Directori de 23 d’abril 1980, Promoció diaconat permanent

Directori per la promoció del diaconat permanent a la Diòcesi de Barcelona

Aquest Directori ha estat preparat per la Comissió Diocesana pel Diaconat Permanent i ha obtingut el vist-i-plau del senyor Cardenal-Arquebisbe.

1. INTRODUCCIÓ

[“Jo sóc entre vosaltres com el qui serveix.” Lc. 22, 27.]

1.1. El mes de novembre de l’any 1964, el Concili Vaticà II decidia que el Diaconat podia ser restablert a l’Església llatina “com a grau propi i permanent de la jerarquia (Lumen Gentium, n.° 29).

El 18 de juliol de 1967, Pau VI publicava el seu motu proprio “Sacrum Diaconatus Ordinem” donant normes concretes per dur a la pràctica les decisions del Concili. I el 15 d’agost de 1972, un altre motu proprio “Ad Pascendum” complementari del primer.
El mes de juny de 1977, l’Episcopat espanyol decidia demanar a Roma la instauració del Diaconat permanent al nostre país. I el 29 d’abril de 1978, Pau VI aprovava la institució d’aquest Orde a Espanya i també —ad experimentum i per un trienni— aprovava les Normes que per la instauració esmentada havia presentat la Conferència Episcopal de l’Estat espanyol.

1.2. Mentrestant, el mes de desembre de 1977, s’havia celebrat a la nostra diòcesi l’Assemblea de preveres, que, en una de les seves conclusions (22), demanava que es procedís, tan aviat com fos possible, a l’ordenació de diaques permanents, petició que quedà integrada en el programa operatiu de l’Assemblea donat a conèixer pel Cardenal Jubany el mes de febrer de 1978.
El març del mateix any, el Dr. Jubany constituïa una Comissió diocesana per promoure entre nosaltres el Diaconat permanent i els ministeris laicals. I el mes d’abril publicava el document “Els ministeris en l’acció pastoral de l’Església” per tal de desvetllar en tots els fidels, i en primer lloc en els preveres i religiosos d’ambdós sexes, l’esperit de “diakonia” o servei als germans, sobretot els més petits i marginats de la societat i de la salvació. El capítol 4 d’aquest document episcopal era dedicat al diaconat com a signe de la “diakonia” de l’Església.

El desembre del mateix any 1978, després d’haver estudiat la instauració del diaconat a la diòcesi amb el seu Consell de govern, i havent-ne informat el seu Consell presbiteral, “atenent la petició feta per l’Assemblea de preveres i d’acord amb els documents pontificis i les Normes vigents a Espanya”, el Cardenal Jubany instituí a la nostra diòcesi el Diaconat com a orde permanent; i encarregà a la Comissió diocesana corresponent la tasca de desvetllar vocacions i preparar candidats.

1.3. Els documents bàsics, suara esmentats, sobre els que recolzarà la seva actuació la Comissió diocesana són, doncs, els següents:

  • Vaticà II. Constitució sobre l’Església “Lumen Gentium”, n.° 29.
  • Vaticà II. Decret “Ad Gentes”, n.° 16.
  • Pau VI. Motu proprio “Sacrum Diaconatus Ordinem”, del 18 de juliol de 1967.
  • Pau VI. Motu proprio “Ad Pascendum”, del 15 d’agost de 1972.
  • Episcopado español. “Normas prácticas para la instauración del Diaconado permanente en España”, de 1’11 d’abril de 1978. (B.O.A. 1979, pág. 39.)
  • Cardenal Narcís Jubany. “Els ministeris en l’acció pastoral de l’Església”, del 27 d’abril de 1978. (B.O.A. 1978, pág. 161: I, 4, i III, 3.)
  • Cardenal Narcís Jubany. Decret de constitució del Diaconat permanent a la diócesi, del 30 de desembre de 1978. (B.O.A. 1979, pág. 5.)

2. ORIENTACIONS BÀSIQUES

2.1. El diaconat és un dels ordes de la jerarquia eclesiàstica, posada per conduir el Poble de Déu, en l’Esperit Sant. La seva característica consisteix en realitzar el ministeri pastoral com intèrpret de les necessitats i deis desigs de les comunitats cristianes, inspirador del servei, o sigui de la diaconia de l’Església davant les comunitats cristianes locals i signe o sagrament del mateix Jesucrist Nostre Senyor, “que no va pas venir per ser servit, sinó per servir” (Mt 20, 28). Mitjançant la imposició de mans del bisbe i la invocació de l’Esperit Sant, en l’ordenació, els diaques són consagrats i enviats per ser, tota la vida, ministres de l’Església i de la seva missió en el món, en comunió amb llur bisbe i el seu presbiteri.

