La glòria de Déu recorre els carrers

La Setmana Santa, el camí de Sant Jaume, el Rocío, Loyola, El Pilar, Àvila, Montserrat, Montilla, els santuaris marians, les ermites… milers de llocs es converteixen en un punt d’arribada pels cristians que, moguts per la fe, acudeixen a renovar les seves promeses, a retrobar-se amb les seves històries i la seva tradició, a compartir una esperança, a sanar el cor.

El poble cristià ha encarnat la fe de l’Església en la seva realitat quotidiana, en el seu entorn concret, al costat de les altres tradicions que ja vivia. Viu una religiositat popular que uneix allò transcendent i allò immediat, allò pròxim i el més enllà. Ho fa per establir i fer visible una especial relació amb Déu, amb la Mare de Déu, amb els sants. Cerca moure la voluntat de Déu, demanar la seva protecció, la seva ajuda, la seva compassió. La mirada a Maria i als sants pretén sobretot la seva intercessió davant necessitats del món o davant les petites dificultats personals del dia a dia. En altres ocasions, és l’agraïment pels béns rebuts el que origina una peregrinació, una marxa, una trobada.

En cadascuna d’aquestes expressions de la religiositat popular la glòria de Déu, l’home viu, recorre els carrers, acompanya les imatges dels sants com a poble de Déu, eleva les seves oracions i súpliques, es compromet amb els necessitats, es proposa canviar de vida. Són en el fons una nova possibilitat de la trobada amb Déu que canvia la vida.

El Papa Francesc assenyala a Evangelii Gaudium la idea que els pobles en els quals l’Evangeli ha impregnat la cultura es fan protagonistes de l’evangelització, de la manera de dur-la a terme i transmeten la fe de manera sempre nova. En cada lloc, el Poble de Déu tradueix en la seva pròpia vida i experiència el que ha rebut de Déu a través de l’Església i ho fa segons els seus trets característics. Al mateix temps, quan comunica la seva fe l’enriqueix amb noves expressions que permeten també una nova evangelització del mateix poble i del seu entorn. «Aquí pren importància la pietat popular, veritable expressió de l’acció missionera espontània del Poble de Déu. Es tracta d’una realitat en permanent desenvolupament, on l’Esperit Sant és l’agent principal» (EG 69).

La religiositat popular, dirà Pau VI a Evangelii Nuntiandi fa visible una «set de Déu que solament els pobres i els senzills poden conèixer» (EN 68). De fet, a través d’aquesta pietat, el poble senzill és capaç d’apuntar-se a la profunditat de Déu com la seva paternitat, la seva cura amorosa de totes les criatures, la provisió que cuida dels homes, la seva presència constant, la maternitat de Maria. En incorporar aquests trets a la seva vida, el poble desenvolupa un profund sentit de la creu en la seva vida quotidiana, l’acceptació dels altres, la paciència, la devoció.

El poble fidel que s’enriqueix en aquestes trobades populars amb el Déu viu, té en ells no sols un punt d’arribada que satisfà una ànsia d’eternitat, sinó un punt de partida per a una missió d’anunci, de proclamació senzilla de l’Evangeli en la vida diària. Aquests punts d’arribada són també un punt de sortida. Des d’ells, amb la fe reforçada en ser compartida es projecta una sortida missionera. Els qui van de peregrinació tornen amb el propòsit de compartir aquesta fe, aquesta experiència, i fer-la viva en la vida dels altres. La religiositat popular expressa l’evangelització d’un poble al mateix temps que evangelitza el poble.

#HazMemoria

Conferència Episcopal Espanyola