Orientacions BOA gener 1993, el treball pastoral, espiritualitat i vida prevere

ORIENTACIONS SOBRE EL TREBALL PASTORAL, L’ESPIRITUALITAT I LA VIDA DEL PREVERE

El document elaborat pel Consell episcopal sobre el treball pastoral del prevere diocesà fou objecte d’estudi i reflexió per part del Consell presbiteral. Atesos els suggeriments dels consellers, se’n féu una nova redacció, que va ser presentada pel bisbe auxiliar, Mons. Joan Carrera, a la sessió del Consell presbiteral de 12/11/1992 i a la VI Jornada Sacerdotal (7/1/1993). El Sr. Arquebisbe i el Consell Episcopal aproven les orientacions i les disposicions d’aquest document.

Presentació

A partir de la reflexió duta a terme pel Consell Presbiteral en les sessions del 23 de maig i del 20 de juny de 1991, i atès el moment actual de la diòcesi que ha iniciat l’aplicació del Pla pastoral «Identitat, Comunió, Evangelització», proposem les orientacions següents a tot el presbiteri diocesà. En el capítol dedicat a «Els agents de la pastoral: persones i institucions» (p. 18), el Pla diu que «el bisbe de la demarcació i els arxiprestos vetllaran sobretot perquè els preveres estiguin atesos i tinguin la possibilitat de menar una vida digna, i que exerceixin amb cura la missió pastoral que els ha estat confiada». Els criteris que exposem aquí responen a aquesta recomanació. S’ofereixen a tots i, d’una manera especial, als arxiprestos, com un instrument de reflexió i d’acció.

El nostre treball de preveres diocesans

1. L evangelització dels homes i de les dones de la nostra diòcesi que concreten els cinc objectius bàsics del Pla pastoral, demana un esforç renovat de tots els preveres. Cal que, des de les nostres limitacions de tot ordre, però, també, reconeixent les capacitats que Déu ens ha donat, emprenguem aquesta etapa amb una esperança joiosa i comunicativa.

2. La nostra vocació de preveres diocesans ens obre a tot el poble de Déu. Vivim, «seguint l’exemple del Senyor, enmig de tots, amb una gran humanitat» (Vida i ministeri dels preveres, 6), promovem el diàleg entre els diversos carismes i maldem perquè «s’acostin les diferents mentalitats, per tal que ningú no se senti estrany a la comunitat dels cristians» (VMPrev, 9). La nostra espiritualitat neix de la nostra cooperació amb el bisbe en aquest ministeri universal.

3. En la pràctica, el nostre ministeri es concreta en diverses formes de treball pastoral, algunes de les quals sovint alterna un mateix prevere i a partir de les quals sorgeix una gran riquesa de noves iniciatives, segons els dons que Déu atorga a cada u. És propi del prevere diocesà estar obert als suggeriments de l’Esperit enmig de la vida de cada dia. Convé, però, que considerem d’una en una i en el seu conjunt aquelles formes més bàsiques de servei pastoral, per tal d’assumir seriosament el compromís específic que cada una ens exigeix. Per això les enumerem:

  • a) el ministeri parroquial, dins de l’arxiprestat;
  • b) el ministeri de consiliari a moviments i associacions;
  • c) el ministeri de l’ensenyament, els mitjans de comunicació i el treball intel·lectual;
  • d) el ministeri de la pastoral de la salut;
  • e) el ministeri dels qui treballen per l’evangelització des de plataformes no directament pastorals: capellans obrers, ensenyament no religiós, etc.;
  • f) el ministeri de la pastoral dels marginats.

El ministeri parroquial i arxiprestat

4. La parròquia mereix una atenció prioritària perquè la seva acció celebrativa, catequètica i evangelitzadora s’adreça a tothom, sense excepcions. «La parròquia ofereix un exemple clar d’apostolat comunitari: uneix totes les diversitats humanes que troba dintre d’ella i les insereix en l’Església universal» (Apostolicam actuositatem, 10). En realitat, la majoria dels cinc ministeris bàsics esmentats tenen en la parròquia el seu suport i, en bona part, són exercits des d’ella.

