Las palabras del Cardenal Sistach en el Simposio Internacional sobre la Constitución dogmática Sacrosanctum Concilium

[PENDIENTE DE TRADUCCIÓN] Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe i Gran Canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la inauguració del Simposio Internacional sobre la Constitució dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II, Barcelona 11 de desembre de 2012. Ens hem de felicitar per la iniciativa de la nostra estimada Facultat [...]

[PENDIENTE DE TRADUCCIÓN]

Paraules del Sr. Cardenal Arquebisbe i Gran Canceller de la Facultat de Teologia de Catalunya, Dr. Lluís Martínez Sistach, en la inauguració del Simposio Internacional sobre la Constitució dogmàtica Sacrosanctum Concilium del Concili Vaticà II, Barcelona 11 de desembre de 2012.

Ens hem de felicitar per la iniciativa de la nostra estimada Facultat de Teologia de Catalunya que amb motiu de celebrar aquest any el 50è. Aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, organitzi un simposi d’alt nivell dedicades a les quatre constitucions conciliars, una cada any, harmonitzant amb els quatre períodes del Concili de 1962 a 1965.

La constitució dogmàtica Dei Verbumsobre la Revelació divina, tingué un camí dificultós en el Concili. Va passar per primera vegada en l’aula conciliar el 20 de novembre de 1962 i no va ser aprovada fins el 18 de novembre de 1965. És a dir, del primer període, al darrer període. Podríem dir que fou un document conciliar que va fer patir al Papa Beat Joan XXIII. Sabem que el document que fou aprovat substituí l’esquema que havia aprovat la Comissió Teològica Preparatòria, presidida pel Cardenal Ottaviani, prefecte de la Congregació del Sant Ofici. Aquest esquema s’intitolava De fontibus revelationis, i en l’aula conciliar el 20 de novembre de 1962 va ser refusat per gairebé els dos terços dels pares conciliars. I Joan XXIII va nomenar una Comissió Mixta, presidida pels cardenals Ottaviani i Bea, antic rector del Pontifici Institut Bíblic i president del Secretariat per a la Unitat dels Cristians. Aquesta Comissió Mixta va elaborar un nou esquema denominat De revelatione divina.Encara Pau VI va tenir que intervenir i suprimí aquella Comissió Mixta i va encarregar la tasca de preparar el projecte al Cardenal Florit, de Florència i al bisbe Charese, de Namur, esquema nou que s’intitolà Dei Verbum. Els treballs conciliars no foren fàcils, però finalment, el 18 de novembre de 1965, amb 2344 vots favorables i només 6 vots en contra fou aprovada la nostra Constitució dogmàtica Dei Verbum.

La Dei Verbum és un document en majúscula del Concili. Té la categoria de Constitució a diferència de molts altres documents, Decrets i Declaracions i constitució dogmàtica, a diferència d’altres constitucions conciliars. El nostre document és cabdal, perquè es tracta de la Paraula de Déu.

En els debats conciliars sobre aquest esquema, es posaren en relleu diverses concepcions teològiques, en relació als sis capítols de la Constitució dedicats a la revelació (c.1.), la Tradició de relació amb l’Escriptura (c.2.), la naturalesa del text bíblic com a text inspirat, contenidor de la veritat salvadora i objecte d’interpretació (c.3.), el caràcter propi i relació dels dos Testament i la relació mútua (c.4. i 5), i la centralitat de l’Escriptura en la vida de l’Església (c.6.).

Aquest simposi a tots -però especialment als qui visquérem el Concili Vaticà II en les seves sessions, treballs, debats i decisions, ja sigui a Roma com un servidor, ja sigui fora de Roma- ens fa més joves, ens ajuda a recordar vivències, inquietuds i esperances que posàvem en l’assemblea conciliar. I el Concili ha fet molt al servei de l’Església, des de l’ensenyament de la teologia fins a la pastoral. La Dei verbumté una gran solidesa i ha transformat la teologia catòlica contemporània.

Tractant sobre la Paraula de Déu, tenim consciència que toquem en cert sentit el cor mateix de la vida cristiana. L’Església es fonamenta sobre la Paraula de Déu, en neix i en viu. Al llarg de tota la seva història, el poble de Déu hi ha trobat sempre la força, i la comunitat eclesial creix també avui en l’escolta, en la celebració i en l’estudi de la Paraula de Déu. Es pot dir que a partir de Lleó XIII, ha anat creixent el nombre d’intervencions destinades a augmentar la importància de la Paraula de Déu i dels estudis bíblics. Pensem en la carta encíclica, Providentissimus Deus,de Lleó XIII, de 18 novembre 1893; la carta encíclica Spiritus Paraclitus,de Benet XV, de 15 setembre 1920; la carta  encíclica Divino afflante Spiritu, de Pius XII, de 30 de setembre 1943.

Això culminà amb la Dei Verbumdel Concili Vaticà II, de la qual els pares sinodales del Sínode sobre la Paraula de Déu digueren que “reconeixíem amb ànim agraït els grans beneficis aportats per aquest document a la vida de l’Església, en l’àmbit exegètic, teològic, espiritual, pastoral i ecumènic” (Proposició 2).

El Papa Benet XVI, en la seva exhortació apostòlica postsinodal Verbum Domini, de 30 setembre 2010, afirma que “de tots és conegut el gran impuls que la Constitució dogmàtica Dei Verbumha donat a la revalorització de la Paraula de Déu en la vida de l’Església, a la reflexió teològica sobre la Revelació divina i l’estudi de la Sagrada Escriptura” (n.1).

Aquest Simposi pot contribuir també a aprofundir novament sobre el tema de la Paraula divina, ja sigui per verificar la posada en pràctica de les indicacions conciliars, com per a fer front als nous desafiaments que l’actualitat planteja als creients en Crist. Desitjo que aquest primer Simposi que organitza la nostra Facultat de Teologia contribueixi a assolir les finalitats que assenyala el Papa Benet XVI en la seva carta Porta fideiamb motiu de l’Any de la Fe.