Decret de 30 de desembre de 1978,
constitució diaconat permanent

Decret de constitució del diaconat permanent

La restauració del diaconat permanent com un grau propi i permanent de la jerarquia en el si de l’Església, fou una de les grans decisions del Concili Vaticà II (LG. 29). En el context de la mirada renovada sobre l’Església al servei de Déu enmig del món, i de la comprensió de la jerarquia com un signe vivent de Jesucrist, Servent de Déu i Alliberador dels homes, esdevé del tot coherent aquesta decisió. Per l’aplicació de la iniciativa conciliar, el Papa Pau VI va publicar posteriorment alguns documents de normativa general, el més important dels quals és el que fou promulgat el dia 18 de juny de 1967, amb el títol “Sacrum Diaconatus Ordinem”.

A partir d’aleshores, els diaques han anat sorgint en les esglésies particulars d’arreu del món, animant l’acció pastoral de les comunitats cristianes amb el compliment de les funcions que els són pròpies. Avui a Europa el seu nombre és d’uns 900 i en tot el món catòlic de més de 4.000. El Motu Proprio “Ad pascendum” de Pau VI, de data 15 d’agost de 1972, dóna una descripció del diaca, que pot qualificar-se de fonamental. Es diu que és “l’animador del servei o, amb altres paraules, de la diaconia de l’Església en les comunitats cristianes locals, signe i sagrament del mateix Crist Senyor, que no vingué a ésser servit, sinó a servir”. És, doncs, en la característica d’ésser “animador de la diaconia de l’Església” on cal cercar la identitat del diaca permanent, més que no pas en les funcions concretes que puguin ésser-li confiades.

L’ordenació diaconal, per tant, no pot ésser donada per tal que unes persones particulars tinguin determinades facultats jurídiques, sinó per enriquir l’Església d’unes gràcies particulars sacramentals, és a dir, noves energies espirituals, orientades a fer créixer l’esperit de servei en les diverses comunitats de creients. “La comunitat cristiana —digué el Cardenal Suenens a l’Aula conciliar— té el dret a fruir dels dons que existeixen en el patrimoni de l’Església.”

Amb data del 29 d’abril de 1978 la Santa Seu, a petició de la Conferència Episcopal, concedí per a Espanya la facultat d’instituir el diaconat permanent. Aquesta permissió no suposa l’obligatorietat d’instituir-lo a cada diòcesi; això correspon a cada bisbe, escoltat el Consell Presbiteral i el Consell Pastoral.

La instauració del diaconat permanent en una diòcesi comporta el desig d’una renovació pastoral; exigeix la “conversió al servei”, indispensable a les comunitats cristianes; demana que s’accepti el carisma que porta el diaconat, amb la dinàmica d’una corresponsabilitat missionera, que ha d’ésser pròpia a tota acció eclesial.

L’Assemblea de Preveres, celebrada, a la nostra diòcesi, el mes de desembre de l’any 1977, amb visió clarivident, demanà en la conclusió 22 la instauració del diaconat permanent a la nostra diòcesi. El dia 28 de març de 1978 fou constituïda una comissió especial, que ha estudiat a fons aquesta qüestió. El Consell de Govern ha analitzat les normes aprovades per la Santa Seu aplicables a Espanya i ha fet suggeriments pràctics per a la nostra diòcesi. Darrerament, en la primera reunió del nou Consell Presbiteral —dia 19 de desembre— jo mateix vaig informar personalment del camí seguit fins avui.

Per tant, atenent la petició feta per l’Assemblea de Preveres, i d’acord amb els documents pontificis i les normes vigents a Espanya, per aquest decret instituïm a la nostra diòcesi el diaconat permanent. La Comissió diocesana nomenada anteriorment cuidarà de tot el que fa referència a posar en pràctica el que està establert.

Barcelona, 30 de desembre de 1978.

+ NARCÍS JUBANY,

+ Cardenal-Arquebisbe de Barcelona

Per manament del Sr. Cardenal-Arquebisbe

Jaume Traserra,

Secretari General