Missatge del papa Francesc als catòlics xinesos i a l’Església universal

Vaticà, 26 de setembre de 2018

«Que n’és de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor,
és fidel per segles i segles»
(Salm 100/99,5).

Benvolguts germans en l’episcopat, preveres, persones consagrades i tots els fidels de l’Església catòlica a la Xina: donem gràcies al Senyor, perquè el seu amor perdura sempre i reconeixem que «ell ens ha creat i nosaltres som seus, som el seu poble i el ramat que ell pastura» (Sl 100,3).

En aquest moment ressonen en el meu interior les paraules amb les que el meu venerat predecessor us exhortava en la Carta del 27 de maig de 2007: «Església catòlica a la Xina, petit ramat present i operant en la vastitud d’un Poble immens que camina en la història, com ressonen, d’encoratjadores i provocadores, per a tu les paraules de Jesús: “No tinguis por, petit ramat; que el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne” (Lc 12,32)! Per tant, “que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel” (Mt 5,16)» (Benet XVI, Carta als catòlics xinesos, 27 de maig de 2007, 5).

1. En els últims temps, han circulat moltes veus oposades sobre el present i, especialment, sobre el futur de la comunitat catòlica a la Xina. Soc conscient que aquest remolí d’opinions i consideracions haurà provocat molta confusió, originant en molts cors sentiments contradictoris. En alguns, sorgeixen dubtes i perplexitat; altres, tenen la sensació que han estat abandonats per la Santa Seu i, al mateix temps, es pregunten inquiets sobre el valor del sofriment viscut en fidelitat al Successor de Pere. En molts altres, en canvi, predominen expectatives i reflexions positives que estan animades per l’esperança d’un futur més serè a causa d’un testimoni fecund de la fe en terra xinesa.

Aquesta situació s’ha anat accentuant sobretot amb referència a l’Acord Provisional entre la Santa Seu i la República Popular de la Xina que, com sabeu, s’ha signat recentment a Pequín. En un moment tan significatiu per a la vida de l’Església, i a través d’aquest Missatge breu, desitjo, sobretot, assegurar-vos que cada dia us tinc presents en la meva pregària a més de compartir amb vosaltres els sentiments que estan en el meu cor.

Són sentiments de gratitud al Senyor i d’admiració sincera —que és l’admiració de tota l’Església catòlica— pel do de la vostra fidelitat, de la constància en la prova, de la confiança arrelada en la Providència divina, també quan certs esdeveniments es van demostrar particularment adversos i difícils.

Aquestes experiències doloroses pertanyen al tresor espiritual de l’Església a la Xina i de tot el Poble de Déu que peregrina a la terra. Us asseguro que el Senyor, precisament a través del gresol de les proves, no deixa mai d’omplir-nos de les seves consolacions i de preparar-nos per a una alegria més gran. Amb el Salm 126 tenim la certesa que «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega» (v. 5).

Seguim, doncs, amb la mirada fixa en l’exemple de tants fidels i pastors que no han dubtat a oferir el seu «noble testimoni» (cf. 1 Tm 6,13) a l’Evangeli, fins a l’oferiment de la pròpia vida. S’han de considerar com a veritables amics de Déu.

2. Per la meva banda, sempre he considerat la Xina com una terra plena de grans oportunitats, i el poble xinès com artífex i protector d’un patrimoni inestimable de cultura i saviesa, que s’ha anat provant en resistir les adversitats i integrant les diferències, i que va prendre contacte, no per casualitat, des de temps remots amb el missatge cristià. Com deia amb gran subtilesa el P. Mateo Ricci, S.J., desafiant-nos a viure la virtut de la confiança, «abans d’establir una amistat, es necessita observar; després de tenir-la, es necessita confiança mútua» (De Amicitia, 7).

Tinc també la convicció que la trobada només serà autèntica i fecunda si es realitza posant en pràctica el diàleg, que significa conèixer-se, respectar-se i «caminar junts» per a construir un futur comú d’una harmonia més gran.

