Anar a rebre els Reis Mags

L'historiador Amadeu Carbó escriu aquest mes de gener sobre l'origen de la nit més màgica i especial per als infants

03 Gen, 2018
Església de Barcelona

Article d’Amadeu Carbó

La nit i la diada de Reis és un dia de nervis. La canalla està a punt de viure el dia més assenyalat de l’any, i ho saben. Tot és córrer per arribar a temps a la cavalcada. Alguns ultimen darrers retocs a les cartes on es diposita il·lusió, esperança i una mica d’enganyifa en aquell agosarat i tradicional «m’he portat molt bé». El moment màgic arriba a tots els racons del país: en vaixell, tractor, tren, avioneta, globus aerostàtic o dalt d’un ruc. Tant es val el com. El cas és que com cada any Melcior, Gaspar i Baltasar són puntuals a la cita. Ja ho van ser primer amb els avis, després amb els nostres pares, amb nosaltres i ara amb els nostres fills.

Les cavalcades omplen els carrers de creativitat, música, color, màgia i ens quedem, tots, petits i grans, embadalits davant de la solemne passada de sa Majestats els reis de l’Orient davant els nostres ulls. La màgia s’ha fet realitat. Han arribat els Reis i els hem vist!!! Emfatitzo aquesta acció de veure’ls, ja que dins la història de les tradicions nadalenques les arribades dels reis i les cavalcades són relativament recents. Fins a mitjans i darreries del segle XIX els reis no es feien presents davant dels ulls de la mainada, llevat que el neguit propi de la diada propiciés aparicions fantasioses.

Les cavalcades neixen com a fenòmens totalment urbans i lligats a la industrialització. La mateixa industrialització que canviarà radicalment les formes de vida, i en conseqüència la festa, també genera transformacions i noves maneres d’entendre-la. Les cavalcades són el fruit d’un canvi, no només de les formes de vida sinó i, sobretot, de com a partir del moment s’entendrà el món. Les cavalcades emergents són un indicador de la necessitat de creure exclusivament en allò que és tangible, de veure per creure. Avenços tècnics i culturals seran decisius en aquest procés de capgirament en les formes de pensament, la fotografia, l’alfabetització creixent, els nous mitjans de transport com el ferrocarril, etc.

Per tant una pràctica festiva tan arrelada i assumida per tothom actualment, era desconeguda per als nostres besavis, ja que senzillament no existia. Però que no existís la cavalcada no vol dir que no es visqués amb molta intensitat la nit de reis i la seva arribada. El costumari és ric en expressions, cantarelles, formules que provenen de quan se n’anava a «buscar els reis», «trobar els reis», «rebre els reis»… i com passava també amb l’home dels nassos, mai es trobaven.

Costums anteriors a les cavalcades i que encara són ben vius a diversos indrets són les atxes de barballó (espígol) que eren enceses per indicar el camí als reis per tal que no es perdessin i que en alguns indrets evolucionarien convertint-se en fanalets. En aquest sentit de guiatge, als pobles de mar era costum de fer fogueres que actuaven de fars per tal de dur els reis a la platja de manera adequada. Com es pot evidenciar el foc jugava i juga encara un paper important.

D’altres costums de la nit de reis, s’inscriuen en l’àmbit domèstic i també són força antics. Per exemple el fet de posar les sabates al balcó. La tradició diu que cal posar la del peu dret, ja que és una demostració que hem fet bondat en canvi posar les del peu esquerre és propi dels que han estat “dolentots” i fins i tot que tenen tractes amb el diable. Encara que el fet de posar el calçat té una funció pràctica d’indicar als reis i als seus ajudants el nombre de persones que viuen en una llar determinada, les seves edats i si són nens o nenes.

Referent a aquests usos i costums domèstics, Lluís Marmí de la Tradillibreria va convidar-me a participar en recerca directa sobre l’ús de les xarxes socials com a eina de recollida de testimonis. L’objecte d’estudi en qüestió era el costum de l’ús de canyes de riera a Cardona per rebre els reis. El ritual és ben senzill i cada família el fa amb les seves particularitats que el fan propi i únic.

Dies abans s’agafen canyes a la riera o a un canyissar proper. Se cerquen, com és natural, les més altes i boniques. Alguns valoren que tinguin fulles, d’altres que tinguin plomalls. Un cop escollides es tallen tantes com menuts i menudes hi ha a la llar. Hi ha qui relaciona l’alçada de la canya amb les edats dels infants. Un cop tallades es pengen del balcó, finestra, o façana depenent de cada casa. El ritual de la Canya per rebre els reis de Cardona també té una cantarella pròpia.

Que els Reis Mags ens portin moltes coses!

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Si bé és a finals del segle XVII quan la Mare de Déu del Carme començà a ser la patrona dels mariners i pescadors, els orígens del seu culte cal anar-los a buscar ben amunt i lluny, a la muntanya, en aquell Carmel de Palestina del segle XII on un grup d’ermitans va voler seguir els passos del profeta Elies. Avui l’estol dels seus fills, els Carmelites, són convidats “a arribar feliçment a la muntanya que és Crist”.«Deixem-nos guiar per Maria, ella que és Mare, i sap com fer-ho» (Papa Francesc).«El Carmel és la més bella de les muntanyes de Terra Santa; per una banda, mira als seus peus totes les muntanyes de Galilea, i, per altra, albira la mar», segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook
Aquest dilluns ha tingut lloc a Barcelona un sopar amb responsables de voluntaris del viatge apostòlic de papa Lleó XIV a Catalunya.L’ha presidit el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, i hi ha participat també Mons. David Abadías, bisbe auxiliar de Barcelona.📸 A. Codinach ... See MoreSee Less
View on Facebook
El @Pontifex_es envia una carta d’agraïment a l’arxidiòcesi de Barcelona i demana «alçar la mirada» cap a Jesucrist.El @OmellaCardenal ha fet pública la carta aquest dissabte durant la missa d'acció de gràcies amb els voluntaris que van col·laborar en la visita apostòlica.📸Dr. Simón🔗 tinyurl.com/rz2uawz7 ... See MoreSee Less
View on Facebook
Conegut com a “Reprovat” (“rebutjat”), segons la tradició occidental, després de buscar el sobirà més poderós d’aquest món per a posar-se al seu servei, el trobà en forma d’un infant que volia travessar un riu. Ell, alt i fort, no va ser capaç de transportar-lo. Era l’Infant Jesús, el “creador del món” que li canvià el nom: Cristòfol (Christo-phorus), “el portador de Crist”. Patró dels automobilistes, el 10 de juliol del 1907 es fa la primera benedicció de cotxes a la capella de Sant Cristòfol del Regomir (Ciutat Vella) de Barcelona. «Molta gent porta una imatge de sant Cristòfol en el seu cotxe. Enmig de l’intens trànsit de la ciutat o per una autopista congestionada, mirant la imatge confiem arribar sans i estalvis a casa: qui condueix amb por és més propens a patir accidents. La confiança és més forta que la por, i ens fa estar més atents i ser més responsables en la conducció, amb el Crist que ens porta» (Anselm Grün, benedictí i psicòleg).«Pluja per Sant Cristòfol, bones figues de moro; pluja per Santa Anna, ja és tardana»☔, segons una dita popular. ... See MoreSee Less
View on Facebook

3 weeks ago

Arquebisbat de Barcelona
🙏 Prop d'un miler de fidels s'han reunit aquesta setmana a Santa Maria del Mar per pregar per la pau i l'esperança del poble veneçolà.El cardenal Joan Josep Omella al va presidir la missa, que va ser un signe de comunió, pregària i solidaritat amb tots els qui pateixen. 🇻🇪🤍🤲🏼 En l'homilia, Mons. Tomás Jesús Zárraga, bisbe emèrit de Veneçuela va agrair el «miracle de solidaritat» de tantes persones que continuen ajudant els qui #esglésiadebarcelona##pregàriae#Veneçuela##esperançaVeneçuela #Esperança ... See MoreSee Less
View on Facebook
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Dona, per què plores? Qui busques?

(Jn 20,1.11-18)