2.2. La Tradició distingeix, a l’interior del ministeri diaconal, tres aspectes íntimament relacionats:

— el servei de la Paraula, que pot prendre formes molt diverses: predicació, catequesi, evangelització dels ambients on la Bona nova del Regne és menys coneguda;
— el servei de la Litúrgia: ministeri de la celebració, de l’animació de la comunitat reunida i de la preparació als sagraments, amb una atenció especial envers els més allunyats;
— i el servei de la Caritat, que manifesta el lligam que existeix entre la taula del Cos de Crist i la taula dels pobres i marginats. Amb aquest servei el diaca s’esforça perquè tot home sigui veritablement persona humana, on brilli la imatge del seu Creador.
És per l’exercici d’aquestes funcions que els diaques són, en el si de les comunitats, testimonis qualificats i constant ferment de la diaconia de l’Església.

2.3. Però aquestes orientacions fonamentals deixen un marge molt ample a l’actuació dels diaques, la qual ha de ser precisada per la missió específica que el bisbe els confiï. Cal reconèixer, doncs, la possibilitat de tipus diferents i complementaris de diaconat permanent: per exemple, els uns exerciran el ministeri en la pastoral ordinària de les zones, arxiprestats o parròquies, en estreta col·laboració amb els preveres que en són responsables; d’altres l’exerciran en serveis diocesans, apostòlics, socials o administratius; i, d’altres encara, exerciran llur diaconia al cor mateix d’un món secularitzat, amb una preocupació prioritària envers els més pobres o allunyats, per tal de suscitar entre ells uns inicis de comunitat humana i evangèlica.

 

3. VOCACIO I CRITERIS DE DISCERNIMENT

3.1. Com tota vocació al ministeri eclesial, la crida al diaconat comporta dos elements complementaris:

— la vocació personal, que és experimentada pel candidat com una crida de l’Esperit a consagrar-se definitivament al servei del Senyor, i és confirmada per les aptituds requerides per acomplir el ministeri;
— la crida de l’Església, per mitjà del bisbe, la qual es fonamenta simultàniament en les necessitats de la missió i en l’aptitud del candidat per a respondre-hi.

3.2. Per dur a terme el discerniment de les vocacions al diaconat caldrà tenir en compte els següents criteris:

Dels candidats s’espera especialment que siguin,
— a nivell personal: homes equilibrats i assenyats, capaços d’escoltar, de dialogar, homes que sàpiguen crear relacions, col·laborar i treballar en equip i que siguin flexibles per adaptar-se a situacions diverses;
— a nivell familiar (si són casats): homes la llar dels quals hagi donat proves d’equilibri i de solidesa; l’esposa dels quals pugui ser associada a l’itinerari del futur diaca, que necessita el seu acord i el seu recolzament; homes els fills dels quals puguin comprendre, segons la seva capacitat, la vocació del pare;
— a nivell sòcio-professional: homes ben arrelats en el seu ambient de vida i de treball, reconeguts allí pel seu valor humà, pel seu sentit de les responsabilitats i pel seu engatjament en el servei dels germans;
— a nivell cristià i eclesial: homes de fe i de pregària, oberts a les invitacions de l’Esperit i a les necessitats dels homes; disposats a servir amb esperit de pobresa evangèlica i de comunió fraternal; activament presents en una comunitat cristiana i compromesos ja en un servei eclesial o apostòlic, de tal manera que la seva vocació pugui ser reconeguda pel poble cristià.

3.3. Condicions canòniques en vigor:

— El candidat celibatari ha d’haver complert els 25 anys i comprometre’s a viure perpètuament en el celibat.
— El candidat casat ha d’haver complert els 35 anys i portar-ne 5 de matrimoni. En cas de viduïtat, no es pot tornar a casar.

 

4. ITINERARI DEL CANDIDAT CAP AL DIACONAT

Comprèn quatre etapes:
— Presentació del candidat i acceptació de candidatura.
— Formació i provació.
— Admissió als ordes.
— Ordenació i missió.

4.1. Presentació del candidat i acceptació de candidatura.

4.1.1. L’inici de l’itinerari cap al ministeri diaconal pot prendre tres formes:
— el bisbe o algun dels seus vicaris episcopals proposen un cristià per aquest ministeri;
— una comunitat cristiana presenta un dels seus membres, amb el previ acord de l’interessat;
— un cristià formula una demanda al bisbe o a la Comissió diocesana.

