Missatge del sant pare Francesc per a la 52a Jornada Mundial de les comunicacions socials 2018

‘FAKE NEWS’ I PERIODISME DE PAU

«La veritat us farà lliures» (Jn 8,32)

13 de maig de 2018 (Solemnitat de l’Ascensió del Senyor)

Benvolguts germans i germanes,

En el projecte de Déu, la comunicació humana és una modalitat essencial per a viure la comunió. L’ésser humà, imatge i semblança del Creador, és capaç d’expressar i compartir la veritat, el bé, la bellesa. És capaç d’explicar l’experiència pròpia i descriure el món, i de construir així la memòria i la comprensió dels esdeveniments.

Però l’home, si segueix el seu egoisme orgullós, també pot fer un mal ús de la facultat de comunicar, com ho mostren des del començament els episodis bíblics de Caín i Abel, i de la Torre de Babel (cf. Gn 4,1-16; 11, 1-9). L’alteració de la veritat és el símptoma típic d’aquesta distorsió, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Per contra, en la fidelitat a la lògica de Déu, la comunicació es converteix en lloc per a expressar la responsabilitat pròpia en la recerca de la veritat i en la construcció del bé.

Avui, en un context de comunicació cada vegada més veloç i immersos dins un sistema digital, assistim al fenomen de les notícies falses, les anomenades fake news. Aquest fenomen ens crida a la reflexió; per això he dedicat aquest missatge al tema de la veritat, com ho van fer ja en diferents ocasions els meus predecessors a partir de Pau VI (cf. Missatge de 1972: «Els instruments de comunicació social al servei de la veritat»). Voldria oferir d’aquesta manera una aportació a l’esforç comú per a prevenir la difusió de les notícies falses i per a redescobrir el valor de la professió periodística i la responsabilitat personal de cadascú en la comunicació de la veritat.

1. Què hi ha de fals en les notícies falses?

Fake news és un terme discutit i també objecte de debat. Generalment al·ludeix a la desinformació difosa online o en els mitjans de comunicació tradicionals. Aquesta expressió es refereix, per tant, a informacions infundades, fonamentades en dades inexistents o distorsionades, que tenen com a finalitat enganyar o fins i tot manipular el lector per aconseguir determinats objectius, influenciar les decisions polítiques o obtenir guanys econòmics.

L’eficàcia de les fake news es deu, en primer lloc, a la seva naturalesa mimètica, és a dir, a la seva capacitat d’aparèixer com a plausibles. En segon lloc, aquestes notícies, falses però versemblants, són capcioses, en el sentit que són hàbils per a capturar l’atenció dels destinataris posant l’accent en estereotips i prejudicis estesos dins un teixit social, i se sostenen en emocions fàcils de suscitar, com l’ànsia, el menyspreu, la ràbia i la frustració. La seva difusió pot comptar amb l’ús manipulador de les xarxes socials i de les lògiques que en garanteixen el funcionament. D’aquesta manera, els continguts, malgrat estar mancats de fonament, obtenen una visibilitat tal que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen contenir els danys que produeixen.

La dificultat per a desemmascarar i eradicar les fake news es deu tanmateix al fet que les persones sovint interactuen dins ambients digitals homogenis i impermeables a perspectives i opinions divergents. El resultat d’aquesta lògica de la desinformació és que, en comptes de realitzar una sana comparació amb altres fonts d’informació, cosa que podria posar en discussió positivament els prejudicis i obrir un diàleg constructiu, es corre el risc de convertir-se en actors involuntaris de la difusió d’opinions sectàries i infundades. El drama de la desinformació es troba a desacreditar l’altre, presentar-lo com a enemic, fins arribar a la demonització que afavoreix els conflictes. Les notícies falses revelen així la presència d’actituds intolerants i hipersensibles al mateix temps, amb l’únic resultat d’estendre el perill de l’arrogància i l’odi. A això condueix, en última anàlisi, la falsedat.

2. Com podem reconèixer-les?

Cap de nosaltres no pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats. No és feina fàcil, perquè la desinformació es fonamenta freqüentment en discursos heterogenis, intencionadament evasius i subtilment enganyosos, i se serveix a vegades de mecanismes refinats. Per això són lloables les iniciatives educatives que permeten aprendre a llegir i valorar el context comunicatiu i ensenyen a no ser divulgadors inconscients de la desinformació, sinó actius en el seu desvetllament. Són també encomiables les iniciatives institucionals i jurídiques encaminades a concretar normes que s’oposin a aquest fenomen, com les que han posat en marxa les companyies tecnològiques i de mitjans de comunicació, adreçades a definir nous criteris per a la verificació de les identitats personals que s’amaguen darrere de milions de perfils digitals.

Però la prevenció i la identificació dels mecanismes de la desinformació requereixen també un discerniment atent i profund. En efecte, s’ha de desemmascarar el que es podria definir com la «lògica de la serp», capaç de camuflar-se a tot arreu i mossegar. Es tracta de l’estratègia utilitzada per la «serp astuta» de què parla el Llibre del Gènesi, la qual, als albors de la humanitat, va ser l’artífex de la primera fake news (cf. Gn 3,1-15) que va portar conseqüències tràgiques del pecat i que es van concretar després en el primer fratricidi (cf. Gn 4) i en altres innombrables formes de mal contra Déu, el proïsme, la societat i la creació.

L’estratègia d’aquest hàbil «pare de la mentida» (Jn 8,44) és la mimesi, una insidiosa i perillosa seducció que s’obre camí en el cor de l’home amb argumentacions falses i atraients. En la narració del pecat original, el temptador, efectivament, s’acosta a la dona fingint ser amic i interessar-se pel seu bé, i comença el seu discurs amb una afirmació vertadera, però només en part: «Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?» (Gn 3,1). En realitat el que Déu havia dit a Adam no era que no mengessin de cap arbre, sinó només d’un arbre: «No mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal» (Gn 2,17). La dona, responent, ho explica a la serp, però es deixa atraure per la seva provocació: «Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem» (Gn 3,2-3). Aquesta resposta té un sabor legalista i pessimista: havent donat credibilitat al falsari i deixant-se seduir per la seva versió dels fets la dona es deixa enganyar. Per això, de seguida para atenció quan li assegura: «No, no morireu pas» (v. 4). Així doncs, la desconstrucció del temptador assumeix una aparença creïble: «Déu sap que, si un dia en mengeu, se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal» (v. 5). Finalment, s’arriba a desacreditar la recomanació paternal de Déu, que anava dirigida al bé, per seguir la seductora incitació de l’enemic: «Llavors la dona va veure que el fruit de l’arbre era bo per a menjar i feia goig de veure» (cf. v. 6). Aquest episodi bíblic revela per tant un fet essencial per al nostre raonament: cap desinformació no és innòcua; per contra, fiar-se d’allò que és fals produeix conseqüències nefastes. Fins i tot una distorsió de la veritat aparentment lleu pot tenir efectes perillosos.

Del que es tracta, de fet, és de la nostra cobdícia. Les fake news es converteixen sovint en virals, és a dir, es difonen de manera veloç i difícilment manejable, no a causa de la lògica de compartir que caracteritza les xarxes socials, sinó més aviat per la cobdícia insaciable que s’encén fàcilment en l’ésser humà.

Les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació tenen la seva arrel en la set de poder, de tenir i de gaudir que en últim terme ens fa víctimes d’un engany molt més tràgic que no pas el de les seves manifestacions individuals: el del mal que es mou de falsedat en falsedat per a robar-nos la llibertat del cor. Heus aquí per què educar en la veritat significa educar per a saber discernir, valorar i ponderar els desitjos i les inclinacions que es mouen dins nostre, per a trobar-nos privats del bé «caient» en cada temptació.

3. «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32)

La contínua contaminació a través d’un llenguatge enganyós acaba per ofuscar la interioritat de la persona. Dostoievski va escriure una cosa interessant en aquest sentit: «Qui es menteix a si mateix i escolta les seves mentides mateixes, arriba al punt de no poder distingir la veritat, ni dins d’ell mateix ni al seu entorn, i d’aquesta manera comença a perdre el respecte a si mateix i als altres. Després, com que ja no estima ningú, deixa també d’estimar, i per a distreure el tedi que produeix la manca d’estimació i ocupar-se en alguna cosa, es lliura a les passions i als plaers més baixos, i per culpa dels seus vicis, es fa com una bèstia. I tot això deriva del fet de mentir contínuament als altres i a ell mateix» (Els germans Karamazov, II,2).

