La sabiduría que lleva a la vida eterna

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] “Quan s’acostava la Pasqua…” Així comença el relat evangèlic d‘aquest tercer diumenge de Quaresma. Sense voler ser una dada cronològica, ens recorda dues coses. Una, en relació a Jesús. En aquest cas, la frase es podria traduir molt lliurement, dient: “Quan s’acostava l’hora de Jesús, l’hora per la qual havia vingut a aquest [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

“Quan s’acostava la Pasqua…” Així comença el relat evangèlic d‘aquest tercer diumenge de Quaresma.

Sense voler ser una dada cronològica, ens recorda dues coses. Una, en relació a Jesús. En aquest cas, la frase es podria traduir molt lliurement, dient: “Quan s’acostava l’hora de Jesús, l’hora per la qual havia vingut a aquest món, la de morir i ressuscitar per la nostra salvació…”

L’altra en relació a nosaltres mateixos. Aleshores podríem traduir: “Quan ens estem acostant a la celebració de les festes pasquals i, amb solemnitat litúrgica, farem particular memòria del misteri pasqual del nostre Redemptor, a fi que, renovats per l’Esperit, ressuscitem amb Crist a la llum de la vida…”

Aquesta frase, tan senzilla, ens diu què estem fent, o què hauríem d’estar fent aquests dies de Quaresma: acostar-nos a la Pasqua, preparar-nos per rebre, una vegada més, i amb el cor també renovat una vegada més, els sagraments pels quals l’Església reneix i es nodreix meravellosament (espiritualment).

És en aquest context que avui trobem Jesús al temple. Primer, el vam trovar al desert (vencent tota temptació). Després a la muntanya alta (mostrant-se com será després d’haver vençut la mort). Ara el trobem al temple, al lloc més sant del poble de la primera aliança.

El que fa Jesús al lloc sagrat del temple ens pot resultar insòlit. Tots recordem aquella escena de Jesús, ben jove encara, es trobat al temple, conversant amb els Mestres de la Llei. Ell mateix justifica la seva estada al temple, perquè bé calia que tingués cura de la casa (de les coses) del seu Pare.

Avui el veiem expulsant del temple els qui havien convertit aquell lloc de culte en lloc de mercadeig. Es una acció destinada a purificar aquell espai sagrat. De fet, el motiu és el mateix d’abans: vetllar per la casa del Pare, vetllar, amb zel, perquè el temple sigui el temple, el lloc on habita, fent viva la seva presència enmig dels seus, el qui té la seva estada al cel. (Entre parèntesi, ens podem preguntar pel nostre zel per tot el que afecta a la casa de l’Església i a l’Església mateixa.)

Però, tot i així, convé que no ens quedem amb “l’anècdota” dels mitjans que fa servir Jesús per allunyar del temple allò que no hi escau. La nostra atenció l’hem de posar en la resposta de Jesús als que li retreuen el que està fent. Les seves paraules ens fan passar de les realitats antigues (del temple edificat a còpia d’anys) a les realitats noves que comencen amb Crist.

Del temple antic, passem al nou “santuari”, al lloc santíssim, que serà el cos de Crist ressuscitat. Crist ressuscitat serà el lloc on Déu es trobarà amb els homes i els convertirà en temples de l’Esperit, com ho és el mateix Crist ressuscitat. Per això, en la primera carta als Corintis, pot dir: “¿No sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres? (6,19). Missatge ben esperançador, el d’aquest diumenge de Quaresma.

Esperançador i realista. Perquè no podem contemplar aquesta nova vida, viscuda en comunió amb Crist ressuscitat, sense haver viscut, en comunió amb ell, la seva passió i la seva creu.

El problema és que això darrer (creure i viure en comunió real amb la passió i mort del Senyor) no sempre ho entenem. Només ho entenem si el Pare del cel ens ho fa entendre, si ens fa entendre que en el Messies crucificat hi ha “el poder i la saviesa de Déu”. I aquesta saviesa que ens fa contemplar les obres de Déu, i sobretot l’obra de la redempció, amb el sentit –i amb el gust de les coses espirituals – que Déu mateix els ha donat i no segons el sentit que nosaltres els donaríem o voldríem que tinguessin, aquesta saviesa, només de Déu mateix ens pot venir. Pensem a demanar-li. L’entendrem a ell, entendrem la seva obra redemptora, i ens entendrem també a nosaltres.

Sobretot, amb aquesta saviesa, coneixerem el camí que ens ha de portar a la nova vida, amagada en Déu amb Crist, i a gustar-la ja des d’ara, en el si de l’Església, per la gràcia dels sagraments.

Mn. Josep Urdeix