Discurs del papa Francesc als participants de l’assemblea plenària del Dicasteri per al Clergat

Recupera les paraules del Sant Pare pronunciades el 6 de juny de 2024 davant dels participants de la reunió plenària del Dicasteri per al Clergat

Benvolguts germans i germanes, bon dia!

Voldria saludar-vos afectuosament i, en primer lloc, donar les gràcies a tots els membres del Dicasteri per al Clergat: heu vingut a Roma des dels quatre racons del món per oferir la vostra important contribució. Gràcies per la vostra presència. Dono les gràcies al Cardenal Prefecte, aquesta ànima coreana que ens ajuda tant! – i agraeixo al Secretari, Mons Andrés Gabriel Ferrada Moreira, que s’encarrega de fer tota la feina: gràcies.

En aquesta ocasió, en primer lloc, voldria transmetre el meu agraïment, el meu afecte i la meva proximitat als sacerdots i diaques de tot el món. Moltes vegades he advertit dels riscos del clericalisme i de la mundanitat espiritual, però soc conscient que la gran majoria dels sacerdots fan tot el possible amb tanta generositat i esperit de fe pel bé del sant i fidel Poble de Déu, portant la càrrega de tantes dificultats i afrontant reptes pastorals i espirituals que de vegades no són fàcils.

La vostra Assemblea Plenària se centra especialment en tres àmbits d’atenció: la formació permanent dels sacerdots, la promoció de les vocacions i el diaconat permanent. M’agradaria centrar-me breument en cadascun d’aquests temes.

La formació permanent. Aquest és un tema del qual s’ha parlat molt sobretot els darrers anys, i al qual ja es va fer referència a la Ratio fundamentalis de 2016. El sacerdot també és un deixeble que segueix el Senyor i, per tant, la seva formació ha de ser un camí permanent; això és encara més cert si tenim en compte que, avui dia, vivim en un món marcat per canvis ràpids, en el qual sempre sorgeixen noves preguntes i nous reptes complexos als quals hem de respondre. Per tant, no ens podem enganyar pensant que la formació del Seminari pot ser suficient posant unes bases segures d’una vegada per totes: no; més aviat, estem cridats a consolidar, potenciar i desenvolupar el que tenim al Seminari, en un camí que ens ajudi a madurar en la dimensió humana, sempre en moviment; a créixer espiritualment, a trobar els llenguatges adequats per a l’evangelització, a aprofundir en allò que necessitem per abordar adequadament les noves qüestions del nostre temps.

M’agrada recordar aquí que l’Escriptura diu: «Anar sol – ai del que està sol, perquè quan caigui no hi haurà ningú que l’aixequi” (Ec 4,10). Que important és això per al capellà: el camí no es fa sol! Però, malauradament, molts sacerdots estan massa sols, sense la gràcia de l’acompanyament, sense aquest sentiment de pertinença que és com un salvavides en el mar sovint tempestuós de la vida personal i pastoral. Teixir una xarxa sòlida de relacions fraternals és una tasca prioritària de la formació permanent: el bisbe, els sacerdots entre ells, les comunitats envers els seus pastors, els religiosos i religioses, les associacions, els moviments: és essencial que els sacerdots se sentin “a casa”, en aquesta gran família eclesial. Vosaltres, com a Dicasteri, ja heu començat a teixir una xarxa mundial: us recomano que ho feu tot -si us plau, feu-ho tot- perquè aquesta onada continuï i doni fruits arreu del món. Treballeu de manera creativa perquè aquesta xarxa es reforci i ofereixi suport als sacerdots. Teniu un paper fonamental en això!

La cura de les vocacions. Un dels grans reptes per al Poble de Déu és el fet que, a cada cop més zones del món, les vocacions al ministeri sacerdotal i a la vida consagrada estan en fort declivi i, en alguns països, gairebé estan desapareixent. Penso per exemple en el nord d’Itàlia. Però la vocació al matrimoni també està en crisi, amb aquest sentit de compromís i missió que requereix. Per això, en els darrers Missatges per a la Jornada Mundial de Pregària per les Vocacions, he volgut eixamplar la mirada al conjunt de les vocacions cristianes i l’he dirigida especialment a aquella vocació fonamental que és el discipulat, com a conseqüència del baptisme. No podem resignar-nos a que per a molts joves la hipòtesi d’una oferta radical de vida hagi desaparegut de l’horitzó. En canvi, hem de reflexionar junts i estar atents als signes de l’Esperit, i vosaltres també podeu fer aquesta tasca gràcies a l’Obra Pontifícia per a les Vocacions Sacerdotals. Us convido a reactivar aquesta realitat, d’una manera adaptada als nostres temps, potser treballant en xarxa amb les Esglésies locals i identificant bones pràctiques per posar-les en circulació. I aquesta és una obra important, no ho oblidem!

Finalment, el diaconat permanent. Va ser reintroduït pel Concili Vaticà II i, en les últimes dècades, ha tingut una acollida molt variada. Encara avui, però, sovint ens qüestionem la identitat específica del diaconat permanent. Com sabeu, l’Informe resum de la primera Sessió de l’Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, el passat mes d’octubre, recomanava «fer una avaluació de la realització del ministeri diaconal després del Concili Vaticà II» (Informe resum 11 g) i també ens convida a centrar-nos, entre les diverses tasques dels diaques, de manera més decidida en la diaconia de la caritat i el servei dels pobres (4 p i 11 a). Acompanyar aquestes reflexions i desenvolupaments és una tasca molt important del vostre Dicasteri. Us animo a treballar per això i a posar les forces necessàries en joc. I compte, perquè moltes vegades es creu que el diaca és un presbiterat de segona classe. Ho veiem quan alguns d’ells estan a l’altar i sembla que volen concelebrar. El servei dels diaques és a favor dels orfes, les vídues, les obres socials, a Càritas, en l’administració dels sagraments ajudant els rectors. Assegureu-vos que els diaques no se sentin com a sacerdots de segona classe. Ara mateix seria un risc.

Moltes gràcies pel que heu fet i pel que fareu aquests dies. Treballeu sempre perquè el poble de Déu tingui pastors segons el cor de Crist i creixi en l’alegria del discipulat. La Ratio fundamentalis ja s’ha fet: no cal fer-ne una altra. Seguim amb aquesta. Que la Verge Maria, Mare i model de tota vocació, us acompanyi. Jo també us acompanyo amb la meva pregària. I, si us plau, no us oblideu de pregar per mi. Gràcies.

Sala Clementina
Dijous, 6 de juny de 2024

T'ha interessat aquest contingut? Subscriu-te al nostre butlletí electrònic. Cada setmana, l'actualitat de l'Església diocesana al teu correu.

T'interessarà ...