Mn. Bérchez analitza els elements religiosos del Park Güell en un nou llibre

Mn. Bruno Bérchez ha publicat el seu nou llibre Gaudí i el Park Güell: viatge a l’interior d’un somni. En aquesta obra l’autor planteja noves hipòtesis sobre el propòsit original del Park Güell, marcades per l’espiritualitat i la teologia. Ho ha fet estudiant el context social, cultural i religiós de l’època, i l’ha relacionat amb la vida de l’arquitecte i del propietari del parc.

Per què ha fet un llibre sobre el Park Güell?

«La meva vida sempre ha estat molt vinculada al Park Güell. Jo anava a l’escola de davant, jugava a dins del parc de petit, de fet vaig ser batejat d’adult a l’església del Cottolengo, al costat del parc, i ara soc rector de les parròquies que estan al voltant. El parc sempre m’ha fascinat».

Què aporta de nou aquest assaig?

«Per què hi ha tants elements cristians al Park Güell? D’aquesta pregunta neix aquest llibre, resultat de moltes hores d’investigació, de diàlegs amb molta gent i de passejades pel parc. Relacionar el Park Güell i Gaudí amb el context històric i cultural en què es va construir ens has permès plantejar noves hipòtesis sobre què podia haver volgut Gaudí en construir aquest parc. L’objectiu del llibre és, doncs, que després d’haver-lo llegit entris al parc amb una nova mirada i el vegis amb uns altres ulls».

Quins elements religiosos ha descobert al Park Güell?

«Una de les aportacions ha estat descobrir l’origen de les inscripcions que parlen de la Mare de Déu, que es troben al banc de trencadís de la plaça. Allà, per exemple, trobem gravat Oh Maria. Aquest és el títol d’un poema de Mn. Cinto Verdaguer, d’un llibre que es diu Flors de Maria. És un llibre dedicat a la Mare de Déu on les flors li canten a Maria. Després d’analitzar els poemes hem pogut comprovar com gairebé totes, com moltes composicions del trencadís, fan referència al llibre de Verdaguer. El Park Güell ens convida a ser com flors que li canten a la Mare de Déu, com Verdaguer feia també en aquest llibre. En el fons és una invitació a què descobrim a Maria i li preguem».

Què més heu descobert?

«Una altra aportació ha estat recopilar les inscripcions perdudes del trencadís. N’hi havia moltes que semblava que dialoguessin amb Barcelona: Què has fet? Si la coneguéssiu, o Ay urbs antiga i atresorada, que encara es pot veure avui. Aquestes inscripcions eren lamentacions sobre Barcelona, relacionades amb la Setmana Tràgica, quan es van cremar convents, escoles i esglésies. Hi havia un gran dolor.»

Amb quina idea es va construir el Park Güell?

«El Park Güell volia ser un parc residencial per a 60 famílies de la burgesia catalana que viurien al voltant del senyor Güell. La idea del propietari i de Gaudí era que aquestes famílies fessin un itinerari espiritual, un camí on la burgesia no busqués l’aparença o guanyar diners, sinó que també treballés l’interior. En la línia de l’encíclica Rerum novarum del papa Lleó XIII. Per aquesta raó trobem tants elements religiosos i espirituals al Park Güell. Si no no s’entenen. Perquè es vol treballar l’interior. Hi trobem el Camí del Rosari, per exemple, que és una forma de dir a la burgesia: escolteu, voleu ser més bons? Reseu el Rosari! Maria us portarà en aquest camí. O, per exemple, que els viaductes i pòrtics estiguessin tan connectats amb la natura, era per Gaudí com un tornar a un paradís, on no hi havia un trencament entre l’home, Déu i la natura. És un tornar en aquest origen quan hi havia una harmonia. La idea de Gaudí era crear un espai on meditar, fer comunitat, i també per pregar i per tornar a la ciutat, a la gran Barcelona, i allà continuar fent negocis, però d’una manera diferent. Crec que el somni de Güell i Gaudí era una nova burgesia per una nova Catalunya que fes que els conflictes socials s’acabessin, però no els hi va sortir bé. Només una família va dir que sí en aquest projecte».

Penses que el Park Güell no es va completar segons el projecte original?

«Penso que un dels elements que fa que costi d’entendre el Park Güell, és que el parc no es va acabar tal com estava pensat. Inicialment, hi havia d’haver una capella on ara hi ha el Calvari. Per tant, el punt més alt del Park Güell era una capella en forma de rosa, segurament dedicada a la Mare de Déu, a la rosa mística. El Rosari de pedra portava cap aquesta capella. Sota aquest camí hi trobem el famós Pòrtic de la Bugadera. Sempre hi ha hagut el dubte de qui era. Una hipòtesi és que en aquest camí que havia de portar a la capella, aquesta cariàtide fos una al·legoria a Maria, la neta i pura, que ens convida a purificava el cor per fer el camí d’ascens a la capella que mai es va fer. Tots aquests elements al Park Güell, no molt evidents, són subtils perquè a poc a poc qui visqués aquí anés fent aquest itinerari espiritual que els portes una vida més sana i més santa en el fons».

Per què va fracassar el Park Güell com a projecte immobiliari?

«És una gran incògnita, tot i que hi ha molts fets que ens recorden que el parc estava molt lluny o que la burgesia no volia un projecte on quedés tan poc visible la seva individualitat. El fet és que hi va haver un moment en què es va veure que fracassaria. Que el projecte d’una capelleta es convertís en un Calvari amb tres creus, potser té a veure amb aquest fracàs. Per què? Perquè el calvari expressa que a la vida a vegades hi ha calvari, hi ha creu. Un pot no pujar aquesta creu, però al final te la trobes. El Calvari ens diu que sí, que el sacrifici i donar la vida costen, però que, quan fas l’esforç de pujar-hi, la vista és impressionant. En definitiva, val la pena fer aquest itinerari, aquest camí».

Biografia de l’autor del llibre

Bruno Bérchez (1977) és fill del barri barceloní de La Salut, on ha viscut tota la seva infància i joventut. Va estudiar Disseny gràfic i, després d’una experiència de conversió, va entrar al Seminari diocesà de Barcelona. Llicenciat en Filosofia i Teologia, fou ordenat de prevere l’any 2007 i ha estat nou anys delegat de joventut de l’arxidiòcesi de Barcelona. Actualment, és delegat d’Anunci i Iniciació cristiana i rector de diverses parròquies del nord del barri de Gràcia, entre les quals està la de Mare de Déu de la Salut, a la qual pertany el Park Güell.

Sílvia Muñoz