5. «Són els rectors de parròquia els qui principalment cal considerar col·laboradors del bisbe. A ells, com a pastors propis, és encomanada la cura d’ànimes en una determinada part de la diòcesi sota l’autoritat del bisbe» (Christus Dominus, 30). Convé, doncs, que el rector se senti profundament responsable de fer créixer l’Església en aquella parcel·la i s’hi encarni. «Procurin els rectors de parròquia, en primer lloc, conèixer el seu propi ramat. I, com a servidors de totes les ovelles, mirin d’augmentar la vida cristiana (…) visitin les cases i les escoles tant com ho demani el ministeri pastoral (…) s’ocupin amb interès dels adolescents i dels joves (…) tinguin una caritat paternal pels pobres i pels malalts (…) dediquin una atenció particular als obrers…» (Christus Dominus, 30).

6. De vegades, a pobles petits o a barris de poca pràctica religiosa o fins i tot en parròquies de més moviment, el rector pensa que li sobra temps i cerca ocupacions fora de la parròquia. Ara bé, el fet que molts no sol·licitin els seus serveis vol dir, precisament, que estan lluny i necessiten ser evangelitzats. Per això precisament hi ha estat enviat un prevere. El nomenament de rector comporta una dedicació important i prioritària a la parròquia i a la pastoral arxiprestal i zonal. També és veritat que el nombre escàs de preveres o les especials aptituds de molts d’ells poden exigir, sovint, assumir altres responsabilitats. Però cal que el rector només prengui compromisos fora de la seva parròquia i del seu arxiprestat amb el vist i plau de l’arxiprest i del bisbe o vicari episcopal.

7. En la mateixa línia d’encarnació i de dedicació plena, recordem el deure que té el rector de residir a la parròquia, de la forma que concreta el cànon 533. L’esperit d’aquesta norma no és contrari a possibles experiències de vida en comú entre preveres de parròquies veïnes, que cal promoure i fomentar. També és recomanable la pràctica ja iniciada en algunes zones de la diòcesi que els preveres d’un mateix arxiprestat comparteixin la taula, cada dia o amb freqüència.

8. «Els vicaris parroquials, com a col·laboradors del rector de parròquia, esmercen diàriament un treball excel·lent i actiu en el ministeri pastoral, que ha de ser exercit sota l’autoritat del rector de la parròquia. Per tant, que hi hagi entre ell i el seu vicari un tracte fraternal, que es mantingui la caritat i el respecte mutus i s’ajudin els uns als altres amb consells (…) proveint la cura parroquial amb voluntat concorde i amb un mateix zel» (Christus Dominus, 30.3). Convé valorar l’etapa de vicari com un temps d’introducció a la pastoral diocesana, d’experimentació de les diverses facetes del ministeri parroquial i de dedicació preferent a un àmbit pastoral. El vicari complementa el rector i aporta a la parròquia noves iniciatives i nova vitalitat. Cal que li siguin confiades missions i àrees d’acció determinades, i no, només, una simple ajuda genèrica al rector, que no li permetés de desplegar les seves capacitats. El rector i el vicari estaran en comunicació constant i revisaran sovint el seu treball. El que s’ha dit respecte de la dedicació i l’obligació de residència del rector, val igualment per al vicari.

9. També cal acollir i vetllar el treball pastoral dels sacerdots i religiosos adscrits a una parròquia, conjuntant-lo, en la mesura de les possibilitats, amb el del rector i del vicari. Ha de ser afavorida aquesta integració en els equips parroquials dels preveres que realitzen altres tasques. És important per a tots la seva presencia a les comunitats, si més no els caps de setmana. No és bo que alguns preveres hagin de presidir tres i més eucaristies, mentre altres només en celebren una.

