Homilia del Sr. Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach, en l’Eucaristia amb els col·laboradors del Fons Comú Diocesà, Basílica de la Sagrada Família, 14 de juny de 2015.
Estem molt contents de trobar-nos junts invitats per Jesús per celebrar la festa del seu amor, l’Eucaristia. Amb aquesta celebració estimem l’Església, que és la nostra Santa Mare que ens ha engendrat amb el baptisme a la vida de fills i filles de Déu.
Em plau agrair-vos molt cordialment el vostre amor a l’Església, estimats germans i germanes, per les vostres aportacions econòmiques que feu periòdicament al Fons Comú Diocesà i també molts de vosaltres per ajudar a la bona administració dels béns de les parròquies i de la diòcesi en els Consells d’Economia.
La vostra col·laboració és indispensable per tal que l’Església pugui realitzar la seva missió a casa nostra, perquè tot projecte pastoral té també un pressupost econòmic per realitzar-ho, encara que és molt més gran l’ajut del Senyor i la participació dels voluntaris. El vostre ajut econòmic és una expressió de sentir-vos Església i responsables del seu manteniment i és sempre una expressió del vostre amor a l’Església.
Comencem amb aquest diumenge el segon cicle dels diumenges ordinaris durant l’any i escoltarem l’evangeli de Sant Marc. Del seu capítol sobre l’ensenyament de Jesús en Paràboles, avui hem escoltat les dues últimes i la conclusió.
Per què Jesús ensenyava amb paràboles? Ens ho diu l’evangeli d’avui: Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles perquè la gent l’entengués segons les seves disposicions. Podem dir que Jesús ha estat el pedagog dels humils i senzills. Amb les paràboles els va ensenyar –i ens vol ensenyar avui a tots- a gaudir i sentir les coses del cel cada vegada que veiem i tocaven les coses de la terra. Les paràboles de Jesús reflexen l’experiència dels anys que va viure a Natzaret. ¡Quantes vegades en contemplar reflexivament els camps del seu poble, hauria observat l’esperança del sembrador que sembra, la força vital de la llavor i el goig de la sega! I tot això ho aprofità per ensenyar als deixebles i al poble que l’escoltava.
En la paràbola del sembrador que hem escoltat ens vol dir els tres moments o etapes de l’evangelització. El Papa Francesc en el seu document “La joia de l’Evangeli” ens ha assenyalat un programa pastoral per a tota l’Església: l’evangelització, l’anunci de Jesús i del seu evangeli. Està en la línia del que ens digué el beat Pau VI, que l’Església existeix per evangelitzar, aquesta és la seva missió essencial.
Hi ha també tres etapes en el treball evangelitzador que tots els cristians hem de realitzar. En la paràbola del sembrador són aquests tres moments de la imatge camperola: el sembrar, la germinació i la collita. Sense cadascun d’aquest tres moments no hi ha fruit i no hi ha collita. Tots tres són necessaris.
A tots ens cal sembrar la llavor, anunciar arreu la Paraula de Déu, l’Evangeli, que és la llavor. És un treball que necessita els evangelitzadors amb el testimoni de la nostra vida cristiana i amb les nostres paraules.
Avui és molt urgent evangelització, sembrar, comunicar la Paraula de Déu. El Papa Francesc ens diu que “si una cosa ha d’inquietar-nos santament i preocupar la nostra consciència, és que tants germans nostres visquin sense la força, la llum i el consol de l’amistat amb Jesucrist, sense una comunitat de fe que els contingui, sense un horitzó de sentit i de vida” (EG, 49). Les vostres aportacions econòmiques serveixen també per ajudar a sembrar la Paraula de Déu en els cors de les persones i en les realitats i institucions de la nostra societat. Val la pena ajudar amb els nostres béns materials per realitzar l’evangelització.
Un altre moment important és la germinació. La llavor, la Paraula de Déu, va treballant en el cor de les persones que l’han escoltat i acollit. La paràbola posa l’accent en la misteriosa vitalitat de la llavor, de la Paraula de Déu. Va treballant en invisible silenci. Sembla que no succeeixi res, però s’està germinant i preparant el fruit. L’Evangeli que Jesús va sembrar en el cor de la humanitat viu, germina i creix sense que ningú sàpiga explicar com, encara que hi hagi qui no ho veu, no ho vulgui o vulgui impedir-ho. És el treball que realitza Déu en els nostres cors. Ell fa fecunda la llavor i fa créixer les espigues perquè estiguin a punt per a la sega. Aquesta paràbola de Jesús va dedicada als que descansen en un pessimisme religiós, que és un pecat contra la fe. I va dirigida també als impacients que esperen fruits de l’evangelització sense respectar els moments.
La Paraula de Déu ha estat també sembrada en els nostres cors i va germinant en la nostra vida cristiana. Hem de col·laborar amb el Senyor que és el sembrador per antonomàsia i hem de deixar que Ell pugui treballar ben lliurament en la nostra vida. La íntima relació entre la Paraula de Déu i l’alegria es manifesta clarament en la Mare de Déu. Recordem les paraules de Santa Isabel: “Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà” (Lc 1, 45). Maria és feliç perquè té fe, perquè ha cregut, i en aquesta fe ha acollit en el seu si mateix el Verb de Déu per a lliurar-lo al món. L’alegria que rep de la Paraula de Déu es pot estendre ara a tots els qui, en la fe, es deixen transformar per la Paraula de Déu.
El darrer moment de la paràbola del sembrador és la sega, la collita. Per a aquesta tasca es necessiten segadors, això ens ho diu Jesús en l’Evangeli: “Demaneu a l’amo dels sembrats que enviï segadors”. Perquè la sega ja està a punt. Realment és així? Les meses ja són plenes i ufanes? Tantes vegades pensem que no, que hi ha molta descristianització en el nostre entorn. Potser ens equivoquem. Potser no veiem els homes i dones del nostre entorn amb els ulls del sembrador, de Déu, ja que Jesús diu que les meses estan a punt per a la sega. I això és veritat perquè Déu treballa en el cor de les persones més del que nosaltres pensem i creiem.
La otra parábola del evangelio que hemos escuchado es la del grano de mostaza. Jesús compara el Reino de Dios con un grano de mostaza. Al sembrarlo en la tierra es la semilla más pequeña, pero después, brota, se hace más alta que las demás hortalizas y echa ramas tan grandes que los pájaros pueden cobijarse y anidar en ellas. La obra de Jesús, el Reino de Dios, va creciendo en la tierra, desde la humildad de Nazaret hacia el Infinito. Por su divina fuerza interior. Crecer con lentitud omnipotente, es el ritmo de los planes de Dios. Planes de Dios que frecuentemente son distintos de nuestros planes. Pero el Señor nos corrige y nos pide la conversión a sus ritmos que son de crecer con lentitud omnipotente.
Esta parábola pone de relieve el valor de las cosas pequeñas. El Señor escoge a personas sencillas y pequeñas para realizar obras grandes para que quede claro que es su fuerza y no la nuestra la que realiza maravillas. El misterio pascual es representado por el grano de trigo sembrado en la tierra. Y el misterio de cada cristiano se realiza de la misma manera. Ello nos pide una auténtica conversión para creer que es el Señor quien hace crecer la semilla de la Palabra de Dios sembrada en nuestros corazones.
Delante de los poderosos medios de comunicación modernos, la Iglesia anuncia la Palabra de Dios en medios sencillos y limitados. Podría parecer que no hay comparación con aquellos poderosos medios. Pero además de contar con la ayuda económica y el trabajo de muchísimos cristianos que colaboran en la obra de la evangelización, contamos con la fuerza salvadora de la Palabra de Dios y con el trabajo de Dios que hace crecer y fructificar la buena semilla sembrada. Sabemos que Jesús nos ha dicho que el Reino de Dios que vamos construyendo es como un pequeño grano de mostaza. Muchas gracias por vuestra colaboración económica y por vuestro trabajo evangelizador.
