Normes de 16 de desembre de 1972, exèquies cristianes

Normes per les exèquies cristianes

A través d’un diàleg sincer i fraternal cal anar estudiant a l’Arxidiòcesi els problemes que plantegen l’evangelització i la vida de la comunitat cristiana.
D’entre les qüestions pastorals proposades recentment a la consideració i estudi dels arxiprestats, la celebració cristiana de la mort ha merescut l’atenció especial de sacerdots i laics, justament preocupats per la renovació pastoral.
D’altra banda el nou Ritual d’Exèquies preveu que cada Bisbat donarà unes normes per a concretar les orientacions establertes, tot adaptant-les a les diferents situacions de l’àmbit diocesà.
Així doncs, ateses les gestions de la Comissió encarregada d’estudiar l’enquesta realitzada i després de consultar els arxiprestos i el Consell Presbiteral, s’estableixen i publiquen les consideracions i normes següents:

Consideracions

1. De fet hi ha persones que no desitgen la intervenció de l’Església en l’acte de l’enterrament. Aquesta voluntat cal que sigui respectada per tothom. Per tant, tots els ciutadans han de trobar assegurat en l’àmbit civil tot allò que és necessari perquè els actes funeraris puguin realitzar-se dignament. El Concili Vaticà II demana que “en matèria religiosa ningú no sigui obligat a obrar contra la pròpia consciència ni impedit de seguir-la, tant en privat com en públic” (Decret Llibertat Religiosa, n. 2). Això no significa que l’Església prengui una actitud d’indiferència davant la celebració cristiana de la mort, sinó que respecta la llibertat de tothom en matèria religiosa i valora les exèquies com a celebracions de fe.

2. Hi ha altres persones que demanen les exèquies de l’Església més aviat per convencionalisme o per honorabilitat social. Aquest fet desfigura el sentit propi de les exèquies cristianes i fa que no poques persones siguin dutes a unes participacions religioses equívoques. Cal, doncs, distingir amb més claredat els serveis civils d’enterrament i les exèquies cristianes.
Pertoca al sacerdot d’aclarir a aquestes persones el sentit de les celebracions cristianes. Com que aquelles sovint li poden ser desconegudes, sobretot en les grans ciutats, caldrà un diàleg acollidor i amistós, per tal que pugui complir la seva missió de consolador, d’educador de la fe, de testimoni d’esperança i àdhuc d’amic cordial que ajuda a explicitar motivacions, a superar convencionalismes, a il·luminar les consciències i a decidir amb plena llibertat. Un tracte burocràtic, tant si revela rutina com desconfiança, no serà mai l’adequat a una tasca pastoral i menys en moments tan sensibles.

3. Els cristians contemplem el fet de la mort en la perspectiva de la nostra fe: Jesús de Natzaret, que morí per nosaltres, és el Senyor vivent per sempre. El sentit d’un més enllà es concreta en l’esperança de viure sempre amb Ell i de compartir definitivament la seva resurrecció.
La petició de les exèquies cristianes ha d’ésser inspirada per aquesta fe. La situació espiritual, però, varia molt d’una família a una altra i, de vegades, no és la mateixa a l’interior d’una família. Es fa necessari, així, que els responsables de la pastoral ajudin els familiars a valorar els diferents elements de les exèquies cristianes. Si és possible, que ells mateixos triïn les lectures bíbliques i els altres elements de la celebració, segons les normes litúrgiques.

4. El Ritual reconeix una complexitat de situacions i estableix que les exèquies, tant d’infants com d’adults, puguin ser celebrades, segons les circumstàncies, d’acord amb els tres tipus següents:
a) el primer presenta dues modalitats: completa (amb tres temps: a la casa del difunt, a l’església i al cementiri) i simplificada (només a l’església amb la recepció i comiat del cadàver a la porta);
b) el segon comporta la celebració de les exèquies a la capella del cementiri i al sepulcre;
c) el tercer, a la casa del difunt.
El Ritual dóna també uns criteris per a escollir el tipus de celebració: normalment s’utilitzarà el primer; en casos especials, el segon; en casos excepcionals, el tercer (cf. Ritual, nn. 29-31).
Convé advertir que tots tres tipus tenen una semblant dignitat i responen a la celebració cristiana de la mort. Quan s’escaigui, el segon i tercer tipus celebrats adequadament poden afavorir una participació més íntima i adaptada.

5. L’Eucaristia, tot i que sigui el punt culminant dels funerals cristians i el millor sufragi per al difunt, no apareix mai, al Ritual, com un element necessari i indispensable (cf. Ritual, nn. 39-40).
En molts llocs de la nostra diòcesi pot ésser convenient de separar-la de les exèquies o integrar-la en una celebració ferial de la comunitat parroquial. Poden aconsellar aquesta pràctica diverses raons pastorals: una millor participació de tota la comunitat a les exèquies, la penúria de sacerdots, la insuficiència d’elements per a una celebració digna i participada, ¡’atenció al pluralisme religiós dels assistents, etc.

6. Per tal d’evitar la desorientació dels creients i de l’opinió pública cal que qualsevol innovació vagi acompanyada de les explicacions objectives que la justifiquen. Això obliga tots els responsables de la pastoral a donar àmplia informació dels canvis que s’hagin de produir i de les raons que els recolzen. Convindrà sempre dissipar el dubte d’un retorn a les antigues “classes”: la diversitat de celebracions no obeeix a motius econòmics, d’ostentació, honorabilitat o prestigi social.

Normes

1. Els tres tipus de celebració de les exèquies previstos en el Ritual poden ésser utilitzats en la nostra diòcesi segons els mateixos criteris del Ritual. En conseqüència, s’utilitzarà normalment el primer tipus en la modalitat simplificada.

2. Donada la diversitat de situacions (d’ordre sociològic, pastoral, etc.) de la diòcesi, els responsables de la pastoral d’un lloc determinat, conjuntament amb el Bisbe o Vicari Episcopal del Territori, poden determinar que s’utilitzi normalment el segon o el tercer tipus, que se celebrarà d’acord amb el Ritual.

3. L’autorització eclesiàstica exigida per la legislació civil per a enterrar en cementiris beneïts queda concedida amb caràcter general a tots els que els és permès, segons les disposicions canòniques vigents. D’aquesta norma se’n donarà compte a l’autoritat civil competent.

4. Les reformes exequials ja introduïdes en alguns llocs de la diòcesi hauran d’ajustar-se a les presents consideracions i normes.

5. Les disposicions contingudes en aquest document seran aplicades a partir del dia primer de gener de 1973, sense perjudici d’ulteriors modificacions, si ho aconsella la pastoral diocesana.

Barcelona, 16 de desembre de 1972.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *