«La liturgia desea ser amada»

[TRADUCCIÓN PENDIENTE] [Catalunya Cristiana/Samuel Gutiérrez] La litúrgia com a art. Així concep Jaume González Padrós (Sabadell, 1960) la font i el cimal de la vida cristiana. El nou director de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona és un apassionat de l’ars celebrandi. Està convençut que el món d’avui té set de bones celebracions litúrgiques. Per [...]

[TRADUCCIÓN PENDIENTE]

[Catalunya Cristiana/Samuel Gutiérrez]

La litúrgia com a art. Així concep Jaume González Padrós (Sabadell, 1960) la font i el cimal de la vida cristiana. El nou director de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona és un apassionat de l’ars celebrandi. Està convençut que el món d’avui té set de bones celebracions litúrgiques. Per això un dels reptes de l’Institut no és només la formació de bons liturgistes, sinó més aviat la formació de bons liturgs, és a dir, ministres capaços de celebrar amb art, des de l’equilibri entre la tècnica i la inspiració.

Nomenat recentment director de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, quins són els reptes que es marca com a prioritaris?

D’una banda, un primer repte seria recollir la torxa dels predecessors en l’Institut, que han estat el bisbe Pere Tena, el professor Joan Bellavista i el professor Joan Guiteras, i continuar consolidant l’Institut tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, com a les diòcesis de Llatinoamèrica, des d’on rebem des del principi força estudiants. D’altra banda, hi ha un altre repte molt important com és fer més visible l’Institut de Litúrgia i aconseguir que sigui una instància de reflexió i estudi sobre la litúrgia amb què s’hi compti, no només en àmbit de docència sinó també de la pastoral litúrgica de les Esglésies locals.

Hi ha avui un interès creixent de la litúrgia a l’Església?

En el dia a dia de les Esglésies jo crec que la litúrgia ha estat important sempre. Des de la mateixa reforma del Vaticà II, amb tot el que ha significat de canvi de llibres, de ritus, de simplificació… i continuant amb tot el que és l’aplicació d’aquesta reforma, la litúrgia ha estat molt present en la vida de l’Església. De totes maneres també cal reconèixer que portàvem uns anys d’un cert cansament. Actualment, però, amb l’aportació, l’interès i l’atenció que presta el papa Benet XVI a la litúrgia, aquesta torna a estar a la primera fila dels aparadors.

També entre els fidels?

Sí, també. L’experiència ens demostra que quan en una assemblea s’hi celebra bé, aquelles persones fan una autèntica experiència de Déu i gaudeixen, en el sentit més noble de la paraula, de l’oració de l’Església.

Un bon exemple d’això és la dedicació de la Sagrada Família, seguida amb fascinació per milions de persones, creients i no creients, arreu del món…

Va ser una celebració que va impactar molt litúrgicament. Era previsible, però, que la litúrgia de la dedicació d’una església, i més encara si és presidida pel Sant Pare i a la Sagrada Família, seria una celebració molt reeixida, molt eloqüent, molt gràfica…, i molt televisiva. Em recordo també d’una altra celebració que va impactar molt litúrgicament, com ara la celebració de les exèquies del papa Joan Pau II. La imatge del llibre sobre el fèretre mentre el vent feia passar els fulls és inoblidable. Tot allò va tenir un gran impacte. Ara bé, una cosa és una celebració que pot ser molt vistosa, com poden ser grans celebracions com aquestes, i una altra cosa és la celebració quotidiana o dominical de les nostres parròquies. On es juga realment la qualitat de la litúrgia és en aquest segon àmbit. Perquè no hi ha res d’extraordinari. En aquest context, quan una comunitat pot fer una autèntica experiència de comunió amb Déu i des de Déu amb els germans, això és magnífic. I això passa en els llocs que se celebra bé.

Hi ha receptes per celebrar bé?

Celebrar litúrgicament és un art, no és ni pura tècnica ni mera inspiració. Com tot art, demana tècnica i inspiració. La tècnica vindria pel coneixement dels llibres litúrgics i per la formació del liturg. Aquesta és la tasca pròpia dels instituts superiors de litúrgia, com ara el nostre, que tenen com a objectiu cabdal la transmissió de la tècnica d’aquest art a través de l’estudi profund del llibres, de la teologia, de l’espiritualitat… D’altra banda, també s’intenta comunicar un cert esperit, perquè no només formem liturgistes, sinó liturgs. No només formem persones que saben de litúrgia, sinó persones que celebren litúrgicament amb art.

Què té l’Institut perquè hagi esdevingut un centre de referència a escala internacional?

Justament en aquest 2011 complirem el 25è aniversari de l’erecció de l’Institut Superior de Litúrgia. Vint-i-cinc anys són uns quants anys estant a la plaça pública de l’estudi litúrgic. Hem tingut uns bons representants, especialment dins del món hispànic, tant pel que fa a professors com a publicacions. Jo destacaria les revistes Phase y Liturgia y Espiritualidad, amb una notable incidència arreu del món. Tot això ha afavorit que l’Institut sigui un referent a escala internacional.

Quin és avui l’estat de la litúrgia a les nostres Esglésies diocesanes?

Jo definiria l’estat actual com d’una certa expectació. D’una banda, trobo que actualment hi ha un cert cansament d’experiències pretesament litúrgiques, però que no ho són, i que realment estaven al marge de la litúrgia. De l’altra, percebo una notable set de bones celebracions litúrgiques, especialment entre els batejats més joves. Quan se celebra amb art, amb un equilibri entre tècnica i inspiració, la resposta acostuma a ser molt bona, d’agraïment i d’autèntic confort i il·luminació espiritual.

Hi ha el risc, però, de quedar-nos només en la forma?

És clar, sempre hi ha el risc de quedar-nos potser només en la tècnica, però també simplement interessar-nos per la inspiració. En la litúrgia no podem separar la ritualitat del contingut teològic. Els riscos d’avui, com els de sempre, són quedar-nos només en l’exterior arraconant la dimensió teològica. Per això un dels interessos principals de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona és la fonamentació teològica.

Un altre tema a tenir en compte, sobretot arran del Vaticà II, és el de la participació dels fidels.

D’uns anys ençà ens estem preguntant amb un interès més gran què significa participar, i en concret participació activa. Estem descobrint que també en això hi ha hagut i hi ha reduccionismes. La participació en la litúrgia no es pot confondre amb la intervenció ministerial. Una cosa és intervenir ministerialment, com a lector, com a acòlit, com a prevere, i una altra cosa és participar. Participar litúrgicament té molt i molt a veure amb una actitud de desig de Déu i de comunió amb Déu i no tant amb una actitud de protagonismes diversos.

La revifalla de les nostres Esglésies passa necessàriament per una revifalla de la litúrgia?

N’estic convençut. Si no es comprèn ni se celebra litúrgicament, l’Església no és l’Església. El cristià neix de la litúrgia i la vida cristiana creix bevent de la font de la litúrgia. El Vaticà II ho resumeix perfectament amb aquesta expressió que s’ha fet tan famosa: «La litúrgia és el cimal vers on tendeix tota l’activitat de l’Església i la font d’on brolla tota la seva força.»

Hi ha veus que parlen de la necessitat d’una nova reforma litúrgica…

Més que una nova reforma, el que ens cal és redescobrir la immensa riquesa de vida cristiana i espiritual que tenim en la reforma litúrgica del Vaticà II. Jo no sé què ens ha passat però no hem acabat encara de descobrir-la tota.

Benet XVI, citant Dostoievski, afirma que només la bellesa canviarà el món… Això també inclou la litúrgia?

És essencial que litúrgia sigui bella. La litúrgia ha de reflectir la bellesa de Déu. No pot ser d’una altra manera. De totes maneres, m’agradaria deixar clar que bellesa no significa luxe ni ostentació. La bellesa pot ser d’una sobrietat enorme, i tanmateix una bellesa magnífica. El Concili Vaticà II va adoptar una expressió per indicar-nos com havia de ser tot el que envoltés la litúrgia: «Noble simplicitat.» Amb la unió d’aquestes dos conceptes ens fa comprendre que no estem fent apologia de la vulgaritat, ni tampoc de l’ostentació o l’abarrocament.

Què opina d’aquest interès creixent per la litúrgia que té lloc en el si dels nous moviments i comunitats laïcals?

Des de l’admiració per tots aquests moviments i realitats, per tot el que fan d’evangelització i redescoberta de la vida espiritual, em sembla que a vegades un dels seus problemes pel que fa a la litúrgia ve precisament d’una afició no acabada de polir teològicament. Tinc la sensació que hi ha una certa instrumentalització de la litúrgia. El Vaticà II ens diu que la litúrgia és acció sagrada per excel·lència i no hi ha cap altra activitat en l’Església que se li pugui igualar. Per tant, fer un ús instrumental de la litúrgia, ni que sigui en ordre a l’evangelització o vida pastoral, és errar el tret. La litúrgia no vol ser utilitzada, la litúrgia vol ser estimada. I quan algú no s’adreça a la litúrgia per un interès utilitarista, sense buscar res més del que es troba en la litúrgia, que és Déu en la seva Trinitat, realment troba tot el que la litúrgia li vol donar, que és infinit.

A Occident avui es viu una certa fascinació per l’Orient, especialment per la seva litúrgia, invariable durant segles. Al seu costat, la litúrgia romana sembla una mica esquifida…

Certament que la litúrgia romana no és tan exuberant ritualment com altres litúrgiques de famílies orientals. El geni romà no és el geni bizantí. Però si celebrem bé amb el nostre ritu romà, amb un sa equilibri entre la tècnica i la inspiració, podem també fer una bona experiència de Déu. No ens hauria de caldre anar a altres famílies, i famílies llunyanes culturalment. És veritat que la litúrgia romana és sòbria, però no és anorèxica. La litúrgia romana té vitalitat, el problema és que aquesta vitalitat no sempre es posa en acte litúrgicament.