A la nostra societat es parla molt de l’amor. I de l’amor de Déu, també, però no tant. Tanmateix, sovint es confon l’amor amb sentiments com l’atracció, la simpatia o, pitjor encara, la dependència afectiva. Cal purificar la idea de l’amor per no caure en els paranys d’un romanticisme mal entès. Es sol presentar l’apassionament com una conseqüència de l’estimació, en comptes de prevenir-nos davant dels perills d’un egoisme camuflat.
L’amor implica respecte, paciència, tendresa, empatia i, sobretot, generositat, és a dir, deixar de preocupar-nos per la nostra imatge o pels nostres problemes i abocar-nos a atendre les necessitats dels altres.
L’amor, que va de la mà de la generositat, ens marca un camí de santedat. Sant Josep n’és un model. Va viure la santedat en un context molt concret i molt proper a l’experiència de milions de persones: la paternitat. Va ser sant fent de pare. Va servir Déu tenint cura d’una família que, per més extraordinària que fos, no deixava d’oferir situacions d’absoluta quotidianitat. El papa Francesc a Patris Corde constata com en els relats evangèlics de la infantesa de Jesús es fa palès fins a quin punt Déu delega, actua a través d’esdeveniments i de persones concretes. Josep va ser en molts moments el veritable “miracle” amb el qual Déu va atendre Jesús i la seva Mare. El Fill del Totpoderós ve al món assumint una condició de gran feblesa i necessita de Josep per a ser criat i protegit (5). Així, doncs, el testimoni de Josep de Natzaret pot il·luminar la forma de viure i l’espiritualitat del dia a dia de moltíssimes persones compromeses amb la seva realitat quotidiana. Ens ensenya a deixar obrar Déu a través de la nostra vida.
Segons el Papa, ser pare significa introduir un infant dins de l’experiència de la vida, en la realitat (7). I això és el que passava en aquella peculiar família. Així, com a pare, Josep va assumir la generosament la responsabilitat d’educar l’infant Jesús, una educació que va incidir en el seu ministeri. Per exemple: Jesús va veure la tendresa de Déu en Josep (2). A més, Josep va ensenyar Jesús a ser obedient als seus pares, segons el manament de Déu (cf. Ex 20,12). D’aquesta manera, en la vida oculta de Natzaret, sota el guiatge de Josep, Jesús va aprendre a fer la voluntat del Pare (3).
I sant Josep es fidel a la seva vocació des de la generositat. La tradició el presenta amb l’apel·latiu de castíssim espòs. El papa Francesc reinterpreta aquesta dimensió de la seva vida i li atorga un significat que transcendeix la simple renúncia a la satisfacció sexual. Segons el Sant Pare, la castedat consisteix a ser lliures de l’afany de posseir en tots els àmbits de la vida, és a dir, a ser generosos. Només quan un amor és cast és un veritable amor. L’amor que vol posseir, al final, sempre es torna perillós, empresona, s’apropia, ofega, fa infeliç. Déu mateix va estimar l’home amb amor cast / generós i el va deixar lliure fins i tot per equivocar-se i posar-se en contra seva. La lògica de l’amor és sempre una lògica de llibertat, i Josep va ser capaç d’estimar d’una manera extraordinàriament lliure. Mai no es va posar en el centre. Va saber assumir una posició discreta per a posar Maria i Jesús en el centre de la seva vida.
La felicitat de Josep no respon a la lògica de l’auto-sacrifici voluntarista, sinó al do de si mateix. Mai manifesta un sentiment de frustració, sinó de confiança. El seu silenci persistent no amaga queixes; més aviat és un gest d’acceptació, d’aquiescència. El nostre món necessita pares i rebutja els amos; desaprova els qui volen usar la possessió de l’altre per a omplir el seu propi buit; refusa els qui confonen autoritat amb autoritarisme, servei amb servilisme, confrontació amb opressió, caritat amb assistencialisme, força amb destrucció (7).
L’autèntic amor, sovint desvirtuat i devaluat, implica participar en l’autodonació de Déu, en la generositat divina que ha fet possible tant la Creació com la Redempció. Josep estimava Maria, la seva esposa, Jesús, el seu fill, però també la voluntat de Déu i el proïsme. El seu exemple ens pot servir com a escola de l’amor quan aquesta dimensió de la humanitat que ens atansa a Déu pot ser suplantada per succedanis empallegosos que amaguen un narcisisme malaltís. L’antídot és la generositat.
