¿San Nicolás o santa Claus?

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] No fa falta que les forces de seguretat detinguin un homenet, bonomiós, grassonet, i amb bones intencions, nascut del departament de marketing d’una multinacional que ha estat durant molts anys “la xispa de la vida”. No és pas un tema d’usurpació de personalitat, en canvi, més val, que aprofitant que avui es 6 [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

No fa falta que les forces de seguretat detinguin un homenet, bonomiós, grassonet, i amb bones intencions, nascut del departament de marketing d’una multinacional que ha estat durant molts anys “la xispa de la vida”. No és pas un tema d’usurpació de personalitat, en canvi, més val, que aprofitant que avui es 6 de desembre festa de Sant Nicolau, recuperem el sentit original i veritable d’un amic i protector dels infants.

Segons narra la venerable tradició, a la ciutat de Mira, a l’antiga Turquia, trobant-se reunits al temple els bisbes i preveres de la zona, per tal d’escollir el nou bisbe de la ciutat, per la inesperada defunció de l’anterior, i en, segons sembla, no posar-se fàcilment d’acord, ens digueren:” escollirem el proper prevere que entri al temple”. Nicolau, sense saber el que li esperava, va entrar en aquest moment a l’església i fou proclamat bisbe per aclamació, un antiga costum de l’Església, en que si hom era reclamat com a bisbe pel poble i el clergat era proclamat com a tal.

El bisbe Nicolau fou molt estimat i volgut, especialment pels miracles que feia entre la feligresia,  però de manera especial per la seva estimació per la mainada. No se sap si el seu lema episcopal, si és que en aquella època n’hi havia, era la frase de l’evangeli: “deixeu que els nens s’acostin a mi”, però el cert és que per aquest motiu, en la seva festa, es començaren a repartir dolços i obsequis per la mainada.

En nom de Nicolau, significa “protector i defensor dels pobles” i la seva fama produir que en l’antigò li foren consagrats centenars de temples, essent invocant en els perills, incendis, naufragis, etc.

Sant Nicolau, en aleman “Nikolaus” va derivar de seguida en la denominació, no cristiana, que coneixem de Santa Claus, i en la seva figura inicial d’un avi, bo i grassonet, revestit de vermell, potser a semblança i record de les vestidures episcopals. A principis del segle XIX aquesta figura ja més folklòrica que del santoral va prendre gran importància lligada a la tradició de donar dolços i joguines als nens. Certament l’impuls que rebé de la Coca Cola configurant el seu disseny actual i que tots coneixem el va fer tremendament popular arreu, incorporant-lo com un personatge més en les tradicions, no creients, que envolten les festes del Nadal del Senyor.

Del veritable bisbe Sant Nicolau escrigueren Sant Joan Crisóstom i altres sants pares, però la seva biografia fou escrita per l’arquebisbe de Constantinoble, Sant Metodi. Fou empresonat i tortura sota la persecució de Licini i la tradició diu que va aconseguir que els arrians no entressin a la seva ciutat de Mira. El seu oncle fou bisbe i va ser precisament qui l’ordena prevere. Nicolau va repartir tots els seus bens i va viure pobrament en un convent. El sant va morir el 6 de desembre de l’any 345. A Orient és anomenat Nicolas de Mira, per que fou bisbe d’aquesta ciutat, i a occident Nicolas de Bari ja que les seves relíquies foren portades a aquesta ciutat italiana, per d’invasió mahometana de Turquia. És el sant patró de Rússia, Grècia i Turquia.

A la nostre arxidiòcesi Sant Nicolau té una petita capella dedicada en a la capelleta del de les monges del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada al passatge dels Camps Elisis. Avui molts devots s’hi ha adreçar a venerar el sant, per alguns patró dels infants, i a rebre uns petits panets en record del les almoines que donava als desvalguts.

No deixa de ser curiós que l’insigne nadalenca d’un dels més grans emporis comercials del món estigui inspirada en la vida d’un home sant, que visqué pobrament, i dedica gran part del seu ministeri pastoral als infants, en aquella època, uns dels grups socials més desafavorits. Tornar a les arrels sempre es bo, no fos cas que perdessim «l’oremus»