Montserrat y los mártires en Tarragona

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] Reflexió del Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, publicada a La Vanguardia el proppassat diumenge Mai no podem instrumentalitzar els morts, i menys encara les víctimes d’assassinats. No podem fer-ho a favor de cap opció política, nacionalista d’un signe o altre, econòmica, ni de cap sensibilitat eclesial. Tots els morts, i, si [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

Reflexió del Pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, publicada a La Vanguardia el proppassat diumenge

Mai no podem instrumentalitzar els morts, i menys encara les víctimes d’assassinats. No podem fer-ho a favor de cap opció política, nacionalista d’un signe o altre, econòmica, ni de cap sensibilitat eclesial. Tots els morts, i, si escau, més encara els innocents assassinats, han de ser respectats sempre. I, si aquests eren executats pel fet de ser cristians, no poden ser recordats si no és pel seu seguiment de Jesucrist fins al final i com a portadors de reconciliació i de pau, deixebles com eren d’Aquell que, a la creu, mentre donava la vida per amor, un amor universal, va excusar i perdonar els qui l’executaven.

Tampoc no es poden instrumentalitzar els màrtirs que properament seran beatificats a Tarragona. No se’ls pot enquadrar en cap dels bàndols que varen lluitar, perquè varen ser morts a l’inici de la contesa, o ja abans. I entre ells n’hi havia de conservadors i de progressistes, de joves i de grans, amb diverses mentalitats pel que fa a les opcions polítiques. Però no varen ser agafats i morts per això. Bastava ser sacerdot, religiós, seminarista o laic compromès per ser susceptible d’ultratge, de tortura i d’assassinat. Per això, titllar-los de franquistes i vincular-los amb els fets posteriors no sols fóra un error històric, sinó també una falta de respecte a la seva memòria.

Vull parlar només dels de Montserrat, que són els casos que més conec. La nostra família monàstica, en el seu conjunt i amb l’abat Antoni M. Marcet al davant, havia acollit positivament la República com a expressió de la voluntat popular. Per bé que hi havia diversitat de sensibilitats, la comunitat com a tal havia celebrat el primer Estatut de Catalunya perquè reconeixia els drets del nostre poble, pels quals molts monjos havien treballat i sofert. Ho feien amb una gran sintonia amb el cardenal Vidal i Barraquer. Les relacions amb les autoritats de la República i amb les de la Generalitat eren de respecte i fins de col·laboració. I, malgrat tot, a l’inici de la revolta, l’abat Marcet i tots els monjos es van veure perseguits i en perill de mort. És interessant de llegir el testimoniatge d’alguns de la comunitat sobre el que passava a Montserrat del 18 al 27 de juliol del 1936. En veure com anaven les coses, l’abat Marcet s’oferí com a hostatge i estava disposat a morir per salvar la comunitat. Els monjos hagueren de deixar el monestir i fugir a la muntanya o barrejar-se, vestits de seglar, entre els forasters que passaven l’estiu a Montserrat. Els testimonis parlen de com estaven disposats a afrontar la mort a causa de Jesucrist. Alguna missa que varen poder celebrar d’amagat, els evocava les dels primers cristians durant les persecucions romanes. Sabien que eren perseguits per la seva condició de monjos, i que, si en renegaven, deixarien de ser objecte de persecució. Gràcies a la Generalitat, i d’una manera especial al consellerVentura Gassol, la majoria de la comunitat es va salvar, alguns després d’haver sofert moltes penalitats a la presó. Però vint-i-tres varen sofrir la mort. Un d’ells, mentre era al monestir del Pueyo, a Barbastre, ajudant a la formació dels joves candidats a la vida monàstica; va ser assassinat juntament amb tota aquella comunitat. Encara que, als anys cinquanta del segle passat, en l’estudi sobre cada cas, de dos dels de Montserrat no es va poder provar la mort a causa de la fe, els recordem tots amb estimació. La beatificació d’ara no té cap altra finalitat que reconèixer la seva fidelitat a Jesucrist fins a la mort, a més de proposar-los com a model de coherència en la fe i de poder-los invocar com a intercessors. No va contra ningú, altrament seríem infidels al seu llegat d’amor i de perdó. També són dignes de recordar tots els que foren morts per coherència amb les seves idees socials i polítiques, o per la seva fidelitat a Catalunya. Però ara, perdonant i demanant perdó, l’Església es fixa en els qui varen donar la vida per Jesucrist i en valora aquest fet.

L’acabament de la guerra no va suposar la tranquil·litat per a la comunitat de Montserrat. Algunes veus d’entre els vencedors volien que els monjos no hi tornessin per poder donar el monestir i el santuari a uns altres religiosos. L’abat Marcet va ser sempre vist amb sospita a causa del seu catalanisme i de la manera com d’amagat ajudava aquesta causa. Es pot dir que l’abat Marcet va ser també un màrtir del cor, pel que va sofrir personalment, pel dolor de l’assassinat de tants monjos i per veure com el renaixement de Catalunya que havia fet possible l’Estatut era interromput i fins es prenien mesures per tornar enrere.

Com molts d’altres, en la beatificació, hauríem volgut una celebració més nostra, però a Montserrat hem volgut privilegiar la comunió eclesial amb l’arquebisbe de Tarragona i amb els altres bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense i amb les Esglésies diocesanes de les quals són pastors, així com amb les congregacions religioses que tenen membres que seran beatificats, algunes ben arrelades i ben compromeses amb la realitat de Catalunya.

Ens alegrem, doncs, amb la propera beatificació pel que suposa de reconeixement eclesial d’aquells i aquelles que varen donar la vida per Jesucrist. Però aquesta celebració no s’hauria d’utilitzar per finalitats polítiques o per interessos particulars. Se’n poden fer lectures diverses, fins i tot contràries al fet, a la seva oportunitat o a la manera de celebrar-lo. Caldria, però, que fos sense crear un enfrontament que dividís. Si aconseguim de fer-ho d’una manera respectuosa i dialogant, fins i tot quan hi hagi discrepància, honorarem la memòria dels nous beats i farem una aportació positiva a la convivència civil i a la comunió eclesial.