Tomás Molina entrevistat al Full Dominical

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Aportar solucions i estimar “Hem d’estar atents al que passa al nostre costat i que ens interpel•li; no pot ser que visquem despreocupats del nostre entorn. Jutgem la nostra capacitat de comprometre’ns i de com podem ajudar, i, si podem, fem-ho. Actuem. No val queixar-se, cal aportar solucions”. Aquesta filosofia que en Tomàs [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Aportar solucions i estimar

“Hem d’estar atents al que passa al nostre costat i que ens interpel•li; no pot ser que visquem despreocupats del nostre entorn. Jutgem la nostra capacitat de comprometre’ns i de com podem ajudar, i, si podem, fem-ho. Actuem. No val queixar-se, cal aportar solucions”. Aquesta filosofia que en Tomàs Molina, casat i pare de tres fills, va aprendre a Hora 3, intenta aplicar-la a casa, a la feina i a la seva vida diària. En Tomàs és cap de Meteorologia de TVC i president del Consell Català de Comunicació Científica.

Per què creu en Déu?

Creure en Déu és per a mi com estimar. Per a mi no hi ha un motiu concret pel que s’estimi una persona, i al mateix temps n’hi ha tants que costaria poder-los enumerar. Amb la fe em passa una cosa similar. Creure en Déu és un fet, una cosa que em passa, i que estic content que sigui així, perquè, tal com em passa amb la meva dona o els fills, ja no concebo la vida d’una altra manera. Podríem dir que és un do, una sort, un privilegi…? No ho sé, però és una realitat que m’acompanya i que m’ha fet com sóc.

Un científic ho té més fàcil o més difícil per raonar l’existència de Déu?

Jo no dono moltes voltes a les coses. Sí que sóc triplement curiós i desconfiat –pel meu nom, per científic i per periodista. Tot i això, no em sembla que a un científic li hagi de costar més que a un altre creure en Déu. Com que el coneixement cada dia és més ampli, la ciència pot explicar cada vegada més misteris, però no crec que arribi mai a descobrir el veritable Sagrament de la vida, o del bé, de la transcendència o de l’amor. El fet que fa que vulguem ser millors cada dia, que tinguem caritat, que sentim la nostra ànima, queden en una esfera que difícilment la ciència podrà explicar mai, i potser tampoc no cal.
 
Els comunicadors cristians tenen una certa por a l’hora de manifestar la seva fe?

En el món del periodisme, i en el meu en particular, has de tenir molta cura a mantenir un cert grau d’asèpsia de creences i de pensaments. No sé si és bo o dolent, però el nostre país és com és. Socialment, estem amagant la nostra tradició; i fins i tot diria que estem fent deixadesa de la tradició que ens van transmetre els nostres pares i avis. Traspassem als nostres fills les creences i les maneres de ser que ens van ensenyar a casa? Els periodistes, no; però la societat tampoc. Alguna cosa hem de recuperar a casa perquè ens permeti beneir la taula sense vergonya, posar un Sant Crist a la paret, i un Déu vos guard a la porta!

Entrevistat per Oscar Bardají i publicat al Full Dominical del 29 de Gener de 2012