Així doncs, com ens podem defensar? L’antídot més eficaç contra el virus de la falsedat és deixar-se purificar per la veritat. En la visió cristiana, la veritat no és sols una realitat conceptual que es refereix al judici sobre les coses, definint-les com a vertaderes o falses. La veritat no és sols treure a la llum coses fosques, «desvetllar la realitat», com porta a pensar l’antic terme grec que la designa, aletheia (d’a-lethès ‘no amagat’). La veritat té a veure amb la vida sencera. A la Bíblia té el significat de suport, solidesa, confiança, com ho fa entendre l’arrel aman, de la qual prové també l’amén litúrgic. La veritat és allò sobre el que un es pot sostenir per a no caure. En aquest sentit relacional, l’únic veritablement fiable i digne de confiança sobre el qual es pot comptar sempre, és a dir, «vertader», és el Déu viu. Heus aquí l’afirmació de Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6). L’home, per tant, descobreix i redescobreix la veritat quan l’experimenta en si mateix com a fidelitat i fiabilitat de qui l’estima. Només això allibera l’home: «La veritat us farà lliures» (Jn 8,32).

Alliberació de la falsedat i cerca de la relació: heus aquí els dos ingredients que no poden faltar per tal que les nostres paraules i els nostres gestos sigui vertaders, autèntics, dignes de confiança. Per a discernir la veritat cal distingir què és el que afavoreix la comunió i promou el bé, i allò que, contràriament, tendeix a aïllar, dividir i contraposar. La veritat, per tant, no s’aconsegueix realment quan s’imposa com quelcom extrínsec i impersonal; en canvi, brolla de relacions lliures entre les persones, en l’escolta recíproca. A més, mai no es deixa de buscar la veritat, perquè sempre està alerta la falsedat, també quan es diuen coses veritables. Una argumentació impecable pot sostenir-se sobre fets innegables, però si s’utilitza per a ferir l’altre i desacreditar-lo als ulls dels altres, per més que sembli justa, no conté en ella la veritat. Pels seus fruits podem distingir la veritat dels enunciats: si susciten polèmica, fomenten divisions, infonen resignació; o si, per contra, porten a la reflexió conscient i madura, al diàleg constructiu, a una laboriositat profitosa.

4. La pau és la notícia veritable

El millor antídot contra les falsedats no són les estratègies, sinó les persones, persones que, lliures de la cobdícia, estan disposades a escoltar i permeten que la veritat emergeixi a través de la fatiga d’un diàleg sincer; persones que, atretes pel bé, es responsabilitzen en l’ús del llenguatge. Si el camí per a evitar l’expansió de la desinformació és la responsabilitat, qui té un compromís especial és qui pel seu ofici té la responsabilitat d’informar, és a dir: el periodista, custodi de les notícies. Aquest, en el món contemporani, no realitza només un treball, sinó una missió vertadera i pròpia. Té la tasca, en el frenesí de les notícies i en el remolí de les primícies, de recordar que en el centre de la notícia no hi ha la velocitat a donar-la i l’impacte sobre les xifres d’audiència, sinó les persones. Informar és formar, és involucrar-se en la vida de les persones. per això la verificació de les fonts i la custòdia de la comunicació són processos de desenvolupament del bé veritables i propis que generen confiança i obren camins de comunió i de pau.

Per tant, vull adreçar una crida a promoure un periodisme de pau, sense entendre amb aquesta expressió un periodisme «bonista» que negui l’existència de problemes greus i assumeixi tons tediosos. Em refereixo, contràriament, a un periodisme sense fingiments, hostil a les falsedats, a eslògans efectistes i a declaracions altisonants; un periodisme fet per persones per a persones i que es comprèn com a servei a tots, especialment a aquells —i són la majoria en el món— que no tenen veu; un periodisme que no cremi les notícies, sinó que s’esforci a buscar les causes reals dels conflictes per a afavorir la comprensió de les seves arrels i la seva superació a través de la posada en marxa de processos virtuosos; un periodisme entossudit a indicar solucions alternatives a l’escalada del clamor i de la violència verbal.

Per això, inspirant-nos en una oració franciscana, podríem adreçar-nos a la Veritat en persones de la manera següent:

Senyor, feu-nos instruments de la vostra pau.
Feu-nos reconèixer el mal que s’insinua en una comunicació que no crea comunió.
Feu-nos capaços de treure el verí dels nostres judicis.
Ajudeu-nos a parlar dels altres com de germans i germanes.
Vós sou fidel i digne de confiança; feu que les nostres paraules siguin llavors de bé per al món:
on hi ha soroll, feu que practiquem l’escolta;
on hi ha confusió, feu que inspirem harmonia;
on hi ha ambigüitat, feu que portem claredat;
on hi ha exclusió, feu que portem compartició;
on hi ha sensacionalisme, feu que usem la sobrietat;
on hi ha superficialitat, feu que plantegem interrogants veritables;
on hi ha prejudici, feu que suscitem confiança;
on hi ha agressivitat, feu que portem respecte;
on hi ha falsedat, feu que portem veritat.

Amén.

Francesc

Vaticà, 24 de gener de 2018