En aquest solc es col·loca l’Acord Provisional, que és fruit d’un llarg i complex diàleg institucional entre la Santa Seu i les autoritats xineses, iniciat ja per sant Joan Pau II i seguit pel papa Benet XVI. Al llarg d’aquest recorregut, la Santa Seu no tenia —ni té— cap altre objectiu que el de dur a terme les finalitats espirituals i pastorals que li són pròpies; és a dir, sostenir i promoure l’anunci de l’Evangeli, així com el d’assolir i mantenir la plena i visible unitat de la comunitat catòlica a la Xina.

Sobre el valor i les finalitats de l’esmentat Acord, desitjo proposar-vos algunes reflexions, oferint-vos a més algun suggeriment d’espiritualitat pastoral per al camí que, en aquesta nova fase, estem cridats a recórrer.

Es tracta d’un camí que, com l’etapa precedent, «requereix temps i pressuposa la bona voluntat de les parts» (Benet XVI, Carta als catòlics xinesos, 27 de maig de 2007, 4), però per a l’Església, dins i fora de la Xina, no es tracta només d’adherir-se a valors humans, sinó de respondre a una vocació espiritual: sortir de si mateixa per abraçar «la joia i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els qui sofreixen» (Conc. Ecum. Vat. II, Const. ap. Gaudium et spes, 1), així com els desafiaments del present que Déu li confia. Per tant, és una crida eclesial perquè ens fem peregrins en els camins de la història, confiant abans de res en Déu i en les seves promeses, com ho van fer Abraham i els nostres pares en la fe.

Abraham, cridat per Déu, va obeir partint cap a una terra desconeguda que havia de rebre en heretat, sense conèixer el camí que s’obria davant seu. Si Abraham hagués pretès condicions, socials i polítiques, ideals abans de sortir de la seva terra, potser no hauria sortit mai. Ell, en canvi, va confiar en Déu i per la seva Paraula va deixar la seva casa i les seves seguretats. No van ser doncs els canvis històrics els que li permeteren confiar en Déu, sinó que va ser la seva fe autèntica la que va provocar un canvi en la història. La fe, de fet, «és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats que no veiem. Els antics han merescut per la fe el testimoni de l’Escriptura» (He 11,1-2).

3. Com a Successor de Pere, desitjo confirmar-vos en aquesta fe (cf. Lc11,32) —en la fe d’Abraham, en la fe de la Mare de Déu, en la fe que heu rebut—, per convidar-vos a posar cada vegada amb una convicció més gran la vostra confiança en el Senyor de la història, discernint la seva voluntat que es realitza en l’Església. Invoquem el do de l’Esperit perquè il·lumini la ment, encengui el cor i ens ajudi a entendre cap a on ens vol portar per superar els moments inevitables de cansament i tenir el valor de seguir decididament el camí que s’obre davant nostre.

Per tal de sostenir i impulsar l’anunci de l’Evangeli a la Xina i de restablir la plena i visible unitat en l’Església, era fonamental afrontar, en primer lloc, la qüestió dels nomenaments episcopals. Tots coneixeu que, lamentablement, la història recent de l’Església catòlica a la Xina ha estat dolorosament marcada per les profundes tensions, ferides i divisions que s’han polaritzat, sobretot, al voltant de la figura del bisbe com a guardià de l’autenticitat de la fe i garant de la comunió eclesial.

Quan, en el passat, es va pretendre determinar també la vida interna de les comunitats catòliques, imposant el control directe més enllà de les legítimes competències de l’Estat, va sorgir en l’Església a la Xina el fenomen de la clandestinitat. Aquesta experiència —cal assenyalar— no és normal en la vida de l’Església i «la història ensenya que pastors i fidels han recorregut a ella només amb el desig dolorós de mantenir íntegra la pròpia fe» (Benet XVI, Carta als catòlics xinesos, 27 de maig de 2007, 8).

Voldria donar-vos a conèixer que, des que em va ser confiat el Ministeri Petrí, he experimentat un gran consol en constatar el desig sincer dels catòlics xinesos de viure la seva fe en plena comunió amb l’Església universal i amb el Successor de Pere, que és «el principi i fonament perpetu i visible de la unitat, tant dels bisbes com de la multitud de fidels» (Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, 23). D’aquest desig, he rebut durant aquests anys nombrosos signes i testimonis concrets, també de part dels qui, fins i tot bisbes, han ferit la comunió en l’Església, a causa de la seva debilitat i dels seus errors, però, a més, no poques vegades, per la forta i indeguda pressió externa.

Per tant, després d’haver examinat atentament cada situació personal i escoltat diferents parers, he reflexionat i pregat molt buscant el bé veritable de l’Església a la Xina. Finalment, davant del Senyor i amb serenitat de judici, en continuïtat amb les directrius dels meus predecessors immediats, he decidit concedir la reconciliació als set bisbes “oficials” ordenats sense manament pontifici i, suprimida tota sanció canònica relativa als seus casos, readmetre’ls a la plena comunió eclesial. Al mateix temps, demano a aquests bisbes que manifestin, a través de gestos concrets i visibles, la restablerta unitat amb la Seu Apostòlica i amb les Esglésies disperses pel món, i que es mantinguin fidels malgrat les dificultats.

4. En el sisè any del meu pontificat, que ja des dels primers passos vaig posar sota l’amor misericordiós de Déu, convido per tant tots els catòlics xinesos a esdevenir artífexs de reconciliació, recordant amb una renovada empenta apostòlica les paraules de sant Pau: «Déu ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació» (2 Co 5,18).

De fet, com vaig escriure en concloure el Jubileu Extraordinari de la misericòrdia, «no existeix cap llei ni precepte que pugui impedir a Déu tornar a abraçar el fill que retorna a ell reconeixent que s’ha equivocat, però decidit a recomençar des del principi. Quedar-se només en la llei equival a banalitzar la fe i la misericòrdia divina. […] Fins i tot en els casos més complexos, en els quals se sent la temptació de fer prevaldre una justícia que deriva només de les normes, s’ha de creure en la força que brolla de la gràcia divina» (Carta ap. Misericordia et misera, 20 de novembre de 2016, 11).

Amb aquest esperit, i amb les decisions adoptades, podem iniciar un camí inèdit, que confiem que ajudarà a guarir les ferides del passat, a restablir la plena comunió de tots els catòlics xinesos i a obrir una fase d’una col·laboració fraterna més gran, per assumir amb un compromís renovat la missió d’anunciar l’Evangeli. En efecte, l’Església existeix per donar testimoni de Jesús i de l’amor del Pare que perdona i salva.

5. L’Acord Provisional firmat amb les autoritats xineses, tot i que està circumscrit a alguns aspectes de la vida de l’Església i està cridat necessàriament a ser millorat, pot contribuir —en la part que li correspon— a escriure aquesta nova pàgina de l’Església catòlica a la Xina. Per primera vegada, es contemplen elements estables de col·laboració entre les autoritats de l’Estat i la Seu Apostòlica, amb l’esperança d’assegurar bons pastors a la comunitat catòlica.

En aquest context, la Santa Seu desitja fer el que li correspon fins al final, però també vosaltres, bisbes, preveres, persones consagrades i fidels laics, teniu un paper important: buscar de forma conjunta bons candidats que siguin capaços d’assumir en l’Església el delicat i important servei episcopal. No es tracta, en efecte, de nomenar funcionaris per a la gestió de les qüestions religioses, sinó de tenir pastors autèntics segons el cor de Jesús, entregats amb el seu treball generós al servei del Poble de Déu, especialment dels més pobres i dèbils, tenint en compte les paraules del Senyor: «Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci l’esclau de tots» (Mc 10,43-44).

En aquest sentit, és evident que un Acord no és res més que un instrument, i per si sol no podrà resoldre tots els problemes existents. En realitat, aquest resultaria ineficaç i estèril si no anés acompanyat per un compromís profund de renovació de la conducta personal i del comportament eclesial.

6. A nivell pastoral, la comunitat catòlica a la Xina està cridada a romandre unida, per a superar les divisions del passat que tants sofriments han provocat i ho segueixen fent en el cor de molts pastors i fidels. Que tots els cristians, sense distinció, facin ara gestos de reconciliació i de comunió. En aquest sentit, prenguem seriosament l’advertència de san Juan de la Cruz: «Al capvespre de la vida t’examinaran en l’amor» (Paraules de llum i d’amor, 1,60).

Que, en l’àmbit civil i polític, els catòlics xinesos siguin bons ciutadans, estimin totalment la seva Pàtria i serveixin el seu País amb esforç i honestedat, segons les seves pròpies necessitats. Que, en el pla ètic, siguin conscients que molts compatriotes esperen d’ells un grau més elevat en el servei del bé comú i del desenvolupament harmoniós de tota la societat. Que els catòlics sàpiguen, de manera particular, oferir aquella aportació profètica i constructiva que obtenen de la seva fe en el regne de Déu. Això pot exigir-los també la dificultat d’expressar una paraula crítica, no per inútil contraposició, sinó per tal d’edificar una societat més justa, més humana i més respectuosa amb la dignitat de cada persona.

7. Em dirigeixo a tots vosaltres, benvolguts germans bisbes, preveres i persones consagrades, que «serviu el Senyor amb alegria» (Sl100,2). Que ens reconeguem com a deixebles de Crist en el servei al Poble de Déu. Que visquem la caritat pastoral com a brúixola del nostre ministeri. Que superem les contradiccions del passat, la recerca d’interessos personals i atenguem els fidels, fent nostres les seves alegries i sofriments. Que treballem humilment per la reconciliació i la unitat. Que reprenem amb força i passió el camí de l’evangelització, com va assenyalar el Concili Ecumènic Vaticà II.

A tots vosaltres us dic novament amb afecte: «Ens mobilitza l’exemple de tants sacerdots, religioses, religiosos i laics que es dediquen a anunciar i a servir amb gran fidelitat, moltes vegades arriscant les seves vides i certament a costa de la seva comoditat. El seu testimoniatge ens recorda que l’Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, devorats per l’entusiasme de comunicar la veritable vida. Els sants sorprenen, desinstal·len, perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiadora» (Exhort. ap. Gaudete et exsultate, 19 de març de 2018, 138).

Us prego amb convicció que demaneu la gràcia de no vacil·lar quan l’Esperit ens reclami que fem un pas endavant: «Demanem el valor apostòlic de comunicar l’Evangeli als altres i de renunciar a fer de la nostra vida cristiana un museu de records. En tot cas, deixem que l’Esperit Sant ens faci contemplar la història en clau de Jesús ressuscitat. D’aquesta manera l’Església, en lloc d’estancar-se, podrà tirar endavant acollint les sorpreses del Senyor» (ibíd., 139).

8. En aquest any, en el qual tota l’Església celebra el Sínode dels Joves, desitjo dirigir-me especialment a vosaltres, joves catòlics xinesos, que travesseu les portes de la Casa del Senyor «amb himnes donant-li gràcies i beneint el seu nom» (Sl 100,4). Us demano que col·laboreu en la construcció del futur del vostre país amb els dons personals que heu rebut i amb la vostra fe jove. Us animo a portar a tots, amb el vostre entusiasme, l’alegria de l’Evangeli.

Estigueu disposats a acollir com a guia segura l’Esperit Sant, que indica al món d’avui el camí cap a la reconciliació i la pau. Deixeu-vos sorprendre per la força renovadora de la gràcia, també quan us pugui semblar que el Senyor us demana un compromís superior a les vostres forces. No tingueu por d’escoltar la seva veu que us demana fraternitat, trobada, capacitat de diàleg i de perdó, i esperit de servei, malgrat tantes experiències doloroses del passat recent i de les ferides encara obertes.

Obriu el cor i la ment per a discernir el pla misericordiós de Déu, que ens demana superar els prejudicis personals i antagonismes entre els grups i les comunitats, per a obrir un camí valent i fratern a la llum d’una autèntica cultura de la trobada.

Són moltes les temptacions d’avui: l’orgull de l’èxit mundà, el tancament en les pròpies certeses, la supremacia donada a les coses materials com si Déu no existís. Aneu contracorrent i mantingueu-vos ferms en el Senyor: «Que n’és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles» (Sl 100,5).

9. Estimats germans i germanes de l’Església universal: tots hem de reconèixer com un dels signes del nostre temps el que està succeint avui en la vida de l’Església a la Xina. Tenim una tasca important: acompanyar amb la pregària fervorosa i l’amistat fraterna els nostres germans i germanes a la Xina. De fet, ells han d’experimentar que no estan sols en el camí que en aquest moment s’obre davant d’ells. Cal que siguin acollits i ajudats com a part viva de l’Església: «Que n’és, de bo i agradable, viure tots junts els germans» (Sl133,1).

Que cada comunitat catòlica local, a tot el món, es comprometi a reconèixer el valor i a acollir el tresor espiritual i cultural específic dels catòlics xinesos. Ha arribat l’hora en què provem junts els fruits genuïns de l’Evangeli sembrat en el si de l’antic «Regne del Mig» i que elevem al Senyor Jesucrist el cant de la fe i de l’acció de gràcies, embellit amb autèntiques notes xineses.

10. Em dirigeixo amb respecte als qui guien la República Popular de la Xina i renovo la invitació a continuar el diàleg iniciat fa temps amb confiança, valentia i amplitud de mires. Desitjo assegurar que la Santa Seu seguirà treballant sincerament per a créixer en l’autèntica amistat amb el Poble xinès.

Els contactes actuals entre la Santa Seu i el govern xinès s’estan revelant útils per a superar les contraposicions del passat, també recent, i per a escriure una pàgina de col·laboració més serena i concreta en la certesa que «les incomprensions no afavoreixen ni a les Autoritats xineses ni a l’Església catòlica a la Xina» (Benet XVI, Carta als catòlics xinesos, 27 de maig de 2007, 4).

D’aquesta manera, la Xina i la Seu Apostòlica, cridades per la història a una tasca difícil però apassionant, podran actuar més positivament a favor del creixement ordenat i harmoniós de la comunitat catòlica a terra xinesa, i s’esforçaran a promoure el desenvolupament integral de la societat, assegurant un respecte més gran per la persona humana també en l’àmbit religiós, treballant de forma concreta en la protecció de l’ambient en el que vivim i en la construcció d’un futur de pau i de fraternitat entre els pobles.

És molt important que també a la Xina, a nivell local, s’aprofundeixin cada vegada més les relacions entre els Responsables de les comunitats eclesials i les Autoritats civils, mitjançant un diàleg sincer i una escolta sense prejudicis que permeti superar les actituds recíproques d’hostilitat. S’ha d’aprendre un estil nou de col·laboració senzilla i quotidiana entre les autoritats locals i les eclesiàstiques —bisbes, preveres, persones grans de les comunitats— de tal manera que es garanteixi el desenvolupament ordenat de les activitats pastorals, harmonitzant les expectatives legítimes dels fidels i les decisions que són competència de les autoritats.

Això ajudarà a comprendre que l’Església a la Xina no és aliena a la història xinesa, ni demana cap privilegi: la seva finalitat en el diàleg amb les autoritats civils és la d’«arribar a una relació basada en el respecte recíproc i en el coneixement profund» (ibíd.).

11. En nom de tota l’Església, demano al Senyor el do de la pau, alhora que us convido a tots a invocar amb mi la protecció maternal de la Mare de Déu.

Mare del cel, escolteu la veu dels vostres fills, que humilment invoquen el vostre nom.

Verge de l’esperança, a vos confiem el camí dels creients en la noble terra de la Xina. Us demanem que presenteu al Senyor de la història les tribulacions i les fatigues, les súpliques i les esperances dels fidels que us preguen, oh Reina del cel.

Mare de l’Església, us consagrem el present i el futur de les famílies i de les nostres comunitats. Protegiu-les i ajudeu-les en la reconciliació fraterna i en el servei vers els pobres que beneeixen el vostre nom, oh Reina del cel.

Consoladora dels afligits, ens dirigim a vos perquè sigueu refugi dels qui ploren en l’hora de la prova. Vetlleu sobre els vostres fills que lloen el vostre nom, feu que portin junts l’anunci de l’Evangeli. Acompanyeu els seus passos per un món més fratern, feu que tots portin l’alegria del perdó, oh Reina del cel.

Maria, Auxili dels cristians, us demanem per a la Xina dies de benedicció i de pau. Amén.

Francesc