La Mare de Déu, esperança de salvació

(Diumenge, 08/09/2013)

Aquest any la festa de la Nativitat de la Mare de Déu s’escau en diumenge. És una festa mariana molt estimada a la nostra terra. La tradició popular ha situat en aquest dia la celebració de la festa dels santuaris marians, entre nosaltres sobretot els que tenen les seves arrels en les anomenades marededéus trobades. Per aquest motiu, avui celebren la seva festa patronal una gran quantitat de santuaris i fins i tot d’ermites de la nostra terra.

La pietat mariana és un de les herències que hem rebut de la nostra història religiosa. En aquests temps de tantes crisis de fe, els sacerdots tenen experiència de com, en els darrers moments del pelegrinatge terrenal de molts cristians i cristianes, el record de la Mare de Déu i de la seva devoció –sigui la de Montserrat, la de Núria o qualsevol altra- és aquella llum de fe i d’esperança a la qual gairebé ningú, en aquells darrers moments, no es nega a obrir el cor.

D’aquesta manera, la Mare de Déu és –sempre i més en el moment de la mort- “vida, dolcesa i esperança nostra”, com diem en la pregària de la Salve. Un dels textos de la missa d’aquesta festa diu que cal que “l’Església s’alegri en el naixement de la Verge Maria, que fou per al món esperança i autora de salvació”.

Maria ocupa un lloc privilegiat en la història de la salvació i en l’Església, de tal manera que no es pot pensar la fe cristiana sense la presència en ella de santa Maria. El misteri de l’encarnació del Verb és essencial en la nostra fe, i aquesta encarnació té la seva realització en el si virginal de Maria. Maria és la inefable intervenció maternal, activa i generosa, en la missió del Fill de Déu, vingut al món “per nosaltres els homes i per la nostra salvació”.

Un altre text de la “Litúrgia de les hores” d’aquest dia –una antífona de l’ofici de lectures o matines- diu això: “Avui és el naixement de santa Maria verge; ella, amb la seva santedat, ennobleix totes les Esglésies”. Un primer sentit fonamental d’aquesta afirmació és que cada una de les Esglésies diocesanes és una realització, en un lloc concret, de l’Església santa de Déu, i que Maria, membre eminent de l’Església en si mateixa, ennobleix en conseqüència totes les Esglésies, perquè dóna a totes allò que és essencial en la missió del Poble de Déu: fer present el Crist vivent en cada temps i en cada lloc.

Un altre sentit, complementari del primer i fonamental, és que Maria arrela i, per dir-ho així, ajuda a encarnar Jesús i la seva Església en cada lloc. Potser pot sorprendre a algú la multiplicitat dels títols de Maria, quan per al creient la mare de Jesús fou i és una persona única i ben concreta. Però, en un segon moment, s’arriba a entendre que aquests mil noms o advocacions de Maria en la història i en la geografia cristianas són com una nova dimensió maternal seva, fent-se propera i com familiar a cada lloc i en cada cultura.

Això, com el lector comprendrà, és una realitat ben notòria en les nostres terres catalanes. La festa d’avui és una oportunitat per donar gràcies a Déu per l’existència de les nostres moltes ermites i santuaris marians i pel caliu cristià que s’hi conserva, precisament en uns temps difícils per a la fe cristiana. 

  † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona