Meditació de Quaresma

(Diumenge, 27/03/2011)

El pecat és una realitat ben actual, i el temps de Quaresma és un moment per a recordar-ho i per prendre’n consciència. Jesús ha vingut a perdonar els pecats. Aquesta ha estat la principal missió del Fill de Déu fet home. L’àngel així ho va anunciar a Josep abans del primer Nadal de la història: “Li has de posar per nom Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels pecats”.

Com més coneixem Déu, més sabem què és el pecat. L’home, pel pecat, rebutja l’amor de Déu o mira de construir el seu jo i el seu món al marge de Déu, com si no existís. El concepte de pecat només pot ser interpretat adequadament en el context de les relacions amb Déu. En el context de l’amor de Déu dut fins al final  és on descobrim la veritat dels nostres pecats i ens reconeixem com a veritablement pecadors.

Llegint la Bíblia hom s’adona de com, en cada una de les seves pàgines, es parla de l’existència del pecat, allí s’explica la seva naturalesa i malícia. Però a la Bíblia també es descriu l’amor constant i la misericòrdia indefectible de Déu. La història de la salvació és la història de les temptatives repetides per Déu creador per arrencar l’home del seu pecat.

Ningú no s’escapa de la tendència al pecat, perquè aquest es troba en tothom i en cadascú. La universalitat i radicalitat del pecat és tan gran que la Sagrada Escriptura parla del pecat del món, estat de pecat original i de caiguda universal preexistent que es realitza en els pecats personals, pels quals cadascú s’apropa a  aquest estat i peca dintre seu.

El pecat té una dimensió personal i social. El pecat, en el seu sentit  propi, és un acte lliure de la persona individual; té un origen personal  i unes conseqüències en el pecador mateix. Tot pecat, tanmateix, fins i tot el més estrictament individual, íntim i secret, repercuteix d’alguna manera en els altres, ja que té un caràcter social.

No s’ha de confondre la consciència de pecat i el complex de culpa. Són dues coses distintes. La primera brolla d’un cor conscient  de la primacia de l’amor en l’existència cristiana i implica un acte de responsabilitat. A la persona que té aquesta consciència  la fe cristiana li ofereix el perdó i la misericòrdia de Déu. Tenir consciència del pecat és necessari per sentir un desig operatiu de conversió i de canvi de vida, ja que només qui reconeix la malaltia es posa en camí de trobar el remei oportú.

El complex de culpabilitat, en canvi, brolla de la por, destrueix la joia, submergeix en la tristesa i genera angoixa  i menyspreu d’un mateix. Potser el mal del nostre temps és que manca molta consciència de pecat i sobra molt complex de culpa, com es posa en relleu en la literatura, en l’art i en la psicologia.

Déu és Pare i no ens vol tancats en un complex de culpabilitat que ens tanca en nosaltres mateixos i en una angoixa estèril. Joan Pau II, en una de les seves encícliques, ens va recordar que Déu és “ric en misericòrdia”  i que manifesta constantment la seva omnipotència perdonant els nostres pecats. Per això, Joan Pau II va voler que el segon diumenge de Pasqua, s’anomenés també “Diumenge de la Divina misericòrdia”. És ben significatiu que sigui en aquesta festa –que aquest any s’escau el proper dia 1 de maig- quan el primer Papa polonès de la història serà beatificat.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO