La ludopatia, una forma de dependència

(Diumenge, 30/09/2012)

La publicitat, en aquests temps de crisi, proposa els jocs d’atzar com un camí ràpid i breu per fer fortuna, en una situació que és molt dura per a moltes persones i moltes famílies. És significatiu que en els temps de crisi i d’ensorrament de moltes esperances els jocs d’atzar prosperin tant. És com deixar-se portar pel somni d’una vida que no exigeix esforç, treball i paciència. El joc, en aquest sentit, és per a molts com un refugi per escapar de les frustracions de la vida

Tanmateix, cal dir que es tracta d’una il·lusió, d’un miratge. Es busca màgicament canviar una situació desagradable en una situació afortunada. Però molt sovint aquesta màgia no obté el resultat esperat. Si en alguna ocasió s’assoleix allò que es desitjava és una excepció. És més, sovint és el començament d’una història que cada vegada va més avall: endeutaments, ingrés en els circuits de la usura, implicació dels familiars i crisi de les famílies.

Cal dir, però, que em refereixo al joc compulsiu, al joc d’atzar com a forma de fer-se ric, com a forma de triomfar en la vida; el joc d’atzar com una forma d’ esclavatge de la persona, com una forma de dependència patològica.

No pretenc una condemna del joc com a tal.  El joc és un fenomen de totes les civilitzacions, del que tenim constància des de temps antiquíssims. No pretenc defensar una abolició de l’aspecte lúdic de la vida, perquè jugar és una de les dimensions belles de la vida. S’ha parlat de l’homo ludens com una de les dimensions de l’existència humana. L’esport, sobretot l’esport practicat i no només l’esport espectacle, és una de les expressions d’aquesta realitat tan humana.

El que cal evitar és aquella forma de joc d’atzar que crea en la persona que s’hi entrega una veritable forma de dependència psicològica del joc, el que s’anomena la ludopatia, és a dir, un comportament compulsiu, semblant –quant a la dependència- a les toxicomanies i a l’alcoholisme. La persona que s’entrega a aquesta dependència entra en un circuit obsessiu: juga per refer-se de les pèrdues i entra en un cercle del qual no es fàcil sortir, perquè monopolitza tota la seva atenció. El poeta Juvenal, a propòsit de la passió dels ciutadans romans pels jocs d’atzar, va dedicar a aquests una de les seves sàtires, en què diu que aquest excés porta a un moment en el qual ja “no n’hi ha prou amb la borsa (del diners), sinó que cal posar en joc fins i tot l’arca” (és a dir, el patrimoni familiar). 

Per això, cal prevenir les persones sobre aquesta forma de dependència. Els joc d’atzar són com un miratge en els deserts que ens planteja la vida. Són una il·lusió seductora de la qual, però, es pot acabar morint. Morint, en resum, la vida personal, la vida sana de relació amb els altres i l’equilibri personal sota el pes d’una forma de dependència cada vegada més esclafant.

El joc és una passió i com totes les passions pot dinamitzar la persona o la pot esclafar. Lliurar-se als jocs d’atzar pot acabar destruint la persona. Cervantes ho tenia clar quan va escriure aquests versos: “Porque al tahur no le dura / mucho tiempo la alegría / y el que de naipes se fía / tiene al quitar la ventura”.

† Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona

VERSIÓ ÀUDIO