4.1.2. Un cop la Comissió hagi rebut la demanda seguirà un període d’un any aproximadament durant el qual el candidat reflexionarà sobre el sentit del ministeri a què aspira amb l’ajuda de la comunitat on es troba inserit i es mantindrà en contacte freqüent amb la Comissió diocesana i el Centre diaconal.

4.1.3. Durant aquest període es farà una primera consulta al Vicari episcopal i als preveres del lloc de residència de l’interessat. Eventualment podran ésser consultades altres persones que coneixen el candidat per motius de veïnatge o de treball.

4.1.4. Acabat aquest període —o abans, si una resposta negativa s’imposava— la Comissió, tenint en compte el resultat de l’esmentada consulta, donarà resposta a la demanda del candidat dient-li si pot o no continuar el seu itinerari.

4.2. Formació i provació.

4.2.1. Aquest període de formació i provació del candidat serà de durada diversa, segons els casos i responent a les característiques personals de cadascú (normalment, 3 anys o més).

4.2.2. Durant aquests anys el candidat, partint de les seves vivències en el camp de la pastoral, cercarà aprofundir el seu sentit de servei o diaconia evangèlica per mitjà de
— lectures i reflexions, en particular o en grup;
— recessos i sessions d’estudi;
— contactes amb un sacerdot designat per la Comissió que l’acompanyi en el seu itinerari interior.

4.2.3. Simultàniament el candidat es formarà doctrinalment. Aquesta formació comprèn elements bíblics, teològics, litúrgics, pastorals, històrics i canònics, segons queda explicitat en l’annex a aquest Directori.

4.2.4. Aquesta formació doctrinal variarà segons l’edat del candidat, l’experiència pastoral que tingui, els estudis eclesiàstics que hagi cursat i la missió que el bisbe tingui intenció de confiar-li. La Comissió orientarà cada candidat sobre la formació que li cal, utilitzant els organismes docents que existeixen a la diòcesi. El candidat no ha de deixar el seu treball ni el seu arrelament eclesial a causa d’aquests estudis.

4.2.5. Cap al final d’aquest període de formació i provació seran conferits al candidat els ministeris de lector i acòlit, segons el ritual corresponent.

4.3. Admissió als ordes.

4.3.1. En el moment que la Comissió consideri oportú, el candidat demanarà per escrit el Diaconat al senyor bisbe. També la seva esposa donarà per escrit el seu consentiment a l’ordenació.

4.3.2. Aleshores es farà una segona consulta o enquesta, més concreta i extensa que la primera, al Vicari episcopal, a preveres relacionats amb el candidat o que el coneguin bé i a alguns dels membres de les comunitats interessades, com també a persones que coneguin el candidat per motius laborals o de veïnatge. També es demanarà al rector del lloc de residència o de treball apostòlic que faci saber a la comunitat interessada la demanda que fa el candidat.

4.3.3. Tenint en compte el resultat d’aquestes consultes i el parer de la Comissió, el bisbe decidirà si ha arribat el moment d’ordenar el candidat. En cas afirmatiu es farà saber a la parròquia o comunitat interessada aquesta decisió. El candidat serà admès als ordes.

4.3.4. Seguirà aleshores un període d’uns sis mesos de preparació més intensa del candidat i de les comunitats amb ell relacionades.

4.4. Ordenació i missió

4.4.1. El bisbe procedirà finalment a l’ordenació, segons el ritual establert. En escollir el lloc de la celebració es tindrà en compte el seu aspecte pedagògic, amb vista a una sensibilització dels fidels i al foment del seu esperit de diaconia.

4.4.2. En ser ordenat, el diaca rebrà del bisbe una missió concreta que, normalment, es desenrotllarà en els sectors i ambients pastorals que ell ja coneix. No queda exclòs, però, que el bisbe li assigni una missió d’àmbit diocesà o l’enviï a camps d’apostolat diferents dels que ell coneix, si així ho demana el bé pastoral de la diòcesi.

4.4.4. El diaca complirà la seva missió en perfecte comunió amb el bisbe i el seu presbiteri. Per tal de facilitar aquesta comunió i fer eficaç l’exercici de la missió encomanada pel bisbe, seran redactades unes normes que determinin les funcions i responsabilitats del diaca en relació amb els preveres del lloc on es desenrotlli la seva missió.

4.4.5. Un cop ordenat, el diaca continua la seva formació i entra a formar part de la Comunitat diaconal de la diòcesi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *