Vía libre para la canonización de Ramon Llull

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] [Catalunya Cristiana / Carme Munté] Nicolau Eimeric va ser un inquisidor gironí del segle XIV que ha acabat tenint una influència molt gran al llarg de la història i que ha estat la principal pedra d’ensopec per a la causa de canonització de Ramon Llull.   Les falsedats d’aquest inquisidor i dels que [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

[Catalunya Cristiana / Carme Munté]

Nicolau Eimeric va ser un inquisidor gironí del segle XIV que ha acabat tenint una influència molt gran al llarg de la història i que ha estat la principal pedra d’ensopec per a la causa de canonització de Ramon Llull.
 
Les falsedats d’aquest inquisidor i dels que les han repetit i engrandit al llarg dels segles van ser determinants perquè el papa Benet XIV, entorn de l’any 1750, aturés el procés de canonització del beat mallorquí mentre no se’n revisessin les obres.
Podem dir que no ha estat fins al segle XXI, durant el papat d’un altre Benet, quan finalment Ramon Llull ha quedat alliberat de la presó virtual en què ha estat reclòs al llarg dels segles. La porta de la presó s’anava obrint a mesura que es desemmascaraven les falsedats dites i repetides per les veus antil·lulianes.
 
Aquest procés de desemmascarament té dos anys clau, tot i que separats per molts segles d’història: l’any 1385 i l’any 1997. D’aquests anys daten les troballes que han permès concloure que Nicolau Eimeric es va dedicar de forma sistemàtica a falsificar els textos i la doctrina de Llull, i la prova són les notes escrites per ell mateix.
 
Les sis falsificacions detectades l’any 1997 pel medievalista Josep Perarnau, afegides a les tres que ja el 1385 havia trobat l’inquisidor Bernat Ermengol (sota la direcció del rei Pere el Cerimoniós), sumades a l’estudi fet l’any 1938 per Amédée Pagès, queden ara recollides en l’obra Da Raimondo Lullo a Nicola Eimeric. Storia di una falsificazione testuale e dottrinale, editada l’estiu del 2010 pel Pontifici Ateneu Antonianum. L’obra compta amb la presentació d’un bisbe mallorquí, Lluís Francesc Ladaria Ferrer, secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
 
En la presentació del llibre Da Raimondo Lullo a Nicola Eimeric, Mons. Ladaria afirma: «Ramon Llull ha estat al llarg dels segles una figura controvertida. Immediatament després de la seva mort, per l’obra sobretot de l’inquisidor Nicolau Eimeric, van començar els dubtes sobre l’ortodòxia del seu pensament. Durant segles s’han fet ressò d’Eimeric tot un seguit d’antil·lulians que han cercat de demostrar l’heterodòxia del nostre Doctor. Però aquestes acusacions, o almenys moltes d’elles, a mesura que ha avançat la història, han demostrat ser manifestament infundades. La infundamentació s’ha demostrat en diversos casos pel fet que les proposicions que se suposava que estaven extretes de les obres lul·lianes estaven citades amb imprecisió i sense cura, quan no de forma falsa.»

Així ho han demostrat també els estudis presentats pels dos teòlegs experts nomenats per la Congregació per a les Causes dels Sants l’any 2000 amb l’objectiu d’elaborar un estudi per defensar l’ortodòxia doctrinal de Ramon Llull. Els teòlegs Jordi Gayà i Josep Perarnau han treballat al llarg d’anys en aquesta tasca que, finalment, un cop rebut el vistiplau de la Santa Seu, dóna via lliure al procés de canonització de Ramon Llull. El següent pas serà que tots els responsables es posin d’acord per tirar la causa endavant. Caldrà elaborar la positio, si bé per a la canonització caldrà també la realització d’un miracle, tal com va constatar en una entrevista al nostre setmanari el mateix Mn. Gabriel Ramis, postulador de la causa de canonització.
 
Doctor de l’Església
 
Així com el 28 d’abril del 2009 en la seva investidura com a doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona, el Dr. Josep Perarnau va llençar el desig que «a mesura que hom vagi coneixent el pensament autèntic de Llull i no li n’atribueixi d’altre també caiguin les barreres posades per Benet XIV», el mateix Perarnau reconeix ara que «finalment ja han caigut aquestes barreres».
L’acusació d’heretgia ha pesat des de sempre sobre Ramon Llull com una llosa que ha impedit en molts casos que fos més conegut en la seva totalitat. Tal com explica Josep Perarnau, «en temps del metropolità Josep Pont i Gol, la Conferència Episcopal Tarraconense va demanar a Roma que la festa litúrgica del beat Ramon Llull també es pogués celebrar a les diòcesis catalanes, però la petició li va ser denegada».

Hi ha veus significatives que van més enllà i que apunten que, després de la canonització, Ramon Llull també podria ser reconegut com a Doctor de l’Església perquè el seu llegat es calcula que s’acosta a les 300 obres escrites, perquè va ser capaç de posar-les a l’abast de la gent del poble, de manera que hi havia gent que llegint Llull començava a entendre què volia dir ser cristià, però sobretot perquè va ser respectuós amb les altres religions en uns temps en què els musulmans eren vistos com autèntics enemics a qui calia eliminar.