10. No podem oblidar que el treball pastoral del prevere és també un dret de les comunitats. Cal fer-lo, com és habitual, gràcies a Déu, amb suficient dedicació de temps i de concentració. No serà inútil, tanmateix, que cada u revisi les hores i les energies que dedica al ministeri que té confiat per la diòcesi. El fet que el treball pastoral no és quantificable i que el prevere no es mou per incentius materials no ha de comportar una exigència menor que la dels professionals en el camp civil.

11. Pertoca a l’arxiprestat integrar totes les activitats del seu àmbit en una pastoral de conjunt, de manera que els fidels hi trobin tot el que necessiten per a una vida cristiana rica i estimulant. Aquesta visió arxiprestal, amb sentit de complementarietat de les parròquies, ha de fer possible —sobretot allà on les distàncies són menors— la presència d’una diversitat d’accions pastorals, d’associacions i de moviments al servei de totes, que cada una sola no podria oferir.

12. També ens proposem d’estudiar la possibilitat de confiar dues o tres parròquies solidàriament a un petit equip de preveres, sota la direcció d’un moderador (c. 543). Això afavoriria la pastoral de conjunt i, al mateix temps, resoldria la impossibilitat que tindrem en els propers anys d’assignar un rector a cada parròquia.

El ministeri de consiliari

13. Els consiliaris de moviments i associacions realitzen, com els- rectors i els vicaris, una tasca important de promoció d’un laïcat conscient, adult i missioner. «Cal escollir curosament els sacerdots capacitats i ben formats per lliurar-se a les diverses formes d’apostolat dels laics» (decret sobre l’Apostolat dels laics, 25). Alguns treballen a escala diocesana o del conjunt de les diòcesis catalanes. La seva dedicació, en aquest cas, els exigirà la major part del seu temps. En canvi els consiliaris locals duran a terme la seva missió des d’altres ministeris, sobretot des de la parròquia. La manca d’efectius del nostre presbiteri no permet destinar gaires preveres a aquest treball amb dedicació plena. Però caldrà que els càrrecs de consiliari d’abast supraparroquial siguin comunicats al bisbe de la demarcació o vicari episcopal. Seran un factor que es tindrà en compte en l’elaboració dels nomenaments. També es procurarà, en la mesura de les possibilitats, que a cada arxiprestat hi hagi algun prevere especialment apte per a l’apostolat laical organitzat, especialment el dels joves.

14. Convé que hi hagi una relació freqüent entre els consiliaris i el bisbe o vicari episcopal, i també amb els altres preveres, que ajudi a la integració en la comunitat dels moviments laicals. «Els qui es lliuren a aquest ministeri en virtut d’una missió rebuda de la jerarquia són els seus representants en la seva acció pastoral» (ApLaics, 25). Aquesta representació demana, entre altres coses, una atenció a les iniciatives d’acció diocesana conjunta: jornades i aplecs, sessions de pregària i recessos, etc.

El ministeri de l’ensenyament religiós

15. El ministeri de l’ensenyament de la religió a escoles i instituts és una forma de presència en el món juvenil que cal vetllar atentament. Convé que els preveres que l’exerceixen actuïn per motivacions estrictament pastorals i que fomentin també la incorporació a aquest camp de laics competents. D’una manera especial han de ser tingudes en compte les escoles d’ensenyament primari, de manera que l’escassedat de la seva dotació econòmica no determini l’absència de tot ensenyament religiós. En tots els nivells és molt important que hi hagi relació entre els professors de religió i els preveres de les parròquies i els moviments.

16. Valorem la dedicació de molts preveres a l’ensenyament superior i a diverses tasques d’estudi o de presència en els mitjans de comunicació social, també els d’àmbit local. «Els bisbes procuraran que alguns es lliurin a un estudi més aprofundit de les ciències sagrades; efectivament, cal que no manquin professors capaços de formar els clergues, d’ajudar els altres sacerdots ! els cristians a adquirit els coneixements que necessitin» (VMPrev, 19). El seu treball fa realitat, dia a dia, el diàleg de la fe amb la cultura. Cal que aquests preveres ajudin el presbiteri ! tot el poble de Déu posant, tant com sigui possible, els seus coneixements al servei de la pastoral.

El ministeri de la pastoral de la salut i de la marginació

17. La cura pastoral dels malalts i el servei als marginats, que és un objectiu del nostre pla pastoral, corresponen a tots els preveres. El Vaticà II els recomana especialment l’atenció «dels qui estan malalts, afligits, massa afeixugats per les tasques, aïllats, exiliats de la pàtria i els qui són perseguits» (VMPrev, 8). Els capellans d’hospital o de presó i els especialment dedicats a la marginació han de poder complí amb la col·laboració dels seus companys i coordinar-la. Cada vegada més caldrà connectar la pastoral ordinària amb aquests serveis especialitzats. Encoratgem les experiències iniciades en alguns arxiprestats d’organitzar torns setmanals de presència a hospitals que complementi i alleugi la tasca dels qui hi treballen amb plena dedicació. El ministeri dels sacerdots obrers

18. El tan citat decret conciliar sobre la vida i el ministeri dels preveres diu també que els sacerdots «tot i lliurar-se a diverses funcions, acompleixen, però, un únic ministeri sacerdotal en favor dels homes. Tots els preveres són enviats a col·laborar en aquesta obra, ja exerceixin el ministeri parroquial o interparroquial, ja es lliurin a la investigació o l’ensenyament, ja treballin en feines manuals, participant, amb la deguda aprovació de l’ordinari, de la condició dels mateixos obrers, allà on això sembli convenient» (VMPrev, 8). A la nostra diòcesi comptem amb un equip de preveres lliurats silenciosament, des de fa anys, a aquesta forma de ministeri. La viuen conjuntament, amb trobades regulars de pregària i revisió, i en contacte amb els sacerdots obrers d’altres diòcesis. Cal que sentin el suport del conjunt del presbiteri, que arribin a aquest els fruits de la seva experiència i que aparegui sempre que tots els preveres «estan units entre ells per l’íntima fraternitat sacramental, i formen un sol presbiteri a la diòcesi, al servei de la qual s’han adscrit sota l’autoritat del bisbe propi» (VMPrev, 8). L’atenció personal

19. Tan en el ministeri parroquial com en els altres, cal trobar espais de repòs. Hem d’arribar a fer possible, amb la col·laboració dels companys d’arxiprestat, el dia lliure setmanal i el mes de vacances de tots els preveres.

20. També cal fer efectiu el dret a la jubilació, a la qual els preveres arribem deu anys més tard que els altres ciutadans. Malgrat les dificultats de personal, demanem que, en arribar als 75 anys, cada prevere presenti al bisbe diocesà la seva renúncia del càrrec, d’acord amb el cànon 538,3.

21. L’esforç que avui demana el ministeri fa més necessari que els preveres tinguin cura de la seva salut i utilitzin els mitjans adequats per a conservar-la. Els bisbes o vicaris episcopals i els arxiprestos hi hauran de dedicar una atenció discreta. Però també cal fomentar en tots els preveres una predisposició a comunicar amb confiança els seus problemes i a deixar-se ajudar. És un deure moral la pertinença a la nostra mutualitat del clergat («montepío del clero»), en la línia que assenyala el Vaticà II (VMPrev, 21).

L’espiritualitat

22. La nostra espiritualitat de preveres diocesans no existeix a part del ministeri sinó que neix de la nostra missió. «Els preveres aconseguiran la unitat de la seva vida unint-se a Crist pel reconeixement de la voluntat del Pare i pel lliurament d’ells mateixos en bé del ramat que els ha estat encomanat. Així, fent de bon pastor, trobaran en el mateix exercici de la caritat pastoral el vincle de la perfecció sacerdotal que dóna unitat a la seva vida i acció» (VMPrev, 14).

