A continuació trobarà la homilia del cardenal Joan Josep Omella en l’ordenació presbiteral celebrada a la basílica de la Sagrada Família el passat diumenge, 8 d’octubre.
Benvolguts Bisbes Sergi i Antoni,
Germans sacerdots i diaques,
Estimats Pere, Iñaki, Alberto i Josep,
Germans i germanes en el Senyor.
Déu present enmig del silenci orant
Sabeu perfectament que les obres de Déu, les grans obres de Déu, s’han fet i es fan sempre en el silenci.
Sant Joan de la Creu diu amb unes paraules precioses: “Déu en el seu etern silenci ha pronunciat una sola paraula: Jesucrist. I aquesta paraula ha de ser escoltada en el silenci del cor” (Dites de llum i amor núm. 99).
La nit, sinònim de silenci, és el temps o el lloc on millor actua el Senyor. Així ho expressa amb bellesa un himne de Vespres:
La nit no interromp
la teva història amb l’home;
La nit és temps de salvació.
De nit baixava la teva escala misteriosa
fins a la mateixa pedra on Jacob dormia.
La nit és temps de salvació.
De nit celebraves la Pasqua amb el teu poble,
mentre en les tenebres volava l’extermini.
La nit és temps de salvació.
Abraham comptava tribus d’estrelles cada nit;
de nit prolongaves la veu de la promesa.
La nit és temps de salvació.
De nit, tres vegades, va sentir Samuel el seu nom,
de nit eren els somnis la teva llengua més profunda.
La nit és temps de salvació.
De nit, en una menjadora, naixia la teva Paraula;
de nit ho van anunciar l’àngel i l’estrella.
La nit és temps de salvació.
La nit va ser testimoni de Crist en el sepulcre;
la nit va veure la glòria de la seva resurrecció.
La nit és temps de salvació.
De nit esperarem la teva tornada sobtada,
i trobaràs a punt la llum de la nostra llum.
La nit és temps de salvació. Amén.
I en el silenci del cor del batejat, Déu fa una de les seves obres més meravelloses: l’insereix en el si de la Trinitat i és fet fill de Déu en veritat, en plenitud. El mateix fa el Senyor quan rebem la Comunió. Ell ens fa carn de la seva carn, sang de la seva sang, ens fa temples seus, portadors de la seva misteriosa presència.
I avui, benvolguts germans i amics Pere, Iñaki, Alberto i Josep, en una cerimònia realitzada amb gran unció i devoció per part de tots, i enmig d’un silenci orant, per mitjà del sagrament de l’orde sacerdotal, us convertiu no només en Alter Christus, un altre Crist, sinó més aviat en Ipse Christus, el mateix Crist. Quin misteri més gran!
Nosaltres, amb els ulls de la carn, no veiem res, però en el silenci del vostre cor es realitza una identificació amb Crist autèntica i real. Exteriorment els sacerdots seguim sent els mateixos, limitats, pobres pecadores; però en realitat som “transsubstanciats i configurats” amb el propi Crist. Quin misteri tan gran, quin do tan immens us fa el Senyor i, per tant, fa a l’Església i a la humanitat! Donem gràcies per aquest do que us fa, que fa a les vostres famílies i que fa a l’Església sencera.
Estar en la presencia del Señor
En el Canon II de nuestro Misal, que probablemente fue redactado a finales del siglo II, se describe la esencia del ministerio sacerdotal con las palabras que usa el libro del Deuteronomio (cf. Dt 18,5.7) para describir la esencia del sacerdocio del Antiguo Testamento: astare coram te et tibi ministrare (“Estar en la presencia de Dios y servirle a Él”).
Por lo tanto, son dos tareas que definen la esencia del ministerio sacerdotal: en primer lugar, “estar en la presencia del Señor”. ¿Cómo entender esta expresión? Significa mirar a Dios, vivir para él. Y esa actitud debe hacerla en nombre propio y en nombre del pueblo al que sirve y al que representa.
En el fondo, es vivir también lo que vivían los monjes del desierto, que rezaban la vigilia nocturna ante Dios y por los hombres y que hacían esa oración “de pie”, signo de vigilancia. Así lo expresaba un himno de Cuaresma: Arctius prestemus in custodia (“estemos de guardia de modo más intenso”). Tampoco podemos olvidar que la primera motivación que puso el Señor en su llamada a los apóstoles fue “estar con Él” (Mc 3, 13).
Podemos, pues, deducir que la misión del sacerdote es la de velar, estar en guardia ante las fuerzas amenazadoras del mal. Debe mantener despierto al mundo para Dios. Debe estar de pie frente a las corrientes del tiempo. De pie en la verdad. De pie en el compromiso por el bien.
Y estar en la presencia del Señor también implica caminar siempre a su lado, haciéndonos cargo de los hombres, sirviéndoles con entrega generosa.
El Papa Francisco lo expresa de manera muy gráfica y muy bella cuando dice que el sacerdote, es decir, el pastor del pueblo de Dios, debe ir delante del rebaño indicando el camino, la meta que nos atrae y que no es otra que la persona de Jesús, el Reino de los cielos.
El pastor debe también ir en medio de la gente, compartiendo los gozos y las penas de esas personas a las que ha sido enviado a servir y acompañar. En medio de todos, como uno más, sin buscar honores ni privilegios. Con un corazón dispuesto a amar y servir a todos sin distinción ni preferencias.
Y debe ir, finalmente, detrás de todos al ritmo de los más lentos, de los que se cansan y no quieren seguir… como un padre bueno que atiende a todos y tratando de tener, para todos, una palabra de ánimo, de acogida, de esperanza y de amor.
Vivid siempre así con la ayuda del Señor, queridos amigos, hermanos en el sacerdocio. Esperamos mucho de vosotros, confiamos en vosotros.
Estem vivint moments complexos, però no podem ni hem de ser profetes de calamitats. Hem de treballar tots per posar tendresa, misericòrdia i serenor al nostre voltant. Hem d’evitar la confrontació, la violència i el menyspreu dels altres. Demanem a la nostra patrona, la Mare de Déu de la Mercè, que ens hi ajudi i que ens regali el seny necessari a nosaltres, als nostres dirigents, a les famílies i als pastors de l’Església.
Estimats Pere, Iñaki, Alberto i Josep, confio la vostra vocació i el vostre ministeri a la Mare de Déu i Mare dels sacerdots. Poseu-vos sempre “com un nen a la falda de la mare” (Sal 130,2). Una mare mai es deixa guanyar en generositat, tendresa i entrega. Mediteu sovint l’escena de les Noces de Canà en les quals la Mare de Déu ho orienta tot d’una manera definitiva i segura: “Feu el que Ell us digui” (Jn 2, 5). Guiats per ella, caminareu sempre amb seguretat. Amén
+ Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona
