Espanya.

J. J. O.: Certament, en els anys 50 i 60 del segle passat els països del centre d’Europa van acollir a molts espanyols que sortien del país a la recerca d’un treball i una millora de vida. Això va donar un respir a aquestes famílies que, en general, van millorar molt la seva situació personal i familiar. Amb el seu treball van contribuir al desenvolupament dels països d’acolliment, van poder ajudar les seves famílies i van ajudar també a millorar l’economia d’Espanya amb les aportacions que enviaven a les seves famílies. A més, els espanyols que van marxar en la cerca d’una vida millor fora del nostre país, van representar molt per als països d’acolliment.

V. E: Ens pot assenyalar algun principi orientador per a l’acolliment real als emigrants evitant els perills que corren en les seves llargues travessies?

J. J. O.: És necessari que els països europeus, i tots els altres, actuïn en origen formant a les persones perquè puguin emigrar, si ho desitgen, sense risc a Europa amb la formació necessària per poder treballar i integrar-se en les comunitats que els acullin. Europa necessita treballadors, però els necessita amb un cert grau de formació que es podria dispensar en origen, assegurant d’aquesta manera unes migracions més humanes i dignes. Només amb presència i formació, Europa podrà així acabar amb les màfies del tràfic i el contraban de persones, assegurant corredors humanitaris legals, sense arriscar les vides i evitant la ruïna econòmica de les persones que ho intenten.

V. E: Vostè va viure algun temps en contacte amb l’emigració espanyola a Bèlgica. S’adonaria que el factor religiós és un element clar d’identitat i unió entre les persones que estan fora de la seva pàtria…

J. J. O.: Certament, la religió ha ajudat molt als migrants a enfortir la comunió i l’esperança. En els meus anys d’estudiant a Bèlgica acudia els caps de setmana a una de les parròquies de Brussel·les (Notre–Dame aux Riches Claires) que acollia a immigrants espanyols. La gent es coneixia, podia parlar en la seva llengua nativa, celebrar la fe i les seves tradicions amb compatriotes que estaven a Brussel·les, això els donava força ànim i se sentien acompanyats. Però era també molt bonic veure com a poc a poc s’aconseguia la integració amb la comunitat belga que deixava els locals de la parròquia i compartien solidàriament el que tenien. La caritat i la solidaritat creixien, encara que, és veritat que no sempre era així de bonic i hi havia algunes dificultats. El fet de compartir la mateixa fe i de respectar les tradicions religioses que havien configurat les seves vides de creients, els feia superar moltes nostàlgies i enfrontar-se amb força als reptes que se’ls presentaven en aquests països tan diferents del seu.

V. E: Sabem que part del seu cor il·lusionat el va deixar a Mans Unides. Ventana Europea fa molt de temps que fa difusió d’aquesta causa. Des d’aquesta i altres experiències, com es pot millorar el tractament migratori?

J. J. O.: És indispensable treballar en l’origen per tractar d’identificar i eradicar les causes que provoquen les migracions. Hem d’acollir, però sobretot hem d’evitar que la gent hagi d’abandonar els seus països per la falta d’unes condicions de vida dignes.

Li ho dic amb el cor a la mà. Crec que els països europeus podríem fer més per garantir el benestar de les persones migrants. A vegades els governants cauen en la temptació de la propaganda, anunciant a so de bombo y platillo que són acollidors, però la realitat mostra que una vegada en el territori nacional les administracions no compten amb els recursos ni l’estructura necessaris per un acolliment digne.

V. E: Què opina del paper d’Europa en el seu tractament amb l’emigració?

J. J. O.: L’Església en els diferents països d’Europa ha pres com a cosa seva la causa dels migrants i fa tot el que pot per acollir-los, protegir-los i integrar-los. Està molt en contacte amb les Esglésies dels països d’origen dels migrants, especialment amb les del Nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà, que és d’on provenen molts d’ells. Sempre es podria i s’hauria de fer més. Però no hi ha dubte que conscienciar a la societat per acollir-los és també una bona labor, així com demanar a les administracions públiques dels països d’Europa que no mirin cap a un altre costat i treballin conjuntament per acollir amb humanitat a aquests germans nostres que truquen a les portes d’Europa.

Hi ha moltes persones que estan morint al Mediterrani i a l’Atlàntic. Aquesta situació no ens la podem permetre. Hem de convertir el Mediterrani i les aigües entre Àfrica i Canàries en un espai de col·laboració i d’entesa entre regions, no en una fossa en la qual ja han mort milers de persones.

Reproducció de l’entrevista publicada al número de gener de la revista «Ventana Europea», publicació que edita l’associació Misiones Católicas de Lengua Española en Europa