23. En aquesta perspectiva integradora, la Missa, «centre i arrel de tota la vida del prevere» (VMPrev, 14), la litúrgia de les hores «en nom del llinatge humà» (ibid.), el sagrament de la reconciliació i l’oració personal també formen part del ministeri. Constitueixen el primer servei pastoral que fa el prevere a la comunitat que li ha estat confiada. Per això convé fer atenció no només ni principalment a allò que aportem nosaltres a l’Església, sinó, sobretot, a la gràcia que l’Església ens aporta. És fonamental la celebració diària de l’eucaristia, també en els llocs on hi assisteixen molt pocs fidels, i que la pregària del prevere convidi els altres a pregar.

24. Els recessos que actualment se celebren són un bon guany. Convé que la seva durada, el seu clima de silenci i la seva freqüència siguin revisades a fi de millorar-los encara, tant com sigui possible. Cal mantenir, com a mínim, els d’Advent, Quaresma i principi i final de curs. També els exercicis espirituals practicats cada any són un suport important per al prevere. Encoratgem, especialment, l’assistència als dirigits pel mateix Arquebisbe i els promoguts per la iniciativa dels arxiprestats i les zones.

25. La disponibilitat a canviar de lloc o de ministeri també forma part de la nostra espiritualitat diocesana que ens fa sentir servidors de tota la nostra Església local. Cal que la mantinguem amb senzillesa.

La comunió amb el presbiteri diocesà

26. Cal que tots els preveres participin en les reunions arxiprestals. Això forma part de les obligacions que el prevere assumeix en rebre un nomenament. Aquestes trobades, juntament amb els recessos i exercicis, i amb les jornades diocesanes de setmana santa i de començament de l’any, fan un conjunt d’actes comunitaris que afavoreixen la comunió entre els preveres i la seva espiritualitat diocesana. Juntament amb la convivència amb els companys, i amb un contacte habitual i franc amb els arxiprestos i amb els bisbes, ajuden a evitar el perill de la solitud i han d’ajudar al manteniment d’un clima joiós, malgrat les dificultats.

27. Estudiarem l’establiment d’un pla de reciclatge per als preveres, que pugui incloure, en el futur, un curs sencer de formació per als qui ja porten un període llarg de ministeri. També s’establirà i s’exigirà un curs especial d’introducció a la pastoral diocesana per als preveres i religiosos d’altres diòcesis que s’hi incorporin.

28. L’atenció a les vocacions sacerdotals «pertany de ple a la mateixa missió sacerdotal, amb la qual el prevere participa de la sol·licitud per tota l’Església, a fi que el Poble de Déu mai no manqui d’obrers aquí en el món» (VMPrev, 11). Aquesta atenció s’aplicarà a la descoberta de noves vocacions i a l’ajuda fraternal als seminaristes que són confiats a les parròquies per a la seva iniciació pastoral.

Al servei del poble de Déu

29. El prevere viu el seu sacerdoci ministerial «enmig dels laics per a conduir-los tots a la unitat de la caritat» (VMPrev, 9). La seva espiritualitat s’alimenta també d’aquest contacte pastoral profund, a través del qual es dóna i, al mateix temps, rep. Per això la bona relació prevere-laïcat és fonamental, no solament per al bé de les comunitats, sinó també per a l’equilibri del mateix prevere. Els pastors «escoltaran de bona gana els laics, concedint fraternalment atenció als seus desigs, reconeixent la seva experiència i competència en els diversos camps de l’activitat humana, a fi de poder reconèixer juntament amb ells els signes dels temps» (ibid.). Sobretot cal vetllar per l’existència i el funcionament correcte dels consells pastorals i respectar la història i la fesomia pròpia de cada comunitat, a fi que el canvi de prevere no creï situacions arbitràries que desanimen els fidels.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *