Carta dominical | «Sols en la vellesa»
Fa uns dies vaig assabentar-me d’una dada que em va colpir veritablement: més de tres-cents mil ancians catalans viuen sols, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Estar sol no sempre és un problema. Sentir-se sol sí, ja que podem estar en companyia i, malgrat tot, tenir sensació de buidor, una experiència de falta d’alguna cosa. L’ésser humà és sociable per naturalesa i necessita els altres per viure. Quan una persona se sent sola, se sent també exclosa.
Les persones grans necessiten el contacte amb altres persones; i, al capvespre de la seva vida, moltes senten, especialment, la manca de presències que les reconfortin i que omplin una mica la buidor que senten. Les pèrdues i les absències els han anat minant la vida.
La vellesa és un moment de fragilitat de la persona en què, de vegades, la marca de la solitud queda dibuixada en el rostre. Quan una persona gran no troba ningú que se n’ocupi ni amb qui parlar, pensa que ja no importa a ningú. La solitud té un impacte emocional que provoca nerviosisme, angoixa, tristesa, mal humor i sensació de marginació social.
El procés de fer-se gran pot arribar a ser dur, perquè es van perdent familiars i amics i també es van perdent facultats i habilitats. La vellesa ens arriba a tothom, i normalment es rep amb més tristesa que alegria. Sovint l’entorn la percep com una nosa més que com un valor. Al llibre dels Salms llegim: «No em rebutgis al temps de la vellesa; ara que decau el meu vigor, no m’abandonis» (Salm 71,9).
Actualment, l’estructura familiar ha canviat i gairebé no hi ha espai per a les persones grans, però, tot i que sovint les arraconem i les menystenim, tenen un paper molt important, de gran valor. Sense elles, es perd la saviesa de la vida i la gran riquesa de les relacions intergeneracionals, en què joves i grans aprenen els uns dels altres. Cal que els nostres germans més grans ocupin el lloc que els pertoca i no quedin desplaçats. «Aquesta civilització continuarà endavant si sap respectar la saviesa, la saviesa de la gent gran». (Amoris Laetitia, 192)
Vivim en una societat amb canvis constants, on es promou l’individualisme i l’autosuficiència, on cadascú va a la seva, on no tenim temps per als altres, però, en canvi, podem passar hores i hores hipnotitzats davant d’una pantalla, amb l’únic objectiu de passar l’estona. Cal que tots siguem sensibles i estiguem atents a les persones de la nostra comunitat, al que els passa, per poder-les acompanyar quan ho necessitin. Cal que cuidem la gent gran perquè són testimonis valuosos que enriqueixen la nostra vida. Qui té un amic té un tresor (cf. Sir 6,14), diuen. Qui té un avi o un amic gran té una fortuna, dic jo. Sens dubte, tenir un avi a prop és un regal, un privilegi, però gairebé també una necessitat. Així ho expressava el papa Francesc en el darrer Sínode, tot recordant una dita argentina: «Si a casa teva no hi ha cap ancià, compra’n un i cuida’l.»
Benvolguts germans, tinguem present la gent gran: acollim-la, escoltem-la i estimem-la. Regalem-los una mica del nostre temps!
† Cardenal Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona
Escolta la glossa dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.