Un temps per a l’esperança

(Diumenge, 28/11/2010)

La nostra litúrgia comença un any nou. El temps que anomenem d’Advent, del qual avui és el primer diumenge, és el temps que ens prepara, durant quatre setmanes, per a la celebració del Nadal, el naixement de nostre Senyor Jesucrist. Tot l’any, però sobretot en aquest temps litúrgic, l’Església posa en els llavis dels cristians que celebren l’eucaristia aquesta súplica: “Veniu, Senyor Jesús”. És una pregària que ens ve des dels primers cristians i de la qual tenim constància en el Nou Testament, en les cartes de Sant Pau i en el llibre de l’Apocalipsi.

En la societat actual l’esperança resulta molt problemàtica. Es respira més aviat resignació, desencís, frustració i de vegades fins i tot desesperació. El nostre món té molta necessitat d’esperança.

Conscient d’això, el Sant Pare Benet XVI ha volgut dedicar a l’esperança la segona encíclica, titulada Salvats en esperança. En aquest escrit proposa als cristians tres llocs d’aprenentatge i d’exercici de l’esperança, ben oportuns per al temps d’Advent. El primer és la pregària, com a escola d’esperança, perquè qui prega mai no està sol i no pot estar desesperat. El segon lloc és l’actuar i el sofrir, que comporta l’acció humana. El tercer és el Judici final, perquè –diu el Sant Pare- “la fe en el Judici final és per damunt de tot i sobretot esperança, aquesta esperança la necessitat de la qual s’ha fet evident precisament en les convulsions dels últims segles”. En aquest mateix text ens diu, citant sant Pau, que “un món sense Déu és un món sense esperança”.    

La ciutat de Barcelona va acollir, del 3 al 5 d’octubre, la XXV Trobada Internacional de Pregària per la Pau. Un dels punts en què més es va insistir en aquesta trobada interreligiosa fou en la necessitat que la nova dècada en què entrarem aviat sigui un temps de convivència i de diàleg a totes les instàncies, i no una dècada com la que tanquem, durant la qual “el món ha cregut més en la contraposició i el conflicte que no en el diàleg i en la pau”. El text de la “Crida per a la pau”, que resumeix l’esperit de la Trobada, acaba amb aquestes paraules: “Volem entrar en la dècada que s’obre amb la força de l’Esperit per crear un temps d’esperança per al món. Fa falta esperança. I nosaltres tenim esperança. La nostra esperança ve de lluny i mira al futur. Un destí comú és l’únic destí que pot tenir la humanitat. Que aquesta dècada pugui ser la dècada de la pau, del diàleg i de l’esperança.”

El Dr. Andrea Riccardi, en la seva intervenció en la cerimònia final de la Trobada, afirmà que “moltes de les actuals crisis polítiques s’expliquen per l’absència d’una missió per la qual es pugui viure”.  

El cristians estem cridats a posar esperança en el món. Són els valors espirituals els que poden generar esperança i superar el desencís. Crec que la Trobada de Barcelona realment ha generat esperança. L’esperança que podem “viure junts en un temps de crisi”, que era el lema de la Trobada. L’esperança de superar el terrorisme. L’esperança de reduir la pobresa en la nostra societat i a tot el món.

Com va dir també el professor Riccardi, “tenim  l’esperança que amb la força dèbil de la fe puguem portar el nostre segle cap a un temps de pau: pau en la vida dels pobles, pau entre els pobles, pau entre les religions i pau en el cor dels homes. Aquesta és la nostra esperança i el nostre somni”.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO