Llibertat religiosa i pau social

(Diumenge, 16/06/2013)

Celebrem aquest any el 1.700 aniversari de l’Edicte de Milà i és pertinent recordar-ho i situar aquest esdeveniment en el marc de les relacions entre religió i societat i entre Església i Estat. Així es va fer en les recents Jornades d’Actualitat Canònica, organitzades per l’Associació Espanyola de Canonistes a la Universitat Pontifícia de Comilles, en les quals vaig tenir el goig de participar.

L’anomenat Edicte de Milà fou donat el 13 de juny de l’any 313 i, com ens explicava en les seves classes l’eminent professor de dret romà Gabrio Lombardi, “té una importància transcendental perquè indica la libertatis initium, l’inici de la llibertat del món modern”.

Les mesures donades pels emperadors Constantí i Licini significaren no només el final progressiu de la persecució contra els cristians, sinó sobretot l’acta de naixement de la llibertat religiosa. Podem dir que amb l’Edicte de Milà varen sorgir per primera vegada en la història dues dimensions que avui anomenem llibertat religiosa i laïcitat de l’Estat. A continuació voldria proposar unes reflexions sobre la llibertat religiosa.

El cardenal Angelo Scola, arquebisbe de Milà, en un escrit recent, recorda dos punts significatius de l’ensenyament de sant Ambròs, arquebisbe d’aquella seu. Aquest recordava als seus diocesans, en primer lloc, que els cristians han de ser fidels a l’autoritat civil; i, en segon lloc, que l’autoritat civil ha de garantir als ciutadans la llibertat religiosa, tant en el pla personal com en el pla social.

Ara que celebrem els 50 anys de l’inici del Vaticà II, és oportú recordar que la declaració Dignitatis Humanae d’aquest Concili va constituir una fita important en la definició de la llibertat religiosa. Aquest document conciliar va significar la superació de la doctrina clàssica de la tolerància i va reconèixer que “la persona humana té dret a la llibertat religiosa”.

Com afirma Nikolaus Lobkowitz, “la qualitat extraordinària de la declaració conciliar consisteix en haver passat, en el tema de la llibertat religiosa, de la noció de veritat a la dels drets de la persona humana”. Si l’error no té drets, una persona té drets fins i tot quan s’equivoca. No es tracta d’un dret davant de Déu, sinó d’un dret respecte de les altre persones, la comunitat i l’Estat.

Malgrat fa tants segles de l’Edicte de Milà, el dret a la llibertat religiosa no és pas reconegut en el món d’avui. I els cristians són un dels col·lectius que més pateix per aquesta mancança. Segons dades recents, prop de 350 milions de cristians pateixen persecució o discriminació religiosa actualment. I el papa Francesc, en una de les seves al·locucions a l’hora de la pregària de l’angelus, ha expressat la seva solidaritat amb els cristians perseguits, de vegades fins a la immolació de la seva vida.    

Voldria remarcar que diversos estudis han demostrat que entre llibertat religiosa i pau social hi ha una correlació molt estreta. Si l’Estat imposa restriccions a l’exercici de la llibertat religiosa, augmenten els conflictes de contingut religiós. Tot reconeixent la llibertat religiosa, avui a Europa es planteja la pregunta sobre quina és la millor política religiosa dels estats amb relació a les institucions religioses. Aquest serà tema d’un altre comentari.

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona